EXCURSIÓ A LA BALMA DE CAN SOLÀ. 26 de maig de 2015.  

Avui hem anat a caminar per Montserrat. Bé, no sé si es pot considerar Montserrat els boscos que hi ha pels voltants del túnel del Bruc, però la muntanya serrada estava a tocar, i les roques de conglomerat amb olor de fòssil eren de les mateixes característiques.

A quarts de vuit hi feia un fred que pela. Nosaltres que havíem calculat que tocava passar calor anàvem amb roba fina, adequada per l’època de l’any, però el vent del Pirineu ens deia “T’has equivocat, nen”. M’he recordat d’un amic meu que li van preguntar que per què somreia, i resulta que tenia fred. Sort que aviat ha parat el vent i el sol ha temperat l’ambient.

El motiu de la sortida, a part de caminar per caminar, era visitar la balma de Can Solà, la més gran de Catalunya. Una balma és un com una cova oberta, com una gran roca que forma un aixopluc. La de Can Solà és de les que et fan sentir petit quan t’hi passeges. Uns artistes moderns, d’aquests de l’esprai i la lletra americana, havien deixat la seva empremta a un tros de la paret, però mira, mal que mal més val això que no pas destrossar tots els camins com fan les bicicletes.

 Hem caminat una mica més de deu quilòmetres i això dóna per parlar i per pensar. Avui tocava eleccions municipals i la Colau, i també dels fatxes, que si perds un sol vot ja et diuen que el procés s’ha acabat.  Però no sempre parlem, hi ha moments en que s’imposa una estona de silenci per pensar, per admirar, per digerir el goig del cel i de la terra i del Pavaroti dels ocells que canta dins dels esbarzers, i de l’olor de la ginesta. Pensava que nosaltres, el Nani i jo i els homes en general, parlem en paral·lel, o sigui, que parlem un al costat de l’altre mirant endavant i caminant. Inclús a l’hora de fer la cervesa, és normal que parlem mirant cap endavant, com si parléssim a les ampolles de les estanteries. En canvi les dones acostumeu a parlar mirant-vos a la cara: camineu una estona, us atureu, us gireu una enfront de l’altre i llavors és quan us dieu les coses més importants.  També he pensat en la manera de calcular els graus interiors de qualsevol polígon, però això ja és una altra història.

Una abraçada.

Visita la meva nova web a excursions a peu .

Aleix.

UNA VOLTA PER SANT PONÇ. 18 de maig de 2015. 

Ahir dilluns vam anar a caminar. El nostre dia no és el dilluns però va sortir el Molina per la tele i ens va dir que plouria a partir de dimarts, i ens vam decidir.

Vam marxar a quarts de nou. El dia assoleiat amb un punt de frescor. Aparquem una mica abans del Mas Nou del Lledoner, a sobre Vallirana, on abans en deien el Pont dels Tres Arcs i vam anar cap al coll Verdaguer. Seguim pel camí de Can Cases per un camí quasi pla envoltats de boscos de pins i, a sota mateix de la masia prenem un corriol quasi vertical que ens va portar fins la riera. Tornem a enfilar-nos per l’altre costat i arribem a Sant Ponç. A partir d’aquí ja coneixeu el camí perquè és el mateix que vam fer quan vam anar a dinar a la font Freda, aquella amb una bassa d’aigua clara i un roure gegantí. Tot plegat vuit quilòmetres de bosc i solitud per arribar a la cervesa que ens esperava al final del camí.

És bonic caminar en primavera, quan els ocells refilen amb més força i els pit-roigs se’t planten a mig metre del teu nas. Però és especialment bonic després del partit del Barça de diumenge. Guanyar a l’Atlético és difícil, però guanyar una lliga encara ho és més. Allà no ens van deixar lluir les estelades però aquí, quin goig que feien ensenyant les il·lusions.

Avui el dia ha canviat del tot, el cel s’ha ennuvolat i diuen que plourà. Malgrat això us desitjo un bon dia.

EXCURSIÓ AL PUIG BERNAT II. Dimarts 12 de maig de 2015.

