LITERATURA CATALANA – AUTORES CATALANES 2

 

Avui us parlaré de quatre escriptores que m’han meravellat i que em reafirmen en l’opinió que les dones escriptores, si mes no algunes d’elles, tenen una manera d’escriure diferent dels homes, no per classificar-les com a literatura de dones, sinó per afirmar un encant que costa de trobar en els autors masculins. Aquestes autores d’avui en són una mostra paradigmàtica.

 

Tina Vallès va néixer a Terrassa l’any 1976, llicenciada en Literatura Catalana, escriptora, correctora i traductora. També és coeditora de la revista digital Paper de Vidre des del 2006 i membre fundadora de l'Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya. Escriu L'aeroplà del Raval el 2006, Maic el 2011, Un altre got d'absenta el 2012, El parèntesi més llarg el 2013, i La memòria de l'arbre el 2017, amb el que guanya el premi Anagrama. Aquest darrer llibre és l’únic que he llegit d’ella, fins el moment, i he de dir que és un llibre preciós, d’una bellesa tal que et venen ganes de llegir-lo a poc a poc per por que s’acabi. 

 

AnnaBallbona és nascuda a Montmeló l’any 1980, ha escrit dues novel·les, Joyce i les gallines, i No soc aquí , aquest darrer és l’únic que he llegit d’ella i en la crítica que en vaig fer vaig escriure: Quina preciositat de llibre, quin goig d’anar entenent les fases de la vida, quin plaer arribar al final i tenir el desig de tornar a començar. També ha escrit poesia. Escriu al diari Ara, a les revistes El Temps i Serra d’Or, i col·labora a Catalunya Ràdio i al Balcó de la SER.

 

EstelSolé neix  a Molins de Rei el 1987 és  actriu i escriptora catalana que ha publicat dos llibres de poesia, i també dues obres de teatre que s’han representat amb èxit esclatant i que han vist milers d’espectadors: Animals de Companyia, i La Peça. Només n’he llegit un llibre,  Si no puc volar, i m’ha encisat.

 

Marta F. Soldado és nascuda a Terrassa l’any 1989 i que jo sàpiga és una autora d’un sol llibre, La felicitat d'un pollastre a l'ast, però tal com passa amb la majoria d’escriptores, al començament ho són (d’un sol llibre). Ara cal esperar que n’hi hagi més, perquè l’estil que apunta és una promesa molt esperançadora.

 

Aleix Font, 21 d’octubre de 2020

 

LITERATURA CATALANA. AUTORES ACTUALS

 

Els comentaris que faré a continuació no són ni acadèmics ni objectius, sinó senzilles opinions meves després d’haver llegit una sèrie de novel·les d’autores actuals i que, bé ho he de dir, m’han emocionat.

Per començar diré que l’idioma català és el més important del món, segons la meva manera de pensar, perquè és el que m’ha tocat aprendre des del dia del meu naixement. Aquesta cosa tan senzilla té una qualitat tan primordial en els meus sentiment que m’arriba a fascinar.

Estic segur que hi ha altres autores al món d’una qualitat equivalent a les autores catalanes, però a mi m’arriben a través del filtre dels traductors i sovint m’inquieta sospitar si allò que m’estan explicant podria ser millor o, al contrari, en l’original potser és pitjor d’allò que m’està pessigollant l’ànima.

De totes maneres no m’inquieta gaire que en algun racó de la Capadòcia, per triar un indret, hi hagi una dona que escrigui d’una manera celestial, perquè a casa nostra ja en tenim que també ho fan.  Així doncs, deixeu-me gaudir d’aquest idioma moribund que és el català, i deixeu-me omplir d’uns mots i d’unes frases mil·lenàries que qui sap si d’aquí a uns anys no seran res més que trofeus dissecats als museus de conquestes espanyoles.

Abans de començar a concretar us voldria raonar també el per què he triat dones i no homes dins els mestres de l’escriptura. Resulta que en les dones escriptores, en algunes d’elles, hi he notat un estil, una finor, una diguem-ne sensibilitat que no he vist en els homes, excepte potser en Albert Forns i també en Marc Capdevila per dir dos noms. Els homes sovint han tingut més arguments, més història, més carrera, potser més autoritat. En les dones hi he vist una música fina que sona esporàdicament i que m’esgarrinxen d’alegria durant tota la lectura.

Així doncs començaré en una petita tria de quatre autores, com ara Blanca Busquets, Teresa Solana, Marta Orriols i Eva Baltasar.

Blanca Busquets és una escriptora nascuda a Barcelona l’any 1961  que  té una gran bellesa escrivint. És filòloga catalana, i a més d’escriptora treballa a emissores i televisions catalanes. És potser la més prolífica de les escriptores que mencionaré,  d’ella n’he llegit sis llibres que tots ells, excepte el segon,  formen part d’una mena de saga relacionada, encara que sigui llunyanament, amb el poble de Cantonigrós: La nevada del cucut del 2010, La casa del silenci del 2013, Paraules a mitges del 2014,  Jardí a l’obaga del 2016, La fugitiva del 2018 i El crit del 2019.

 

Teresa Solana és nascuda a Barcelona l’any 1962, ha cursat estudis de filologia clàssica i a part d’escriure llibres es dedica a la traducció. Entre els seus llibres, podríem dir de sèrie negra, hi  destaquen dos grups amb un estil diferenciat, els de la família de la sots inspectora Norma Forester que són els meus preferits, i els dels germans Borja i  Eduard, a mi no m’acaben de fer el pes, tot i que admeto que tenen estil i per tant deuen tenir un públic específic i fidel. Els llibres que he llegit són els següents: 

Dels investigadors Borja i Eduard Martínez Estivill: Un crim imperfecte del 2006, Drecera al Paradís del 2007, L’hora zen del 2011, Campanades o boda del 2016.

