Aquell vespre tenia la sang espessa de tant de goig. Estàvem al cafè fent tertúlia esperant l’hora d’anar a sopar i, tot sigui dit, aprofitant l’escalforeta de l’estufa, perque, aquí a muntanya, quan s’amaga el sol cau la fresca i al carrer només s’hi està bé als vespres d’istiu quan a plaça fem rotllana de cadires i sigui parlant o sigui callant flairem l’olor d’orenga i de l’herba que s’asseca al prat i si no fos pels mosquits, allò fóra com diuen que és el cel. Però quan el setembre escurça el dia s’estava millor arrecerats dins del cafè.
Tot i que ha passat tant de temps ho recordo com si fos avui. El Sebastià explicant històries, l’Arnau fent brometa, el Gitano fent que sí amb el cap i jo somrient de felicitat. Remugant rera el taulell, el cafeter era l’únic que fèia cas de la ràdio i tot sobint contestava el que deia, com si el poguessin sentir, llavors sense deixar de feinejar ens ho explicava a nosaltres, que ens el miràvem i seguíem amb la nostra conversa.
Per mi era un moment màgic, com si respirés millor, com si els companys fossin perfectes, com si tot fos color de primavera, com si no pesés al damunt de la cadira. I de sobte tot es va enfonsar. Es va obrir la porta d’una revolada, sortint de la foscor del carrer, el vell Feliu es va quedar uns moments inmòbil, ens va mirar un a un i va aturar els seus ulls desesperats sobre meu. Llavors ho vaig veure clar, hi ha coses que no s’han de fer mai. Aquell home estava acabat, l’angúnia del cor li amarava la cara i, com que no sabia plorar, li clivellava la pell i tremolava de mans. Va descubrir a l’instant que havia estat jo. Aquella mirada em va xuclar l’esperit i em va prendre el somriure.
Tots es van quedar sorpresos, i seguint el camí de la mirada, els companys i el cafeter també em van mirar. Van ser uns instants eterns. El vell Feliu va tancar la porta i va desaparéixer. A dins del cafè, el silenci es podia tocar, l’Arnau, poruc, va gosar preguntar “ostres!, què li has fet?”. Jo no era de la mena del vell Feliu, el meu cos no era fet de fusta de soca d’olivera i els meus ulls no eren boles de glaç. El desconsol més gran que mai he sentit em va prendre les forces i una llàgrima traïdora em va relliscar per la galta.
Els ulls oberts com un mussol, la clara blanca d’haver vist el fantasma, l’eco del malefici silenciós espetegant per les parets del cafè i els companys mirant-me acovardits. Com en un somni vaig reviure la història del drama, Les imatges s’esgrunaven al cervell i les veia clarament amb aquell ull que tenim darrera el front:
“Tot havia començat tres dies abans. Havia anat a passejar cap al Turó Fosc i a cosa de mitja hora del poble em vaig asseure a fumar. Mirava el poble i els prats i els hortets ran de riu i mirant el camí que havia fet vaig veure, encara lluny, que amb esma pujava el vell Feliu. Vaig pensar en esperar-lo per fer xerrada. Però quan li faltava unes cent passes per atrapar-me va fer una cosa sorprenent, es va estrényer contra unes mates i va mirar amunt i avall del camí, com si s’amagués, com per assegurar-se que ningú el vèia i de sobte va deixar el camí i es va endinsar pel corriol que porta al Coll del Pastís. Era clar que no m’havia vist. Aquell comportament em va intrigar, i com que no tenia res a fer el vaig seguir.
Em duia una distància que vaig anar escurçant ja que, tot i que el vell Feliu era un nervi, fort com les pedres del seu hort, jo el guanyava en joventut. Al cap d’una estona es va aturar, el veia com una hombra entre les branques. Va fer una darrera mirada amunt i avall i es va convèncer que no hi havia ningú més a dins del bosc. L’hombra es va agenollar ran d’un llentiscle, va alçar una branca i es va quedar inmòbil uns instants, talment un antic druïda resant a un déu vegetal. Després va tornar la branca al seu lloc amorosament i es va alçar encarcarat. Va caminar unes passes i es va entaforar dins d’un bruc i al cap d’uns instants va repetir la mateixa operació unes mates més enllà.
Jo l’obserbava meravellat i no gosava ni respirar. El vaig estar seguint tota l’estona, el vaig veure al damunt de la margeda i al prat del porc senglar, entre mig de la bruguera, arran la carbonera i al costat del bosc tallat.
Finalment va abandonar, va refer el camí i, poc a poc el vaig anar perdent de vista cap al poble. Jo em vaig quedar al bosc, estava delerós de descubrir el seu secret i quan vaig estar segur que ja era ben lluny vaig refer tots els seus passos. Meravellat em cabbussava dins del bruc, descubria la branca del llentiscle, m’enfilava a la margeda..... mentre el sol es despenjava al darrera les muntanyes i la fosca s’enfilava lentament.