Per què en diuen Puig Bernat II i no Puig Bernat a seques? ens preguntàvem el Nani i jo mentre pujàvem el camí trencat per les bicicletes. Quan vam ser a dalt de tot, mirant la panoràmica de les muntanyes que van del coll d’Ordal fins a Olesa de Bonesvalls vam descobrir que la muntanya que ara es diu Montcau, la més alta del Garraf, abans era el Puig Bernat I, i així consta en els mapes antics de l’Alpina. O sigui, que serenament podríem dir que ahir no vam anar al Puig Bernat II sinó senzillament al Puig Bernat: l’únic que encara conserva aquest nom.

És una muntanya ombrívola, de brucs, cirerers de pastor i marfulls, a mig camí, en línea recta, entre el Pont de Lledoner i Vallirana. Una muntanya amb olor de rovellons, amb molsa de pessebre, recons de tolls d’aigua i algun pou ple a vessar. Això sí, la proximitat d’urbanitzacions a banda i banda fa que hi trobis de tant en tant algun femer de runa d’obres pirates, ampolles de vidre, papers i plàstics: Detalls de civilització.

I no hem vist ningú, si no fos un pagès petit petit, treballant a la llunyania al mig d’una vinya de ceps mig tapats per l’herbassar. Tan estrany ens ha semblat que cavés tot sol amb xapolina que fins i tot hem comentat que potser enterrava algú. Ei, que no fora tan estrambòtic si pensem en l’entorn en que ens han posat. Que abans deixàvem les portes de les cases obertes tot el dia i ara no pots deixar a terra ni un segon el cistell d’anar a comprar. I si et prenen el mòbil mentre estàs parlant amb algú encara et diuen que és culpa teva per no vigilar. Com si fos natural que la gent anés pispant tot el que es pugui, com si fos normal això que fan els polítics del PP. Però no, no enterrava ningú, tan sols desarrelava uns matolls de llentiscle que s’havien instal·lat a la seva vinya: llentiscles okupes, vaja.

I quan ja havíem fet els sis quilòmetres que durava l’excursió ens vam topar amb una masia deshabitada però ben conservada que vam confondre amb l’antiga masia del Lledoner (que en realitat està una mica més avall cap a Vallirana). Al mapa ens assenyalava que per allà hi havia una ermita, la de Sant Francesc, que segons la tradició hi va dormir Sant Francesc Xavier, el dels jesuïtes. I no la trobàvem. Fins que el Nani, que és més alt que jo, va veure un antic campanar al mig de la masia. O sigui, que la masia s’havia empassat l’ermita i la seva santedat.

Amarats de bones vibracions vam voler anar fins a sota del pont del Lledoner, i a tranques i barranques finalment hi vam arribar. És un pont immens, impressionant, de dos pisos d’arcades gegantines. I a l’alçada del primer pis hi ha unes portes que travessen les columnes i ens permetien anar d’una punta a l’altra de tota la llargada del pont.

Ahir no vam fer la cervesa. Jo no em trobava gaire bé (i avui no estic pas millor) d’aquest engustipat que ara està de moda. Una cervesa freda m’hauria matat, i calenta no tenia al·licient.

I ja està. Espero que us hagi agradat i la setmana que ve, si Déu ho vol, hi tornarem. Ah! i vam trobar unes flors encisadores que encara no hem catalogat. Com si fossin flors de jonça però més grosses, d’un blau més lluminós. Quan sapiguem el seu nom ja us ho farem saber. Us n’envio una foto, perquè veieu que no us enganyo.

Aleix.  

EXCURSIÓ PELS BOSCOS D’OLESA DE BONESVALLS. 

                                    5 de maig de 2015

                                          La papallona jubilada

                                          L'abellera

Avui, el Nani i jo hem anat a caminar per una clapa del Garraf entre Olesa de Bonesvalls, Avinyonet i Santa Susana i hem vist una papallona negra clapada de blanc.

Les papallones, segur que ja ho sabeu, neixen i creixen en un dia, i algunes de més afortunades viuen fins i tot una setmana. I en aquest temps riuen i estimen i s’enfaden i fan les paus per tornar-se a estimar encara més, i tenen fills, i es fan velles i es jubilen i veuen amb nostàlgia aquelles flors que per elles són eternes i que ja no podran olorar mai més. Però en un dia o en una setmana, hi ha una cosa que no poden abastar: les papallones no tenen temps de veure  els néts. Ja veus en quines coses pensava caminant pels corriols dels boscos d’Olesa.

Pràcticament en tot el camí hem recorregut un tram de la riera de Begues que fa uns revolts increïbles encaixonada en parets de roca grisa i boscos i de pi blanc. El caminet a la vora la riera. Ara va i ara torna, però les nostres passes van sumant. Al final hem fet deu quilòmetres, que al nostre pas d’ara m’aturo per badar i ara tornem a caminar, fet i fet ens hi hem passat tres hores, entre flors i piuladissa d’ocells.

I hem vist farigoles i conillets grocs i conillets vermells, i roselles, i una abellera (una orquídia impressionant), i jonces blaves i campanetes blanques, a part de corretjoles rosadetes...  en fi,  com si hagués caigut un llençol de primavera al damunt de la muntanya i tots s’hagués pintat de flors.

Ha fet calor. S’ha girat un aire tebi que ens ha fet córrer fins al bar de les cerveses on un xinès, de tant en tant ens mirava i reia.

Ara estic una mica adolorit de peus i cames. Però és un dolor que em fa somriure perquè em recorda tota això. Oi que ho entens?

Una abraçada.

Aleix.

A L’AVENC DELS ESQUIROLS. DIMECRES 22 D’ABRIL DE 2015

Em plau comunicar-vos, estimats amics, que avui el Nani i jo hem tornat a fer una excursió. Des de la tardor passada que no hi anàvem per culpa d’aquestes malalties que m’agafen quan fa fred, i la màxima gosadia per part meva havia estat anar a buscar bolets, o molsa pel pessebre, o galerà pels dies de Nadal, o espàrrecs quan vam ensumar la primavera. Però això no són caminades valentes, d’aquelles d’anar fins un lloc inabastable i després tornar, de les que et posen a prova els nervis, els muscles i les frontisses dels genolls, això són passejades tranquil·les, amables, reposades: ara m’assec, ara m’aixeco,  ara camino quatre passes i “oh! quants espàrrecs” o bé “quina joia de galerà!”

Avui hem tornat a caminar, però per no esquinçar-me tots els muscles de les cames hem fet una sortida petitona, potser una mica massa. Com us ho diria? Imagina’t que surts del cotxe amb les sabates descordades, et trepitges un cordó i caus a terra, però no espaterrat sinó rodolant, com els futbolistes del Real Madrid quan arriben a l’àrea contrària. Doncs quan t’aixeques, miracle! Ja has arribat a l’avenc dels Esquirols. Estàvem al caire de la urbanització del Lledoner i la senyora que arreglava el seu jardí ens ha indicat “Ah, los bujeros? Están aquí mismo”. Hem baixat deu o quinze passes i hem vist la cinquena meravella dels avencs mundials, un forat  a la roca de més de cent metres  de caiguda vertical, guarnit d’una mena d’estalactites que semblaven columnes d’una catedral. I hem fet fotos, ens hem ajagut arran de timba i els pocs cabells que em queden se m’han posat de punta de pensar, Déu nos en guard, en la caiguda, i hem marxat. La senyora del jardí ens ha dit que els diumenges s’atapeeix de cotxes i hi ha cua per anar-hi, però “Yo hace más veinte años que no he ido”.

Abans d’això, però hem voltat una mica per aquell bosc mig Garrafenc (per la calcària i el margalló) mig Ordalenc (per la màquia i la licorella) i ens hem topat també amb l’avenc de la Ullera, el goig del regal inesperat d’haver trobat la porta a l’Infern. Majestuós, imponent, ciclopi.  I hem pensat “Si aquest avenc poc conegut és tan bonic, com no serà el mític dels Esquirols ?” La veritat és que són molt similars i potser per una qüestió de nom és més famós el dels Esquirols (si et parlen d’esquirols t’imagines aquells animalons tan simpàtics i, en canvi, si et parlen de la ullera, no sé tu, però jo no penso en animalons de dibuixos animats).

En fi, que ens hi hem estat una hora i mitja, entre caminar una estona, visitar forats i collir farigola. I després hem anat a l’Ateneu de la Colònia a fer cervesa per continuar parlant de coses nostres.

Una abraçada.

La Fassina. 9 de juliol de 2014.

Fa uns dies vaig anar amb el Nani a caminar per la Riera de les Llenties, entre Jafre i Vallcarca. Hi vam anar perquè vaig llegir a algun lloc que aquest nom li venia d’unes pedretes petites com llenties que en realitat eren fòssils, i ho volia comprovar per anar-hi algun dia amb el meu nét, l’Aleix, que fa col·lecció de minerals trobats a les muntanyes del nostre radi d’acció. Sembla ser que no era certa la llegenda i és molt probable que el nom li vingui de les plantacions de llenties que hi havia hagut a les coromines (les feixes de secà) dels vessants de la riera.