De la sots inspectora Norma Forester: Negres tempestes del 2010, La casa de les papallones del 2014.

Llibres de contes: Set casos de sang i  fetge i una història d’amor del 2010 i Matèria grisa del 2017.

 

Marta Orriols és nascuda a Sabadell el 1975 i col·labora en diversos mitjans de comunicació culturals. D’ella en diré que té un altre estil d’escriptura, no tant narratiu sinó més poètic. En la crítica del seu primer llibre vaig dir: Salvador Espriu afirmava en una entrevista que la poesia era escriure amb frases curtes. Llavors…. aquest llibre de la Marta Orriols què és? Què és el que em provoca aquesta felicitat? D’on vénen aquestes pessigolles al meu cor? Jo, des de la misèria que em separa del mestre, afirmo i crec que poesia és l’art de descriure la bellesa. Fins avui n’he llegit dos llibres Anatomia de les distàncies curtes, del 2016, un llibre de contes meravellós,  i Aprendre a parlar amb les plantes, del 2018 que va ser considerat per Omnium Cultural el millor llibre de l’any.

 

Eva Baltasar és nascuda a Barcelona el 1978. Diu que porta una vida de simplicitat voluntària al Montseny. Llicenciada en Pedagogia també ha estudiat Filosofia. Ha escrit sobretot poesia, i en les seves tres novel·les, Permagel,  Boulder i Mamut, he descobert un estil d’expressió que em va portar a dir del seu primer llibre que era potser el millor que havia llegit els darrers anys.

 

Aleix Font, 8 de març de 2022

EXCURSIÓ A LA BALMA DE CAN SOLÀ. 26 de maig de 2015.  

Avui hem anat a caminar per Montserrat. Bé, no sé si es pot considerar Montserrat els boscos que hi ha pels voltants del túnel del Bruc, però la muntanya serrada estava a tocar, i les roques de conglomerat amb olor de fòssil eren de les mateixes característiques.

A quarts de vuit hi feia un fred que pela. Nosaltres que havíem calculat que tocava passar calor anàvem amb roba fina, adequada per l’època de l’any, però el vent del Pirineu ens deia “T’has equivocat, nen”. M’he recordat d’un amic meu que li van preguntar que per què somreia, i resulta que tenia fred. Sort que aviat ha parat el vent i el sol ha temperat l’ambient.

El motiu de la sortida, a part de caminar per caminar, era visitar la balma de Can Solà, la més gran de Catalunya. Una balma és un com una cova oberta, com una gran roca que forma un aixopluc. La de Can Solà és de les que et fan sentir petit quan t’hi passeges. Uns artistes moderns, d’aquests de l’esprai i la lletra americana, havien deixat la seva empremta a un tros de la paret, però mira, mal que mal més val això que no pas destrossar tots els camins com fan les bicicletes.

 Hem caminat una mica més de deu quilòmetres i això dóna per parlar i per pensar. Avui tocava eleccions municipals i la Colau, i també dels fatxes, que si perds un sol vot ja et diuen que el procés s’ha acabat.  Però no sempre parlem, hi ha moments en que s’imposa una estona de silenci per pensar, per admirar, per digerir el goig del cel i de la terra i del Pavaroti dels ocells que canta dins dels esbarzers, i de l’olor de la ginesta. Pensava que nosaltres, el Nani i jo i els homes en general, parlem en paral·lel, o sigui, que parlem un al costat de l’altre mirant endavant i caminant. Inclús a l’hora de fer la cervesa, és normal que parlem mirant cap endavant, com si parléssim a les ampolles de les estanteries. En canvi les dones acostumeu a parlar mirant-vos a la cara: camineu una estona, us atureu, us gireu una enfront de l’altre i llavors és quan us dieu les coses més importants.  També he pensat en la manera de calcular els graus interiors de qualsevol polígon, però això ja és una altra història.

Una abraçada.

Visita la meva nova web a excursions a peu .

Aleix.

UNA VOLTA PER SANT PONÇ. 18 de maig de 2015. 

Ahir dilluns vam anar a caminar. El nostre dia no és el dilluns però va sortir el Molina per la tele i ens va dir que plouria a partir de dimarts, i ens vam decidir.

Vam marxar a quarts de nou. El dia assoleiat amb un punt de frescor. Aparquem una mica abans del Mas Nou del Lledoner, a sobre Vallirana, on abans en deien el Pont dels Tres Arcs i vam anar cap al coll Verdaguer. Seguim pel camí de Can Cases per un camí quasi pla envoltats de boscos de pins i, a sota mateix de la masia prenem un corriol quasi vertical que ens va portar fins la riera. Tornem a enfilar-nos per l’altre costat i arribem a Sant Ponç. A partir d’aquí ja coneixeu el camí perquè és el mateix que vam fer quan vam anar a dinar a la font Freda, aquella amb una bassa d’aigua clara i un roure gegantí. Tot plegat vuit quilòmetres de bosc i solitud per arribar a la cervesa que ens esperava al final del camí.

És bonic caminar en primavera, quan els ocells refilen amb més força i els pit-roigs se’t planten a mig metre del teu nas. Però és especialment bonic després del partit del Barça de diumenge. Guanyar a l’Atlético és difícil, però guanyar una lliga encara ho és més. Allà no ens van deixar lluir les estelades però aquí, quin goig que feien ensenyant les il·lusions.