Vaig fer el camí de tornada amb la joia pessigollant-me el pit, tot era bonic, la lluna, la nit, les bardisses, el xiscle de l’òliba...
Al cap de dos dies hi vaig tornar...”
Les paraules de l’Arnau em van desvetllar del somni “Ostres! que li has fet?”
- Que què li he fet? Li he plomat el rotllo de rovellons!
Tot i que ha passat tant de temps ho recordo com si fos avui. El Sebastià explicant històries, l’Arnau fent brometa, el Gitano fent que sí amb el cap i jo somrient de felicitat. Remugant rera el taulell, el cafeter era l’únic que fèia cas de la ràdio i tot sobint contestava el que deia, com si el poguessin sentir, llavors sense deixar de feinejar ens ho explicava a nosaltres, que ens el miràvem i seguíem amb la nostra conversa.
Per mi era un moment màgic, com si respirés millor, com si els companys fossin perfectes, com si tot fos color de primavera, com si no pesés al damunt de la cadira. I de sobte tot es va enfonsar. Es va obrir la porta d’una revolada, sortint de la foscor del carrer, el vell Feliu es va quedar uns moments inmòbil, ens va mirar un a un i va aturar els seus ulls desesperats sobre meu. Llavors ho vaig veure clar, hi ha coses que no s’han de fer mai. Aquell home estava acabat, l’angúnia del cor li amarava la cara i, com que no sabia plorar, li clivellava la pell i tremolava de mans. Va descubrir a l’instant que havia estat jo. Aquella mirada em va xuclar l’esperit i em va prendre el somriure.
Tots es van quedar sorpresos, i seguint el camí de la mirada, els companys i el cafeter també em van mirar. Van ser uns instants eterns. El vell Feliu va tancar la porta i va desaparéixer. A dins del cafè, el silenci es podia tocar, l’Arnau, poruc, va gosar preguntar “ostres!, què li has fet?”. Jo no era de la mena del vell Feliu, el meu cos no era fet de fusta de soca d’olivera i els meus ulls no eren boles de glaç. El desconsol més gran que mai he sentit em va prendre les forces i una llàgrima traïdora em va relliscar per la galta.
Els ulls oberts com un mussol, la clara blanca d’haver vist el fantasma, l’eco del malefici silenciós espetegant per les parets del cafè i els companys mirant-me acovardits. Com en un somni vaig reviure la història del drama, Les imatges s’esgrunaven al cervell i les veia clarament amb aquell ull que tenim darrera el front:
“Tot havia començat tres dies abans. Havia anat a passejar cap al Turó Fosc i a cosa de mitja hora del poble em vaig asseure a fumar. Mirava el poble i els prats i els hortets ran de riu i mirant el camí que havia fet vaig veure, encara lluny, que amb esma pujava el vell Feliu. Vaig pensar en esperar-lo per fer xerrada. Però quan li faltava unes cent passes per atrapar-me va fer una cosa sorprenent, es va estrényer contra unes mates i va mirar amunt i avall del camí, com si s’amagués, com per assegurar-se que ningú el vèia i de sobte va deixar el camí i es va endinsar pel corriol que porta al Coll del Pastís. Era clar que no m’havia vist. Aquell comportament em va intrigar, i com que no tenia res a fer el vaig seguir.
Em duia una distància que vaig anar escurçant ja que, tot i que el vell Feliu era un nervi, fort com les pedres del seu hort, jo el guanyava en joventut. Al cap d’una estona es va aturar, el veia com una hombra entre les branques. Va fer una darrera mirada amunt i avall i es va convèncer que no hi havia ningú més a dins del bosc. L’hombra es va agenollar ran d’un llentiscle, va alçar una branca i es va quedar inmòbil uns instants, talment un antic druïda resant a un déu vegetal. Després va tornar la branca al seu lloc amorosament i es va alçar encarcarat. Va caminar unes passes i es va entaforar dins d’un bruc i al cap d’uns instants va repetir la mateixa operació unes mates més enllà.
Jo l’obserbava meravellat i no gosava ni respirar. El vaig estar seguint tota l’estona, el vaig veure al damunt de la margeda i al prat del porc senglar, entre mig de la bruguera, arran la carbonera i al costat del bosc tallat.
Finalment va abandonar, va refer el camí i, poc a poc el vaig anar perdent de vista cap al poble. Jo em vaig quedar al bosc, estava delerós de descubrir el seu secret i quan vaig estar segur que ja era ben lluny vaig refer tots els seus passos. Meravellat em cabbussava dins del bruc, descubria la branca del llentiscle, m’enfilava a la margeda..... mentre el sol es despenjava al darrera les muntanyes i la fosca s’enfilava lentament.
Vaig fer el camí de tornada amb la joia pessigollant-me el pit, tot era bonic, la lluna, la nit, les bardisses, el xiscle de l’òliba...
Al cap de dos dies hi vaig tornar...”
Les paraules de l’Arnau em van desvetllar del somni “Ostres! que li has fet?”
- Que què li he fet? Li he plomat el rotllo de rovellons!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada