UNA ESCOLA DE MATARÓ

Tinc un nét que és intel·ligent, molt intel·ligent si el comparem amb mi. I això li comporta greus problemes amb els mestres i amb el sistema educatiu del nostre País, basat en aquest principi d’autoritat en el que el primer manament de la llei de Déu és que el mestre sempre té raó, i el segon manament és que en el cas que no en tingués s’aplicaria el primer manament.

El meu nét té una lògica sorprenent, potser infantil, però d’una claredat meravellosa que sovint em deixa amb la boca oberta. L’altre dia, per exemple, li vam fer la pregunta incontestable des dels inicis de la Història sobre què era primer si l’ou o la gallina. I no va trigar gaire a donar-nos la seva opinió, es va quedar pensatiu una estona i va deixar anar “Per força havia de ser primer l’ou” i ens ho va raonar de la següent manera: ”En algun moment de l’evolució, un ocell va posar un ou del que en va sortir la primera gallina”. Senzill i clar. L’argument de milers de mestretites  desmuntat per un nen d’onze anys (ah! se m’havia oblidat informar-vos que el meu nét té onze anys).

El meu nét no pot entendre alguns raonaments de les persones que han sigut designades perquè l’hagin d’educar i s’hi oposa. Per exemple, per què el fan estudiar dues o tres vegades la mateixa lliçó si ell ja se la sap?, no ho troba just i se li fa insuportable, tant que no troba res millor que aixecar-se de la cadira i sortir de la classe. Naturalment això li pressuposa una falta greu en el seu expedient escolar.   No entén, per exemple, que per fer els deures de matemàtiques l’obliguin a copiar l’enunciat llarguíssim d’uns problemes que a vegades es resolen amb una senzilla operació. I protesta. Primer ho diu al mestre, però el mestre li diu que això es fa perquè així entrena l’ortografia. Ell oposa que ja hi ha una matèria que parla de gramàtica, però el mestre diu que faci el què li diuen. I insisteix, però el mestre li diu que ja n’hi ha prou i que si hi torna li posaran una falta. I torna a casa amb una altra falta greu que al final el deixa sense colònies i amb amenaces d’expulsió.

El meu nét té un sentit de la justícia molt particular. Per ell els actes, les disposicions, les ordres són justes o injustes per la lògica que comporten i no pel fet que un llibre o una persona amb autoritat ho diguin (exactament el contrari del que diuen els del PP). Si el mestre té raó la té, i si no en té doncs no en té. Així de clar. I no hi podem fer res, us ho asseguro, no hi ha cap argument piramidal que torni justa una decisió injusta.  “Mira que les coses són així, que has de fer cas al mestre, que és més fàcil dir que sí, etc.” no hi ha res a fer.

El meu nét va al psicòleg. Ves què faríeu vosaltres si el vostre fill vingués amb la motxilla plena de faltes greus! Dues vegades cada setmana va a parlar amb un senyor que sovint parla el seu mateix idioma i que li diu que té raó, que no es pot renunciar mai a la justícia i que l’important no és ajupir el cap i creure sinó aprendre a respirar, a comptar fins a deu  o fins a cent, que hi ha tècniques de concentració i n’hi ha de dispersió, i en definitiva que no pateixi, que hi ha molts nens al món que són com ell i que els mestres, de mica en mica ho van sabent.

I ara a l’escola tenen un expedient amb un protocol per actuar amb el meu nét. I saben que no aconseguiran res cridant més que ell, ni omplint-lo de càstigs, ni farcint-lo de faltes greus. Saben que a vegades passa que un nen d’onze anys pot raonar com un adult i que hi ha molts camins per arribar a una resposta correcte. I funciona, us ho prometo, només que en algunes ocasions requereix una paciència que no sempre estem preparats per aplicar.