Avui el dia ha canviat del tot, el cel s’ha ennuvolat i diuen que plourà. Malgrat això us desitjo un bon dia.

UNA ESCOLA DE MATARÓ

Tinc un nét que és intel·ligent, molt intel·ligent si el comparem amb mi. I això li comporta greus problemes amb els mestres i amb el sistema educatiu del nostre País, basat en aquest principi d’autoritat en el que el primer manament de la llei de Déu és que el mestre sempre té raó, i el segon manament és que en el cas que no en tingués s’aplicaria el primer manament.

El meu nét té una lògica sorprenent, potser infantil, però d’una claredat meravellosa que sovint em deixa amb la boca oberta. L’altre dia, per exemple, li vam fer la pregunta incontestable des dels inicis de la Història sobre què era primer si l’ou o la gallina. I no va trigar gaire a donar-nos la seva opinió, es va quedar pensatiu una estona i va deixar anar “Per força havia de ser primer l’ou” i ens ho va raonar de la següent manera: ”En algun moment de l’evolució, un ocell va posar un ou del que en va sortir la primera gallina”. Senzill i clar. L’argument de milers de mestretites  desmuntat per un nen d’onze anys (ah! se m’havia oblidat informar-vos que el meu nét té onze anys).

El meu nét no pot entendre alguns raonaments de les persones que han sigut designades perquè l’hagin d’educar i s’hi oposa. Per exemple, per què el fan estudiar dues o tres vegades la mateixa lliçó si ell ja se la sap?, no ho troba just i se li fa insuportable, tant que no troba res millor que aixecar-se de la cadira i sortir de la classe. Naturalment això li pressuposa una falta greu en el seu expedient escolar.   No entén, per exemple, que per fer els deures de matemàtiques l’obliguin a copiar l’enunciat llarguíssim d’uns problemes que a vegades es resolen amb una senzilla operació. I protesta. Primer ho diu al mestre, però el mestre li diu que això es fa perquè així entrena l’ortografia. Ell oposa que ja hi ha una matèria que parla de gramàtica, però el mestre diu que faci el què li diuen. I insisteix, però el mestre li diu que ja n’hi ha prou i que si hi torna li posaran una falta. I torna a casa amb una altra falta greu que al final el deixa sense colònies i amb amenaces d’expulsió.

El meu nét té un sentit de la justícia molt particular. Per ell els actes, les disposicions, les ordres són justes o injustes per la lògica que comporten i no pel fet que un llibre o una persona amb autoritat ho diguin (exactament el contrari del que diuen els del PP). Si el mestre té raó la té, i si no en té doncs no en té. Així de clar. I no hi podem fer res, us ho asseguro, no hi ha cap argument piramidal que torni justa una decisió injusta.  “Mira que les coses són així, que has de fer cas al mestre, que és més fàcil dir que sí, etc.” no hi ha res a fer.

El meu nét va al psicòleg. Ves què faríeu vosaltres si el vostre fill vingués amb la motxilla plena de faltes greus! Dues vegades cada setmana va a parlar amb un senyor que sovint parla el seu mateix idioma i que li diu que té raó, que no es pot renunciar mai a la justícia i que l’important no és ajupir el cap i creure sinó aprendre a respirar, a comptar fins a deu  o fins a cent, que hi ha tècniques de concentració i n’hi ha de dispersió, i en definitiva que no pateixi, que hi ha molts nens al món que són com ell i que els mestres, de mica en mica ho van sabent.

I ara a l’escola tenen un expedient amb un protocol per actuar amb el meu nét. I saben que no aconseguiran res cridant més que ell, ni omplint-lo de càstigs, ni farcint-lo de faltes greus. Saben que a vegades passa que un nen d’onze anys pot raonar com un adult i que hi ha molts camins per arribar a una resposta correcte. I funciona, us ho prometo, només que en algunes ocasions requereix una paciència que no sempre estem preparats per aplicar.

El meu nét va tornar a casa amb una altra falta greu. El mestre d’una assignatura que no cal especificar va cridar als pares per advertir-los que el seu fill no anava bé, que s’havia negat a repetir un treball i li havia contestat amb males paraules. Quan els pares li van preguntar què havia passat exactament ja van veure que aquest mestre no en sabia res ni de procediments ni de protocols, tant sols sabia que a la classe hi manava ell i que era indiscutible la seva autoritat. Van marxar molt preocupats, més tristos que indignats, i comencen a adonar-se’n que aquesta guerra no lo podran guanyar.

El meu nét te l’agenda plena de deures que no vol fer. Mentrestant s’entreté desmuntant i tornant a muntar la bicicleta de muntanya. I sap com s’ha de fer per tensar els frens. I sap el nom dels primers classificats de la cursa de velers Barcelona Word Race i  les velocitats en nusos, i sap què és l’eslora el màstil o l’ orsa, i les iardes d’un camp de rugby americà, i els vasos comunicants, i la tectònica de plaques. Perquè és lògic i és just.

Mentrestant nosaltres patim pel que ha passat el nostre nét, pel que està passant i pel que passarà. Inevitablement.

(Si vols llegir més coses meves: aleixcolonia.com )

EXCURSIÓ AL PUIG BERNAT II. Dimarts 12 de maig de 2015.

