ANY 1955

La foto d' "hermanas" Curs 1955-56
A Hermanas hi estàvem fins als cinc anys, i als sis anys passàvem al col·legi, al bosc.

Josep Paredes, Carles Esteve, Jesus Sànchez, Lluís Morral, Josep Chalmeta.
Albert Comellas, Miquel Carbonell, Teti petit, Aleix, Lluís Montserrat, Nani.
Angelita Escamilla, Neus Sendra, Concep, Siscu Roig, Ramiro, Ana Maria Casanovas, Remei, Mercè Comellas, Mercè Corpas.
J.Comellas, Carme Boloix, Rosa Font, Josefina Rebullida, Quimet Carbonell, J.Esteve, Miquel Olivé.

----------------------------------------------------

(Parlament que vaig fer el deu de setembre de 2006 en motiu dels quarantè aniversari de la nostra colla. Faig menció a la transcripció d’un diari que abraça des de l’any 1966 fins al 1972 i que vaig regalar als assistents)


Va començar poc a poquet, sense que ens donéssim compte. Entre l’any 1966 i 1967 un grup de nois es va ajuntar amb un altre grup de nois, un grup de noies es va ajuntar amb un altre grup de noies i, ja se sap, quan es tenen dotze, tretze o catorze anys els grups de nois, poc a poquet, van a parar on hi ha un grup de noies. Primer una distància separava els dos grups, però es va anar fent petita fins que ja vam ser una sola rotllana.

Aquest escrit és una mica la història d’aquesta colla. Comença al març de 1967 i acaba al desembre de 1972. Cinc anys de la monotonia d’aquells temps. No és una història novelada, escrita avui des dels records. És la transcripció literal d’un diari que vaig anar fent, dia a dia, sobre les coses que em preocupaven, les coses que fèiem, les il·lusions i les decepcions. Segurament que no omplirà totes les espectatives que podríem tenir d’un record d’aquell temps vist amb ulls d’avui. També hi trobareu a faltar algunes anècdotes que vosaltres, potser, recordareu amb una claror destacada. Segurament que en aquell temps, ni jo ni ningú li donava la importància que li vam donar més tard. Coses que avui em farien riure o plorar de nostàlgia, en aquell temps les vèiem normals, era la monotonia del riure constant, l’alegria diària de veure’ns.

No es tracta d’una obra definitiva. Si algú recorda algun fet que es pugui afegir li agrairé que m’ho digui, i així, d’aquí un temps, si ho anem ampliant amb records de tots plegats, tindrem uns escrits de consulta, un llibre d’història, la millor història que poguem tenir perquè serà la nostra història. Potser hi hauríem d’afegir fotografies i per això faig una crida a qui tingui fotos d’aquell temps i me les pugui fer arribar, mirarem d’afegir-les.

Sincerament penso que vam ser una gran colla, potser l’única colla de nois i noies que hi ha hagut a la Colònia o en tot cas una de les més importants. Mirat en la distància sé que vam ser molt bèsties, vam fer coses que avui ens semblarien pròpies de salvatgets. Però sento amb tristesa que no vam ser compresos pel poble, ni recolzats, ni guiats. Més aviat m’atreviria a dir que vam ser perseguits i menystinguts. Penso que si el poble hagués intuït el gran potèncial que hi havia en el nostre conjunt i ens hagués donat facilitats, hauríem fet grans coses i potser les futures generacions s’haurien enmirallat en nosaltres. Però eren temps de franquisme i nosaltres erem l’antítesi dels poders d’aquells temps. Nosaltres vam viure el final d’un món i vam ser el començament del nou en quan a les idees de llibertat personal, les relacions familiars, la permisivitat i la poca trascendència d’alguns valors primordials d’aquell temps. Nosaltres ho vam patir, però el poble també hi va perdre.
Parlant en general i salvant alguns casos particulars que també n’hi ha, puc dir que tu, en els meus records, en les meves preferències, en els meus sentiments tens una categoria superior a qualsevol altre dels amics que he tingut al llarg de la vida.