Vam deixar el cotxe a Jafre, l’antic nucli de població amb ermita i fins i tot ajuntament, actualment abandonat, enrunat i encerclat per una tanca de filferro per protegir el conjunt de gent com jo o com el Nani, perquè els lladres de teules, de ferro i de fustes hi segueixen entrant sempre que ho volent, i també els polítics que ho visiten o els empleats de la Diputació. Estan protegint tots els llocs històrics perquè no hi entri la gent del poble, i ho reserven tot per les noves elits, l’aristocràcia actual.

Més enllà del trencall de la Fassina prenem el camí a mà esquerra, passem per l’altra banda de cal Ramonet i arribem a sota de la Casa Nova. Baixem a la riera per comprovar les pedres i aviat ens rendim a l’evidència, que a les calcàries no hi ha fòssils. Ens enfilem pel costat de mar de la riera i esmorzem a l’ombra d’uns pins.  

Ens hem trobat al Sergi, el pastor de can Mercer, amb el ramat de bens i cabres. Li expliquem que ens agrada el te de roca i ell diu que a ell també però que prefereix el poniol, i quan li diem  que el poniol es fa als llocs humits, ens diu que no, que el poniol es fa damunt les roques, en llocs secs; diu que el poniol de les rieres és diferent tot i que fa la mateixa olor, i que és  més bo el de les roques. Li preguntem si sap què són aquestes plantes  que semblen pesoleres amb flors de color blau que hi ha a les coromines “Són trepadelles” ens diu, i els planto jo perquè se’ls mengin els bens; diu que també els agrada molt la jonça, que fa unes tiges com de seba i unes flors blaves al capdamunt, com clavellines.  Se’n va pel caminet, voltat de cosconeres, llentiscles i mates de càrritx.

Hem pujat fins la Casa Nova, hem passat per ca l’Amo, hem arribat a l’entreforc del camí que ve Sitges i hem retornat direcció Jafre. Però hem desviat cap La Fassina, que etimològicament significa un lloc on hi destil·laven alcohol; és un camí bonic, planer, a ran de riera, ombrívol amb arbres alts, alzines, pins, alguns roures antics i sobretot moltes cerberes. Quan ens trobem el camí que ens duria fins a Jafre, continuem fins al Masset de Baix on hi trobem unes mates de poniol. Continuem fins al Masset de Dalt on hi ha el camí que ens duria a Olivella i, ara sí, reculem fins al trencall de Jafre i ja no ens desviem fins retrobar el cotxe.

Hem fet la cervesa a un bar de la Plana Novella. I amb el cor il·lusionat hem tornat a la Colònia.

L’AVENC DE LA FERLA

EXCURSIÓ A L’AVENC DE LA FERLA

8 de maig de 2012.

Distància 11,800 km

Desnivell 270 metres

Temps 5h 31 minuts (incloses les parades, naturalment)

Si no fos que no en tinc ganes us diria que ara ja em puc morir, que per fi hem anat a l’avenc de la Ferla i que hem complert tota la llista dels llocs mítics de la infantesa. Però que consti, no tinc cap ganes de morir.

Quan nosaltres érem joves i caminàvem pels camins de pedres del Garraf, corria la llegenda que l’Avenc de la Ferla era el de més fondària de Catalunya, i també de la península i uns dels de més fondària del món. I no era era cert, però a la nostra imaginació el vèiem com el paradigma dels avencs, com el prodigi del món subterrani i quasi podríem dir com la porta de l’Infern. I així van anar passant els anys i com aquell qui no ho vol ens hem fet vells sense haver anat mai a aquesta porta de cal Pere Botero. Feia temps que amb el Nani en parlàvem que un dia, si mai jo em posava bo, aniríem a veure aquesta meravella de la naturalesa i quan ahir el Nani m’ho va proposar em vaig emocionar. Per fi!