Per què en diuen Puig Bernat II i no Puig Bernat a seques? ens preguntàvem el Nani i jo mentre pujàvem el camí trencat per les bicicletes. Quan vam ser a dalt de tot, mirant la panoràmica de les muntanyes que van del coll d’Ordal fins a Olesa de Bonesvalls vam descobrir que la muntanya que ara es diu Montcau, la més alta del Garraf, abans era el Puig Bernat I, i així consta en els mapes antics de l’Alpina. O sigui, que serenament podríem dir que ahir no vam anar al Puig Bernat II sinó senzillament al Puig Bernat: l’únic que encara conserva aquest nom.

És una muntanya ombrívola, de brucs, cirerers de pastor i marfulls, a mig camí, en línea recta, entre el Pont de Lledoner i Vallirana. Una muntanya amb olor de rovellons, amb molsa de pessebre, recons de tolls d’aigua i algun pou ple a vessar. Això sí, la proximitat d’urbanitzacions a banda i banda fa que hi trobis de tant en tant algun femer de runa d’obres pirates, ampolles de vidre, papers i plàstics: Detalls de civilització.

I no hem vist ningú, si no fos un pagès petit petit, treballant a la llunyania al mig d’una vinya de ceps mig tapats per l’herbassar. Tan estrany ens ha semblat que cavés tot sol amb xapolina que fins i tot hem comentat que potser enterrava algú. Ei, que no fora tan estrambòtic si pensem en l’entorn en que ens han posat. Que abans deixàvem les portes de les cases obertes tot el dia i ara no pots deixar a terra ni un segon el cistell d’anar a comprar. I si et prenen el mòbil mentre estàs parlant amb algú encara et diuen que és culpa teva per no vigilar. Com si fos natural que la gent anés pispant tot el que es pugui, com si fos normal això que fan els polítics del PP. Però no, no enterrava ningú, tan sols desarrelava uns matolls de llentiscle que s’havien instal·lat a la seva vinya: llentiscles okupes, vaja.

I quan ja havíem fet els sis quilòmetres que durava l’excursió ens vam topar amb una masia deshabitada però ben conservada que vam confondre amb l’antiga masia del Lledoner (que en realitat està una mica més avall cap a Vallirana). Al mapa ens assenyalava que per allà hi havia una ermita, la de Sant Francesc, que segons la tradició hi va dormir Sant Francesc Xavier, el dels jesuïtes. I no la trobàvem. Fins que el Nani, que és més alt que jo, va veure un antic campanar al mig de la masia. O sigui, que la masia s’havia empassat l’ermita i la seva santedat.

Amarats de bones vibracions vam voler anar fins a sota del pont del Lledoner, i a tranques i barranques finalment hi vam arribar. És un pont immens, impressionant, de dos pisos d’arcades gegantines. I a l’alçada del primer pis hi ha unes portes que travessen les columnes i ens permetien anar d’una punta a l’altra de tota la llargada del pont.

Ahir no vam fer la cervesa. Jo no em trobava gaire bé (i avui no estic pas millor) d’aquest engustipat que ara està de moda. Una cervesa freda m’hauria matat, i calenta no tenia al·licient.

I ja està. Espero que us hagi agradat i la setmana que ve, si Déu ho vol, hi tornarem. Ah! i vam trobar unes flors encisadores que encara no hem catalogat. Com si fossin flors de jonça però més grosses, d’un blau més lluminós. Quan sapiguem el seu nom ja us ho farem saber. Us n’envio una foto, perquè veieu que no us enganyo.

Aleix.  

EXCURSIÓ PELS BOSCOS D’OLESA DE BONESVALLS. 

                                    5 de maig de 2015

                                          La papallona jubilada

                                          L'abellera

Avui, el Nani i jo hem anat a caminar per una clapa del Garraf entre Olesa de Bonesvalls, Avinyonet i Santa Susana i hem vist una papallona negra clapada de blanc.

Les papallones, segur que ja ho sabeu, neixen i creixen en un dia, i algunes de més afortunades viuen fins i tot una setmana. I en aquest temps riuen i estimen i s’enfaden i fan les paus per tornar-se a estimar encara més, i tenen fills, i es fan velles i es jubilen i veuen amb nostàlgia aquelles flors que per elles són eternes i que ja no podran olorar mai més. Però en un dia o en una setmana, hi ha una cosa que no poden abastar: les papallones no tenen temps de veure  els néts. Ja veus en quines coses pensava caminant pels corriols dels boscos d’Olesa.

Pràcticament en tot el camí hem recorregut un tram de la riera de Begues que fa uns revolts increïbles encaixonada en parets de roca grisa i boscos i de pi blanc. El caminet a la vora la riera. Ara va i ara torna, però les nostres passes van sumant. Al final hem fet deu quilòmetres, que al nostre pas d’ara m’aturo per badar i ara tornem a caminar, fet i fet ens hi hem passat tres hores, entre flors i piuladissa d’ocells.

I hem vist farigoles i conillets grocs i conillets vermells, i roselles, i una abellera (una orquídia impressionant), i jonces blaves i campanetes blanques, a part de corretjoles rosadetes...  en fi,  com si hagués caigut un llençol de primavera al damunt de la muntanya i tots s’hagués pintat de flors.

Ha fet calor. S’ha girat un aire tebi que ens ha fet córrer fins al bar de les cerveses on un xinès, de tant en tant ens mirava i reia.

Ara estic una mica adolorit de peus i cames. Però és un dolor que em fa somriure perquè em recorda tota això. Oi que ho entens?

Una abraçada.

Aleix.

