14 D'ABRIL DE 2007

Jaume Martínez Vendrell

Ahir, catorze d’abril, setanta-sisè aniversari de la proclamació d’aquella República que tantes esperances va enlairar, a la Colònia Güell vam inaugurar la placa d’un carrer amb el nom de Jaume Martínez i Vendrell, patriota català. Plovia, llàgrimes al cel i als ulls.

Jaume Martínez ha sigut el patriota català de més volada dels darrers setanta anys. Nascut a la Colònia Güell va jugar als mateixos carrers que jo, es va enfilar als mateixos garrofers i va buscar bolets als mateixos boscos. Quan ets nascut a la Colònia, has flairat l’olor de la ginesta i has vist amagar-se el sol per Can Cartró, has de ser nacionalista. I ell ho va ser. De ben jove, amb els seus amics i el meu pare al seu costat, es va afiliar a Nosaltres Sols. Al començar la guerra va anar voluntari a Mallorca i el meu pare al seu costat. Al moment de la desfeta va fer camí de França amb els seus canons i el meu pare al seu costat. I van estar a Saint Ciprien i a Argelers. I quan tothom fugia d’Espanya ells van fer el camí de tornada per donar constància que la lluita continuava. I van estar a la presó. I en van sortir. I van tornar a lluitar.

Jaume Martínez va ser figura capdal en la fundació del Front Nacional de Catalunya, que va agrupar quasi la totalitat de les tendències i partits d’oposició. Ell (i la seva colla) va ser qui va posar les banderes del port i les del Congrés Eucarístic, ell qui va fer caure el monument de los “Caídos”. I van omplir Barcelona d’escrits. I van editar diaris clandestins. I ens van fer creure que els homes som importants si som valents, i que per ser valents només cal seguir el camí que t’assenyala el cor. Que per defensar la ginesta va morir molta gent. Que lluitar per la teva terra i per la teva gent és l’acte més sagrat, és el deure irrenunciable de totes les generacions.

No ho he dubtat mai, si a aquest País per comptes de reforma hi hagués hagut ruptura, Jaume Martínez possiblement hauria sigut el primer president de Catalunya, d’una Catalunya ben encaminada cap un demà d’esperança on tots els somnis haurien sigut possibles.

El veig en la memòria, assegut al menjador de casa parlant amb el pare, amb aquella autoritat innata, amb aquell riure tant característic. Els meus germans i jo escoltant amb devoció els raonaments d’un home savi, d’un home bo, com si parlés Déu. Perquè, diguin el que diguin a Madrid, va ser un home bo, un home ple de raó. Precisament per això va ser tant odiat i temut pel règim del general.