Hem marxat de Sant Boi a les vuit del matí. Hem deixat el cotxe a mig camí entre Begues i Olesa, al quilòmetre setze, al davant de la pedrera. Hem caminat per dins d’un bosc de pins que suggeria rovellons i ens hem topat amb un pou de gel d’aquells que fa cent anys utilitzaven per amagatzemar la neu per fer gelats al mes d’agost; es el Pou de Gel del Mas dels Casals. La construcció imposa, espaiosa i fonda, coberta i enrajolada. Del mas en canvi no en quedava quasi res, tant sols quatre parets, sense sostre ni envans.

En quasi dos quilòmetres hem pujat cent trenta metres i hem començat la baixada al fons del torrent on hi ha l’avenc. El corriol que hi porta està senyalitzat amb unes piletes de pedres, a l’estil dels xortens tibetans, però en petit. Hem relliscat un parell de vegades, i tot i que sempre que veus algú que cau de cul fa riure, no hem rigut, ens hem limitat a dir “compte!” i anar tirant.

La boca de l’avenc és ample i perillosa; cent seixanta metres de caiguda vertical sempre imposen; però després d’haver vist l’avenc de l’Esquerrà i el de can Sadurní, aquest no s’hi pot comparar. Tot i així, i pensant en les caigudes recents, anàvem amb molta precaució a l’apropar-nos a la vora. Ja ho sabíem, sobretot perquè l’edat et pren la màgia: no ens ha sortit cap dimoniet ni tampoc hem ensumat ferum de sofre. Allà, en podeu estar quasi segurs, no hi ha la porta de l’Infern.

Hem tornat a pujar pel mateix corriol, quan hem sigut al punt més alt hem improvitzat una altra ruta i hem seguit un corriol que segons els mapa ens havia de dur al cim de La Mola, que diuen que és el sostre comarcal del Garraf. I passet a passet hem corriolat fins a trobar un camí més ample, a estones encimentat.

La vista és imponent al massis del Garraf; veus quilòmetres i quilòmetres de serres onejants. Al sud la vista arriba al mar, i en dies de claror especial n’hi ha que han vist Mallorca. Jo, que a vegades no veig amb claredat ni les lletres del llibre que estic llegint, ja hi he renunciat a veure Mallorca des del cim d’una muntanya, però tinc un amic que en coneix un altre que diu que sap d’un que sí que ho va veure. I algun dia, segons com m’agafa m’ho crec. En canvi si mires cap al nord hi tens Sant Llorenç del Munt i Montserrat, i entremig, encara molt més lluny, els cims nevats del Pirineu. I flassades de boira, o contaminació, enclotades a les valls llunyanes del Vallès.

A dalt la Mola hem esmorzar, hem parlat, hem mirat flors i núvols i, quan ja marxàvem, hem collit una mica de farigola. Però de seguida hem localitzat un home (el primer home en aquella illa de’n Crusoe) assegut a sota d’una bandera catalana que onejava a ran d’un precipici; hi hem anat i era un guarda forestal, el Míliu. Sort que el Nani ha tingut la precaució de guardar-se la farigola a la motxilla, perquè si no, ens queia un puro. Hi hem parlat, ens ha indicat camins que ja coneixíem i ens ha parlat d’un avenc preciós, “Hi heu d’anar”, que ens venia de camí, l’Avenc de les Banderes. Ens ha insistit en que firméssim el llibre que hi havia enterrat a un costat, i ho hem fet. Se n’ha anat a buscar al seu company.

Hem tornat a la pista i ens hi esperava el Míliu i el seu company. “Ai Nani que ara és quan ens registren la motxilla!” Però no, ens estaven esperant per a donar-nos un paper amb el dibuix, com si fos un croquis del mapa del tresor, d’on estava aquest avenc. I ens hem acomiadat, nosaltres cap a llevant i ells cap a ponent.

Hem anat fins l’avenc de les Banderes. No n’hi ha per tant però agraïm la informació. Diu que les banderes són aquelles estalactites planes que s’assemblen a banderes, però des de dalt no les hem vist. Nosaltres teníem la impressió que el cos de forestals el formaven una colla d’enxufats amb més passió pel salari que per la Natura. Avui hem descobert que hi ha de tot, i el Míliu i el seu company, tal com ens parlaven es veia que estimaven les muntanyes amb les seves plantes i els seus camins.

La pista baixava o planejava però no pujava, era una delícia. Però era llarga, molt llarga, massa llarga per unes cames desacostumades a caminar. De la una del migdia hem passat a quarts de dues i quan hem arribat a baix de tot ja eren les dues. Faltava un quilòmetre fins al cotxe, hem trobat un corriol que seguia el curs de la riera i, catric catrac, hi hem arribat.