A L’AVENC DELS ESQUIROLS. DIMECRES 22 D’ABRIL DE 2015

Em plau comunicar-vos, estimats amics, que avui el Nani i jo hem tornat a fer una excursió. Des de la tardor passada que no hi anàvem per culpa d’aquestes malalties que m’agafen quan fa fred, i la màxima gosadia per part meva havia estat anar a buscar bolets, o molsa pel pessebre, o galerà pels dies de Nadal, o espàrrecs quan vam ensumar la primavera. Però això no són caminades valentes, d’aquelles d’anar fins un lloc inabastable i després tornar, de les que et posen a prova els nervis, els muscles i les frontisses dels genolls, això són passejades tranquil·les, amables, reposades: ara m’assec, ara m’aixeco,  ara camino quatre passes i “oh! quants espàrrecs” o bé “quina joia de galerà!”

Avui hem tornat a caminar, però per no esquinçar-me tots els muscles de les cames hem fet una sortida petitona, potser una mica massa. Com us ho diria? Imagina’t que surts del cotxe amb les sabates descordades, et trepitges un cordó i caus a terra, però no espaterrat sinó rodolant, com els futbolistes del Real Madrid quan arriben a l’àrea contrària. Doncs quan t’aixeques, miracle! Ja has arribat a l’avenc dels Esquirols. Estàvem al caire de la urbanització del Lledoner i la senyora que arreglava el seu jardí ens ha indicat “Ah, los bujeros? Están aquí mismo”. Hem baixat deu o quinze passes i hem vist la cinquena meravella dels avencs mundials, un forat  a la roca de més de cent metres  de caiguda vertical, guarnit d’una mena d’estalactites que semblaven columnes d’una catedral. I hem fet fotos, ens hem ajagut arran de timba i els pocs cabells que em queden se m’han posat de punta de pensar, Déu nos en guard, en la caiguda, i hem marxat. La senyora del jardí ens ha dit que els diumenges s’atapeeix de cotxes i hi ha cua per anar-hi, però “Yo hace más veinte años que no he ido”.

Abans d’això, però hem voltat una mica per aquell bosc mig Garrafenc (per la calcària i el margalló) mig Ordalenc (per la màquia i la licorella) i ens hem topat també amb l’avenc de la Ullera, el goig del regal inesperat d’haver trobat la porta a l’Infern. Majestuós, imponent, ciclopi.  I hem pensat “Si aquest avenc poc conegut és tan bonic, com no serà el mític dels Esquirols ?” La veritat és que són molt similars i potser per una qüestió de nom és més famós el dels Esquirols (si et parlen d’esquirols t’imagines aquells animalons tan simpàtics i, en canvi, si et parlen de la ullera, no sé tu, però jo no penso en animalons de dibuixos animats).

En fi, que ens hi hem estat una hora i mitja, entre caminar una estona, visitar forats i collir farigola. I després hem anat a l’Ateneu de la Colònia a fer cervesa per continuar parlant de coses nostres.

Una abraçada.

HISTÒRIES DE LA COLÒNIA GÜELL

Es veu que a l’Ateneu hi tenim puces, però ningú no ho sabia, perquè si ho ha haguéssim sabut no hauríem fet la Cantata de Primavera de la Coral Regina Col·luma. Home! Que a ningú no li agrada quedar malament i perjudicar a una pobre gent que van venir a la Colònia amb la millor intenció. En fi que havien vingut per cantar i no per gratar.  Jo ja ho veia que gesticulaven, que es grataven i es movien d’una manera estranya, però pensava que era una nova moda en la manera de cantar. No vareu  veure un programa de TV3 que es deia Oh Happy Day? En aquell programa no guanyava la coral que cantava millor sinó la que es movia millor. Allà a TV3 la Coral Sant Jordi no hi tenia res a pelar, l’haurien eliminat a la primera votació. Els del Jurat haurien dit “Sí, sí, molt de cantar, moltes hores d’assajar, però i el ritme? I el xunga-xunga? Que sembleu un camp de cols! Fora! I no torneu mai més!”. En fi, que no hi vaig parar gaire atenció i fins i tot mirava de veure-hi la gràcia d’aquells moviments.

Quan després del concert, perquè això sí, eh? els de la Coral Regina Col·luma són molt professionals i van acabar totes les cançons del repertori, em van cridar als camerins, hi vaig anar pensant que em volien felicitar pel nostre Ateneu i em vaig trobar amb una colla d’indignats, que em cridaven tots alhora: que si no hi ha dret, qui si és intolerable, que no teniu vergonya... en fi, com si jo en tingués la culpa que l’exèrcit de les puces els hagués atacat a ells i no al públic. I molt serenament els vaig explicar (perquè els de Barcelona no ho saben):

“Les puces són, són uns petits animalons de color negre, més petites que un gra d’arròs, com formiguetes rabassudes, que s’alimenten de la sang dels animals, homes i dones inclosos. Elles tenen preferència pels animals peluts i no van amb les persones si no hi tenen més remei. Suposo que es troben millor o més segures entre la selva peluda del cos dels animals que no pas en el desert que és la pell humana. Ja ho diuen, que on hi ha pèl hi ha alegria, ah! ah! (però ningú no va riure... mala senyal)

Bé no cal que ens esverem, a qualsevol país civilitzat (i la Colònia no n’és una excepció) hi ha rates. El fet que no se’n vegin no vol dir que no n ‘hi ha: n’hi ha. Elles fan la seva vida nocturna, a vegades subterrània, esporuguides per la presència humana procurant no ser vistes, no volen molestar. Però sistemàticament les perseguim, com si fos un precepte de la Llei de Déu, una obligació inherent a la condició humana. I d’ofici, perquè sí, els posem  paranys de tota mena, l’última generació dels quals són unes armes químiques sofisticades que preveuen fins i tot el lloc on aniran a morir, tot i que algunes fallen i se’t moren al racó més impensat, amb els inconvenients que això comporta.

