GRETA

El 17 de maig, al mig del mes de les flors, al jardí de casa hi va néixer una flor a la que direm Greta. La tercera néta. Després de l’Oriol i la Mariona ella serà qui ens dirà iaia o avi, ella serà qui ens omplirà de pensaments les hores i els dies.
Tothom em preguntava “Quan pesa?”, “quan fa”, “és maca?” “plora molt”... I jo pensava “Què pensa?”, “què somia”, “què enyora?” “què anhela?”. I em meravellava la certesa que tant petita ja era una engruna de plenitud, ja tenia una manera específica d’interpretar les cares i el món, els somriures i la música, ja tenia uns temors i unes pors. I a la seva manera ja és capaç de dir no o dir sí.
Ara ja ha passat una setmana. Les rutines li omplen la vida, la seva i la nostra: dormir, menjar, plorar... I no sempre coincideixen amb les nostres rutines: a l’hora que plora no plorem, a l’hora que menja no mengem i a l’hora que dormim no sempre dorm.
Però és bona feina estar pendent d’un nadó i t’has de frenar per no agafar-la quan plora. No és fàcil fer d’avi, els pares són ells. Ara ens toca recular una passa i esperar de sentir tres paraules: “La vols agafar?”

25 de maig de 2007