Fatigats, esgotats i desinflats hem pres el cotxe i hem aparcat ben aviat al davant de can Cargolet, el bar que hi ha a la carretera a l’entrada de l’urbanització del Pi Gros de Begues, a prendre la cervesa. I una mica, em penso, ens hem refet.

Passaven de les tres que hem arribat a casa. Una dutxa, un bon plat d’escudella i una dormideta tot ho curen. Ara no sé si em veuria en cor de tornar a fer la mateixa caminada, però us asseguro que hi penso amb satisfacció.

( Visita escursionsapeu.com )http://excursionsapeu.com/excursions-pel-garraf/

EXCURSIÓ PEL PLA D’ARDENYA. 23 de febrer de 2012.

EL PLA D'ARDENYA

Estimades amigues i amics, ahir el Nani i jo vam tornar a caminar per primera vegada aquest any. Vam anar al Pla d’Ardenya amb la intenció de fer un entrenament suau, ja que després d’estar tres mesos tancat a casa, on l’únic esforç que he fet ha sigut anar a comprar el pa, em feia por forçar la maquinària i acabar adolorit durant tota la setmana.

Resumint, que vam anar al Pla d’Ardenya perquè és pla, perquè està ple d’avencs que ens distreien de tant en tant, i perquè podíem fer més o menys distància segons les forces que ens quedessin. El que sí que volíem fer de manera obligatòria era localitzar els avencs de l’Abad Escarré i el de Pompeu Fabra, que segons informacions deien que eren bonics de veure. Al final vam fer nou quilòmetres i un desnivell de cent-vuitanta mentres, vam localitzar cinc avencs que no havíem visitat mai, però els dos que havíem de trobar, aquells no hi va haver manera i els vam deixar per una propera excursió de descoberta.

Vam marxar a les nou del matí i a les deu ja haviem descobert els dos primers avencs, l’HP2 i l’HP5. Vam anar fins la Creu d’Ardenya, ens vam enfilar fins al Pla dels Ossos on vam visitar quatre avencs de dimensions considerables. Vam baixar fins l’avenc de Can Sadurní, impressionant, i vam seguir camí avall fins a can Sadurní, al pla de Begues. Vam continuar per can Jepet i ens vam enfilar altre cop fins la Creu d’Ardenya. Allà vam topar amb una colla de ciclistes que es van aturar a parlar amb nosaltres. Ens van dir que feia molta calor, cosa que nosaltres ja sabíem, que estàvem a vint graus segons el termòmetre que portaven al manillar de la bicicleta, i ens van comentar que anéssim en compte a l’avenc de Pompeu Fabra perquè pràcticament no es veia fins que no hi estaves al damunt. I van marxar esperitats camí avall. Nosaltres vam seguir pel camí que ens duia a la pedrera, poc a poc, passa a passa, paraula a paraula. Vam aplegar quatre pinyes per cremar, també algun grapat de farigoles i ben aviat vam estar al punt on ens havíem d’endinsar al bosc per localitzar els dos darrers avencs.

Era un bosc embardissat, poc propens a patrullar-hi carregats amb bastons de caminar i amb bosses plenes de pinyes i farigola, però nosaltres avançàvem decidits en la direcció que ens marcava el GPS. Setanta metres, trenta, dotze, quatre.... i res, allà no hi havia res. Vam voltar i el GPS ens deia que ens estàvem allunyant. Ho vam tornar a intentar per un altre costat amb idèntic resultat, quaranta metres, vint, deu, cinc... i res. Caram caram. Vam seguir un caminet amb la il·lusió que ens portaria a la boca de l’avenc, i efectivament hi havia un avenc, però no era el nostre. Ens vam topar amb l’avenc dels Pirates, amb el del Karst i també amb el de les Tres Tites, tots ells a l’entorn d’on hi havia els que volíem localitzar, però res, no hi va haver manera. Cansats de bregar entre les mates de bruc i de llentiscle vam decidir abandonar. I tot retirant-nos per un estret corriol, com plantant-nos cara va sortir una cabreta que deia “bèèè”. Li vam fer fotos, la vam tocar i la vam deixar al mig del bosc.