Un d’aquests inconvenients és el carregament de puces que transporten, que al percebre que la seva font d’alimentació s’ha esgotat emigren embogides a la recerca d’un nou territori, si no és pelut pelat, on poder-se alimentar. I és per això que n’esteu infestats. Qüestió de mala sort. Estàveu al lloc equivocat en el moment equivocat. Quan arribeu a casa, una bona dutxa i s’ha acabat”

I em vaig quedar ben satisfet. Però alguna cosa no van entendre o no van voler entendre, perquè em van dir de tot i al final em van amenaçar en denunciar-nos a Sanitat. Però estan ben arreglats, perquè els de Sanitat són els que ens van recomanar aquesta línea de mata-rates que segons sembla ha fallat i per comptes de guiar la rata moribunda  al seu cau l’ha duta sota les faldilles del grup de contralts.  

Sigui com sigui hem quedat malament, molt malament. I que com ho sé? Doncs quan l’endemà els vaig trucar per veure si vindrien un altre dia a cantar a l’Ateneu em van penjar el telèfon sense ni tan sols dir-me que no podien, amb mala educació. Haurem d’esperar uns dies per tornar-los a trucar, perquè els socis m’ho demanen i als socis se’ls ha de tractar bé.

Colònia Güell, 20 d’abril de 2015.

HISTÒRIES DE LA COLÒNIA GÜELL

Avui he anat caminant fins a la Cope per a comprar una bombeta a la ferreteria (Cope: Ciutat Cooperativa de Sant Boi. Pels de la Colònia, La Cooperativa, o cumpretiva, és l’edifici de l’antiga botiga obrera del carrer Claudi Güell). Fa molt bon dia i convida a caminar. Just al passar la riera hi havia un grup de cagagossos fent tertúlia o festejant, que mai se sap. Els seus gossos, juganers, han vingut corrents al meu costat,  m’han ensumat i han marxat sense ni tan sols mossegar-me una mica, ni que fos perquè els seus amos em poguessin dir allò que diuen sempre “Que estrany?, mira que no mossega mai!”.

A la ferreteria hi havia cua. El Raul dóna conversa a tothom i no necessàriament parla de ferros (de claus d’estrella, de rosques mètriques, o femelles sisevades) sinó que a un li preguntarà per la dieta de la pastanaga i a un altre li parlarà del seu veí que té la síndrome de Diògenes. La ferreteria del Raül té l’estil d’aquelles botigues d’abans que hi entraves per Sant Joan i en sorties per Sant Pere.

Quan m’ha tocat a mi m’ha preguntat per la bombeta que em va vendre no fa gaire, de leds i baix consum “aquella que no es fon mai”. Quan li he explicat que se m’havia fos i en venia a comprar una altre m’ha dit que això era per la obsolescència programada, que els fabricants planifiquen la durada de les coses a fi de revifar el consum “Porque si no no saldremos de esta crisis”. Llavors tothom s’ha posat a dir la seva i n’hi havia que deien que hi havia una bombeta a una caserna  de bombers dels Estats Units que havia complert cent anys i encara funcionava, i d’altres deien que ara a les bombetes hi posen una cosa perquè no passin  de mil hores. La meva devia ser de les bones, perquè no ha durat ni un mes.

I no sé per què, m’he posat content. He notat que formava part d’aquesta generació moderna, amb empenta que, uns emprenent i els altres comprant, farem que la crisi es fongui com un gelat de cucurutxu.

Quan de tornada he passat pel costat dels cagagossos anava rialler, com inflat d’alegria. I el grup m’ha mirat malament, com si no fos normal que estant ells allà, amb els seus gossos al mig del camí hi hagués algú que hi passés content.

Ara he posat la bombeta nova, m’he assegut a la seva vora i vaig mirant el rellotge de tant en tant. És molt estrany, ja fa més d’una hora i encara funciona. Així no anem pas bé. No és aquesta la manera de sortir d’aquesta crisi.

Aleix. 14 d’abril de 2015. 

La Fassina. 9 de juliol de 2014.

Fa uns dies vaig anar amb el Nani a caminar per la Riera de les Llenties, entre Jafre i Vallcarca. Hi vam anar perquè vaig llegir a algun lloc que aquest nom li venia d’unes pedretes petites com llenties que en realitat eren fòssils, i ho volia comprovar per anar-hi algun dia amb el meu nét, l’Aleix, que fa col·lecció de minerals trobats a les muntanyes del nostre radi d’acció. Sembla ser que no era certa la llegenda i és molt probable que el nom li vingui de les plantacions de llenties que hi havia hagut a les coromines (les feixes de secà) dels vessants de la riera.

Vam deixar el cotxe a Jafre, l’antic nucli de població amb ermita i fins i tot ajuntament, actualment abandonat, enrunat i encerclat per una tanca de filferro per protegir el conjunt de gent com jo o com el Nani, perquè els lladres de teules, de ferro i de fustes hi segueixen entrant sempre que ho volent, i també els polítics que ho visiten o els empleats de la Diputació. Estan protegint tots els llocs històrics perquè no hi entri la gent del poble, i ho reserven tot per les noves elits, l’aristocràcia actual.