El meu nét va tornar a casa amb una altra falta greu. El mestre d’una assignatura que no cal especificar va cridar als pares per advertir-los que el seu fill no anava bé, que s’havia negat a repetir un treball i li havia contestat amb males paraules. Quan els pares li van preguntar què havia passat exactament ja van veure que aquest mestre no en sabia res ni de procediments ni de protocols, tant sols sabia que a la classe hi manava ell i que era indiscutible la seva autoritat. Van marxar molt preocupats, més tristos que indignats, i comencen a adonar-se’n que aquesta guerra no lo podran guanyar.

El meu nét te l’agenda plena de deures que no vol fer. Mentrestant s’entreté desmuntant i tornant a muntar la bicicleta de muntanya. I sap com s’ha de fer per tensar els frens. I sap el nom dels primers classificats de la cursa de velers Barcelona Word Race i  les velocitats en nusos, i sap què és l’eslora el màstil o l’ orsa, i les iardes d’un camp de rugby americà, i els vasos comunicants, i la tectònica de plaques. Perquè és lògic i és just.

Mentrestant nosaltres patim pel que ha passat el nostre nét, pel que està passant i pel que passarà. Inevitablement.

(Si vols llegir més coses meves: aleixcolonia.com )

Torne'm-hi

Escriure, per a mí, és un acte d’amor. No tinc clar del tot si és un acte d’amor propi o un acte d’amor en vers al demés, els que m’han de llegir i els que em podrien llegir. Escriure requereix temps i pensar en el què vols dir i a qui ho vols dir. Escriure, sobint és com un regal, com una ofrena ben embolicada i enllaçada on a dins hi ha el què vols dir i a fora, com un embolcall de coloraires, hi ha el com ho dius. L’escrit ha de fer pessigolles al cor del qui ho llegeix, ha de fer somriure i a vegades ha d’empènyer una llagrimeta. Els escrits han de ser sincers. No s’hi val l’actitut dels periodistes, moderns mercenaris que juguen amb sentiments a canvi d’unes monedes. Quan escrius hi has de posar l’ànima perquè els que ho llegeixen puguin veure’t més endins del pèl i la pell, puguin intuir els veritables somriures i els senyals que t’han deixat la lluna i el sol i l’olor dels geronis i els amics i la il·lusió de l’amor i el desencís de les guerres perdudes i el descans de la nit.

Quan estàs avesat a escriure, molt sobint els silencis són també expressius: Per on caminen els somnis que no els pots explicar? Fins on t’aclapara la fatiga que no et deixa pensar? Quines penes, senzilles o immenses, no et deixen parlar? Quí t’ha pres la il·lusió pel combat? Quan fa que t’empasses la fel? Quin camí costerut, pedregós, relliscós, enganyós, t’ha allunyat dels amics? A vegades els silencis no són més que malalties del cor. Per això tornaré a escriure. Ja n’hi ha prou de llepar les ferides, no es pot allargar el repòs guaridor massa temps, cal tornar a alçar les antigues banderes perquè tots, o tant sols només tú, puguin reveure els colors de la terra i del cel i l’olor que fa el somni i si és dolça o amarga la vida i el sentit del què hem fet.

Ei!, segons ho veig jo.
Colònia, 12 de juliol de 2008.

YIN YANG

Jo sóc d’un club de lectura del poble i un cop cada mes ens trobem per a parlar d’un mateix llibre que hem llegit tots plegats. Parlar en rotllana és sempre bonic si no s’hi posen els assembleïstes professionals àvids d’imposar llurs idees. Sincerament us ho recomano als qui no anem massa mancats de temps, a tots els que fent tantes coses al dia no s’obliden de viure, als qui els agrada llegir i els hi falta l’empenta, l’excusa, l’argument per obrir el llibre. Un llibre al mes pot semblar molt però no és gaire si es compten les pàgines d’un llibre entre tots els dies d’un mes.