Això de les cabres al bosc no està del tot clar. Pot ser que s’hagin extraviat d’algun ramat proper, o pot ser que formin part d’algun projecte mediambiental d’ecologistes de disseny. Es veu que a algú se li va ocórrer que aquests animalons (i també d’altres com ara cavalls, camells, nyus, yaks, bous, ovelles, llamas, búfals, zebres, antílops, etz) podien contribuir a tenir els boscos endreçats ja que, al menjar herba impedien que el sotabosc es descontrolés, i en alguns llocs van decidir posar-ho a la pràctica amb resultats més o menys ridículs quan no catastròfics. En algunes ocasions immigrants afamats es van menjar les ovelles, en d’altres resultava més car tenir cura d’aquests animals que el que costava una brigada de boscaters que netegessin el bosc, i també s’han trobat amb herbívors selectius que només menjaven una mena d’herbes, com ara farigoles, espígols, o l’ordi dels camps propers, i deixaven intactes els esbarzers, les gatoses i els aranyons. En fi, un fracàs.

Bé, doncs més o menys ja està. Vam fer la cervesa a un bar de Vallirana proper a l’escola, on en una gran taula hi dinaven les mestres, mentre que els alumnes estaven dinant a dins l’escola menjar de càtering, que diuen que és molt bo. Vam tornar a casa a quarts de tres, cosa que vol dir que havíem estat unes quatre hores per a fer els nou quilòmetres. No està mal per començar.

Res més. Una abraçada i fins aviat.

Aleix, 24-2-2012

( Visita: excursionsapeu.com )

EXCURSIÓ A LA PLETA XICA. 20 de juliol de 2011.

Distància 14,360 km

Temps 5h 39’

Desnivell acumulat 475 metres

Estimades amigues i amics de la colla, aquest matí hem marxat de la Colònia a les set del dematí i hem anat, el Ciscu, el Nani i jo, a Begues. Encara no eren les vuit que bufàvem pel camí que s’enfila cap al Puig d’Agulles, i no diré que hem passat fred però Déu ni dó. La vista era clara i hem comentat que potser avui veuríem Mallorca, si no fos que mar enllà hi havia una paret de núvols, talment un taló de cotó fluix. En canvi terra endins tot es veia clar, net per l’aigua de la pluja, eixut per l’aire de mestral.

De seguida hem sigut a dalt de Les Agulles, hem baixat al coll Sostrell i ens hem enfilat a la muntanya més alta del Garraf, La Morella. Hem baixat per l’altre costat, pel que dóna a ponent, hem pres un camí nou per nosaltres que recorria la ratlla de la carena d’una serralada de tres muntanyes que, de llevant cap a ponent eren La Pleta Xica, la Penya de l’Àguila i el Puig Marí. A l’arribar a aquest darrer cim, el camí s’ha acabat sobtadament. Una cinglera sense passeres ens ha barrat el pas. A sota nostre vèiem Carxol que ens esperava, però no s’hi podia arribar sense ala delta o un paracaigudes. Havíem de tornar enrera, però tal com passa en aquestes ocasions, el Nani ha descobert un caminet que ens ha tornat les esperances. Estret, mig tapat a vegades, ara caic ara m’aixeco, poc a poc ha anat fent la seva feina i al final ens dut fins a baix de tot de la muntanya. A tocar de la masia de Carxol hem retrobat el camí ample. Hem encetat la Vall del Teix i ara en direcció contrària ja tornàvem cap a casa. L’aire era fresquet i ens revifava, però quan parava intuïem el patiment de la calorada. Hem arribat al coll del Pi Solitari i en un no res hem sigut a baix al cotxe.

M’imagino que a vosaltres quan us parlo de Carxol, de les Penyes de’n Romagosa o de la riera de la Vall del Teix no us deu dir res. Noms que me’ls podria estalviar per fer el relat més amè. Però resulta que no sé parlar del Garraf sense que hi surtin els llocs èpics de la nostra juventut. Quan la història està emmarcada per aquestes referències, de seguida em revè la imatge de paratges ressecats per calorades quasi eternes, de masies enrunades, de rieres enclotades i una flora concreta i exclussiva. Per tal, perdoneu-me la reiteració de tanta onomàstica exòtica i deixeu-me situar els instants meravellosos que us relato. Ara el Garraf és un lloc més transitat, però encara s’hi entreveuen paissatges i vestigis d’un temps que nosaltres vam conéixer. I és per això que ho trobem emocionant.