Més enllà del trencall de la Fassina prenem el camí a mà esquerra, passem per l’altra banda de cal Ramonet i arribem a sota de la Casa Nova. Baixem a la riera per comprovar les pedres i aviat ens rendim a l’evidència, que a les calcàries no hi ha fòssils. Ens enfilem pel costat de mar de la riera i esmorzem a l’ombra d’uns pins.  

Ens hem trobat al Sergi, el pastor de can Mercer, amb el ramat de bens i cabres. Li expliquem que ens agrada el te de roca i ell diu que a ell també però que prefereix el poniol, i quan li diem  que el poniol es fa als llocs humits, ens diu que no, que el poniol es fa damunt les roques, en llocs secs; diu que el poniol de les rieres és diferent tot i que fa la mateixa olor, i que és  més bo el de les roques. Li preguntem si sap què són aquestes plantes  que semblen pesoleres amb flors de color blau que hi ha a les coromines “Són trepadelles” ens diu, i els planto jo perquè se’ls mengin els bens; diu que també els agrada molt la jonça, que fa unes tiges com de seba i unes flors blaves al capdamunt, com clavellines.  Se’n va pel caminet, voltat de cosconeres, llentiscles i mates de càrritx.

Hem pujat fins la Casa Nova, hem passat per ca l’Amo, hem arribat a l’entreforc del camí que ve Sitges i hem retornat direcció Jafre. Però hem desviat cap La Fassina, que etimològicament significa un lloc on hi destil·laven alcohol; és un camí bonic, planer, a ran de riera, ombrívol amb arbres alts, alzines, pins, alguns roures antics i sobretot moltes cerberes. Quan ens trobem el camí que ens duria fins a Jafre, continuem fins al Masset de Baix on hi trobem unes mates de poniol. Continuem fins al Masset de Dalt on hi ha el camí que ens duria a Olivella i, ara sí, reculem fins al trencall de Jafre i ja no ens desviem fins retrobar el cotxe.

Hem fet la cervesa a un bar de la Plana Novella. I amb el cor il·lusionat hem tornat a la Colònia.

MARIONA FONT MARTÍNEZ

La Mariona Font és la princesa de la família. Amb nou anys és mestressa de casa i senyoreta d’escola, presumida quan cal, atleta a l’alta muntanya, aplicada i amiga de mestres i alumnes. Sovint és ella qui diu què s’ha de fer, a casa, al carrer, a l’escola.  Quan tenia sis anys, la professora li va explicar “Mariona, la mestra sóc jo” i no sé si s’ho va creure.  Encara ara proposa projectes i de tant en tant li fan cas.

La Mariona Font és inteligent d’una manera innata, sap descobrir el moll de l’os del que li estan explicant i, si creu que s’ho val, en un instant ho té assimilat. El seu pare va definir la paraula “marionèssima” com l’instant que triga la Mariona en observar al seu germà i fer exactament el mateix del tema que sigui, tant li fa si es tracta de fer un nus mariner, com d’anar en bicicleta o fer voltar la baldufa. I és artista, d’una manera exquisida, dibuixant i escrivint, decorant o parlant.

I com que és melosa i amable, a Canet tothom la coneix. “Hola Mariona! Adéu Mariona. Que és el teu avi Mariona?” I ella contesta amb un adéu o amb un somriure. Quan entrem a les botigues, primer la saluden a ella i després als seus pares, a al seu germà o a mi. I és un fet tan lògic, tan natural, tan evident que no costa acceptar-ho: la vida és així.

ORIOL FONT MARTÍNEZ

L’Oriol Font Martínez té deu anys, és el més gran dels meus néts, el primer i durant un any va ser el més estimat, si no és que encara ho és. L’amor deixa una estigma enganxada al pensament que perviu eternament. Ell em va ensenyar que la vida és eterna i constant, que la mateixa espurna dels sis mesos és la que ens manté drets als setze anys i als seixanta; ell em va ensenyar que era possible retornar a aquelles sensacions que pensava oblidades, l’olor de l’ombra, la llum de la tarda, el goig dels bassals després de la pluja o  mullar-te a la font, i sobretot em va assenyalar el camí profitós de transmetre els meus coneixements als ulls àvids dels néts.

L’Oriol Font Martínez viu a Canet de Mar, un poble preciós i massa allunyat de les necessitats del meu cor. Seixanta quilòmetres d’anada i seixanta de tornada em limiten l’observació constant, del dia a dia inapreciable i necessari, del creixement dels infants.  I a batzegades veig que es fa gran, que avui fa gargots i demà ja pinta aquarel·les, que en prou feines camina i després ja va en bicicleta, que em venia amb els braços oberts per pujar-lo a coll i el proper dia em saluda educat i quasi distant.

L’Oriol va ser el nen més sorprenent del país. Després d’aprendre a dir papa, mama i iaia ja deia radial o catenària, i entre un i dos i tres anys tenia curiositat per esbrinar d’on venien i on anaven les canonades o els fils de les façanes de les cases o la llei dels vasos comunicants. Després a l’escola ja l’han educat per no córrer més del que volen els mestres, i al carrer ha aprés com parlen  els nens.  Seixanta quilòmetres són un instant al pensament i quinze dies en la vida normal.  Mentrestant, cada segon l’Oriol es fa més i més gran.

ALEIX CRESPO FONT

El meu nét Aleix Crespo Font té sis anys i sembla que en tingui set o disset, segons el repte que li regalis. Si cau i es fa una rascada plora, i si es fa sang encara plora més, perquè té sis anys i encara se’n recorda de quan en tenia cinc; però si li parles de valentia i de fortalesa deixa de plorar i potser fa ganyotes de sofriment, com fan els homes grans quan els fereixen a les guerres.