Al darrer dia, amb els comentaris esgotats, vaig treure el tema de si era millor utilitzar l’estil críptic, complicat, intelectual, d’alçada, o era preferible baixar el nivell de paraules i frases per a fer-les entenedores a tothom. La bona literatura ha de ser un diàleg de savis o s’ha d’adreçar a tothom. La resposta va ser òbvia: sempre s’havia de tirar enlaire, guanyar en la utilització de més paraules, més expressions, encara que això comportés el risc de fer-la poc entenedora pel gran públic. Jo, en canvi, vaig defensar el parlar planer. Deia que era preferible renunciar a part de l’idioma, empobrir-lo dins d’uns paràmetres acceptables, si amb això aconseguíem fer-nos entendre. Vaig perdre el match perquè ja anava disposat a perdre’l, però segueixo ancorat en el dubte.

Aquest mateix discurs es pot empeltar a qualsevol parcela de la vida i de l’art. La pintura ha de ser realista o abstracta?, impressionista o pompier?. La música clàssica o rockera, harmònica o asonant? I l’escultura? i l’arquitectura? i la televisió? i la dança? Em sento tant poc preparat, tant poc educat, tant poc capacitat que sobint em fa vergonya mantenir les meves opinions. Altra cosa és expressar-les, que, amb el degut respecte a la controvèrsia, per bé o per mal, són les meves opinions i és fins on se m’ha permès d’arrivar amb els mitjans amb què he comptat.

Sincerament penso que en la dificultat hi ha el goig. que la literatura hauria d’incorporar totes les paraules de l’idioma, enriquir les frases amb paraules antigues i noves encara que això dificultés la lectura. Penso que la millor pintura és a l’avantguarda, que la música anterior a Stravinski hauria de ser obsoleta i els sons assonants ens haurien d’embaladir, i que el camí de la dificultat és el que porta al Cel. Però ara com ara camino pels camins més plans, procuro no prendre els que baixen i si, hi ha una lleu pujadeta l’enceto fins que em comença a faltar l’aire. Sempre tinc la mirada cap els cims més enlairats, però sé que mai pujaré més amunt del turó. I també penso que només tenim una vida amb una capacitat màxima per gaudir i per interpretar, i que si m’agrada la sardana per què he d’escoltat simfonies? i si m’agraden l’Urgell i en Mir per què m’he d’empassar en Tàpies o el Picasso, si m’agrada Rossini per què vull escoltar Maler? Si m’agrada llegir Sagarra, Pere Quart o Joan Maragall, per què i per què i per què? És el pecat original que ens aclapara, és el vol i dol omnipresent, és l’avançar i el mirar enrera. És tot el meu cos que dubte enfront d’un món ensizador.

Una cançó

Hi ha cançons boniques. Hi ha cançons molt boniques. I hi ha cançons que ho són tot, són el cel i la terra, i l’univers i l’àtom, i una explossió nuclear dins del teu cor. I un somriure mentre no et pots aguantar una llàgrima traïdora. He estat escoltant el Johnny Cash i la June Carter. I si cada primavera té la seva flor, cada instant i segons quins instants tenen la seva cançó. En poques ocasions lamento no saber l’anglès. La revolta congènita per tantes guerres perdudes m’enfronta a aquest corrent abusiu de l’idioma únic. Però avui quan escoltava la cançó, i el dia era gris, i ahir vaig jugar pels carrers i els garrofers i demà seré valent i pensava en l’amor i en un pi que s’està a la Creu del Querol i en l’absoluta singularitat que som cadascú quan escoltem una cançó, voldria saber què m’estan dient. Encara que després penso que potser no cal, potser en el fons de la cançó hi ha un missatge que s’arrapa a la pell i ens parla en l’idioma dels somnis, la cançó ens diu a cadascú allò que ens és necessari sentir, allò que caldria que es digués. I si fos així no em cal saber anglès perquè, amic Johnny, amiga June, ja us he entès.
10 d’octubre de 2007.