El meu nét Aleix Crespo és incansable als camins de les muntanyes, i obre pas i s’enfila engrescat pels corriols que van al cim, però gira cua si s’ha d’esgarrinxar pels camins camps a través. Igual, exactament igual que fan els nens que tenen  sis anys. I sap distingir el te de roca de la sajolida, i la farigola i romaní, i el groc d’or vell de l’herba de sant Joan; i busca empremptes dels porcs senglars al fang dels tolls, i sap els noms dels arbres (pollancres, àlbers, plataners, lledoners, roures, alzines i pins), i distingeix el cantar de les merles, dels pardals, de les orenetes o de les tòrtores, i  s’emociona quan descobreix un Bernat Pescaire plantat al mig del riu; i el color de les pedres l’associa al nom  de cada roca, siguin  calcàries o pedres fogueres, pissarres o sorrenques de Torrelletes.  Igual, exactament igual que ho farien tots els nens de sis anys si els ho ensenyessin.

GRETA CRESPO FONT

La Greta Crespo té set anys i fa un metre i vint centímetres d’alçada, menja i no s’engreixa perquè, calculo jo, pensa molt. Diuen que el cervell és l’òrgan que més energia consumeix i això justifica el seu estat.

Quan anem en cotxe, ella, com tots els nens de la seva edat i d’aquest país, ha d’anar en cadireta, però l’altre dia va investigar que si feia metre trenta-cinc ja podia anar en alçador, que és la cadireta sense respatller. Des de llavors que cada dia vol que la mesuri , ben dreta, amb l’esquena recolzada a la paret. Invariablement, com aquell mirall de Blancaneus, sempre diu el mateix: metre vint. El meu pare em deia que els melons no creixen si se’ls mira, i jo anava cada dia a mirar la melonera sense que aquella bola peludeta  incrementés el seu tamany. Va caldre que me’n distragués uns dies per comprovar la certesa de les paraules del meu pare. Suposo que a la Greta Crespo Font li passarà el mateix, que quan després d’uns dies de no pensar-hi torni  a esquenar-se a la paret per comprovar que el metre vint ja és història antiga. Tal com ha de ser.

CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH

Avui tornaré a parlar de llibres i concretament de poesia. Jo no en sé gaire de poesia i sobint faig com quan miro un quadre: m’agrada o no m’agrada. I ja en tinc prou. Abans, però, valorava sobretot si les síl·labes eren les mateixes a cada vers, o si acabaven igual ( Ni / bri / bo / mi / cro / bi ), i poetes com Joan Maragall o, sobretot, Josep Maria de Sagarra, eren els meus creadors d’emocions. Recentment, però, se m’ha colat al cor el cuquet del neguit pel que jo en dic la poesia moderna, que mai, o molt poques vegades es preocupa per això que en diuen mètrica o rima, i més aviat elabora paraules i expressions que defineixin sentiments. Potser va ser Màrius Torres, que tot i no ser cronològicament actual escribia, al meu parer, en un llenguatge vanguardista, el que em va assenyalar aquest nou camí. Ivette Nadal em va sacsejar els meus arxius quadriculats, i per fi, Cèlia Sànchez Mústich ha germinat dintre meu una obsessió per descubrir aquest país ple de tresors fins ara ignorats. Deixeu-me copiar un escrit d’aquesta poeta perquè veieu de què estic parlant:

Reserva natural

de Cèlia Sànchez-Mústichhttp://aleixcolonia.com/257-2/

Alguna nit –que l’endemà fos festa-

podríem asseure’ns, tu i jo, a taula,

i deixar-hi el feix de noses

que ocultem. Embrancar-nos

en una orgia de recances, malentesos,

bons propòsits. Exhumar velles preguntes

abans no germinin per sorpresa,

confessar-nos tot allò que de l’altre

ens desagrada o el que sempre

n’esperàvem i mai no hem gosat dir.

Com si fos un coit reprès fins a altes hores,

culminat amb l’inventari d’encerts i de trioms

entre els quals figuraria aquest esclat

de confidències.

No ho féssim pas: ¿com retrobaríem la màgia

que en algun punt de la nit hauria corregut,

aterrida, a ocultar-se en un lloc inaccessible

de la casa, tement que la miréssim de fit a fit?

La poesia avui en dia, i potser sempre ha sigut així, és la manera d’arribar, mitjançant l’escriptura, a la particular manera que tenim cadascú d’accedir a la bellesa, a l’emoció. Però això és una contradicció. Perquè, com es pot adreçar a una persona sola i, a la vegada, pretendre emocionar la humanitat? Naturalment no s’edita un llibre per a una sola persona, per això s’envia una carta. Si es fa un llibre de poemes és perquè es sospita que la seva manera d’interpretar els sentiments és també la manera universal de descubrir-los.

Diu Cèlia en el seu poema "A un extrem de la taula":

A un extrem de la taula de centre

a la sala del fons d’una casa

a l’interior d’una ciutat perifèrica

d’un país al cor d’un continent marginal,

hi ha un got si cau no cau....

I no sé a tu, però a mi se m’il·lumina tot de sobte la visió d’allò que sembla important i el que realment ho és.

D’on surten els poetes? Són àngels, disfressats de persones conegudes, que conserven l’idioma que es parla allà al Cel? O tant sols persones admirables que han descobert la manera de parlar que necessito escoltar en certs moments?