A ponent de la Morella hi ha diverses pletes. Unes són tan grans que devien acollir centenars d’ovelles. D’altres no ho són tant però Déu ni do. I n’hi ha una de petita que ha donat nom a la muntanya. En una època antiga, ves a saber per quin motiu, la Pleta Xica va fer història.

Avui ens ha fet un clima inesperat pel temps que som. Quasi no ha fet calor. De bon matí ens ha fet fresca i després ha fet un ventet agradable per caminar. Inclús a l’hora de la calor, si ens posàvem a l’hombra d’algun arbre, s’hi estava com al Paradís.

Pràcticament no hem trobat ningú. Precisament al cim de la Morella ha anat de poc que el Nani no trepitxa quatre nois i una noia que dormien ben arrapadets. Tots menys un s’han despertat en aquell moment.”No deu estar pas mort aquest d’aquí ?” ha preguntat el Nani “Ui no, és que és molt dormilega”. També hem trobat una noia que anava a passejar el gos i li he parlat de vàries coses fins que he descobert que no entenia res del què li deia perquè es veu que, pobre, era alemanya. Ella ens ha somrigut, ens ha dit que el seu gos era Labgadog, i ha marxat. En aquell moment no sé per què tots hem pensat en el Ramonet, potser perquè ell sap idiomes.

Pràcticament no hi queden flors a la muntanya, només les semprevives, les vidalbes, l’orenga i algun penical de color blau. En canvi l’espígol i la sajolida encara han de florir. Ja em diràs com s’explica això. Tot i així, per culpa de les pluges d’aquest any, la muntanya està verda ufanosa i costa veure el color de palla seca.

Avui m’he cansat i no ho entenc. Catorze quilòmetres no són res de l’altre món i en canvi m’he cansat. Suposo que hi té a veure que la setmana passada vam descansar, i també ho atribueixo a la mena de camins pels que hem passat, plens de pedres, relliscosos. Camins que t’obligaven a caminar amb precaució, forçant la passa, obligant el peu a trobar un lloc.

Hem fet la cervesa a Begues, a un bar restaurant sense cap client però amb totes les taules parades. Hem pensat que d’aquí a poc hi hauria una invasió de treballadors afamats i curts de temps.

Al tornar, les obres de cada estiu, aquest cop a Gavà, ens han fet desviat més del compte, però tot i així a les dues érem a casa. L’hora de dinar.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Aleix.

EXCURSIÓ A LA RIERA DE CARME. 6 de juliol de 2011.

EXCURSIÓ A LA RIERA DE CARME

Distància: 7,670 km.

Temps: 3h 25’

Desnivell: 110 m.

Estimada colla, tot i que els metereòlegs i la gent de seny ho desaconsellaven, ahir hi vam tornar. Deien que la calor seria excessiva, que res d’esforços i res de caminar, però malgrat això, ahir hi vam tornar. Hi vam anar el Ciscu, el Nani i jo, i una amiga de Rubí, la Marta, que es va sentir atreta per les nostres caminades i ens va voler acompanyar.

Vam anar a la riera de Carme, que va dels altiplans de Santa Coloma de Queralt fins a La Pobla de Claramunt on es troba amb l’Anoia. Des d’Igualada estant, potser hi ha uns deu quilòmetres cap al sud. Vam marxar de la Colònia a les set del matí hora meva (o sigui, un quart de vuit hora universal) i a dos quarts recollíem la Marta a Rubí. A quarts de nou aparcàvem el cotxe a l’ombra del porxo d’una masia voltada de nogueres, presseguers i pruneres, i amb la fresqueta del matí vam començar a caminar.

De seguida vam veure els gorgs de la riera que aquí estaven enllotats i embardissats. Camps d’ordi a banda i banda sense segar i la remota esperança de trobar alguna serp. De seguida estem a la riera i el camí la traversa, però hi ha massa aigua per passar-la amb les sabates i hem de buscar un gual, riera avall. Saltant entre les pedres arribem a l’altra costat i ens enfilem per tornar a trobar el camí. Ara anem pel mig del bosc de pi blanc, mig ombril, mig aclarit. Llentiscles i fastucs, brucs i romanins. El Nani ens comenta que ha fet ratafia i hi ha posat més quaranta tipus d’herbes, però li falta sajolida. I en trobem.

El Nani i jo parlem d’herbes sense pensar que potser ens fem pesats. La Marta i el Ciscu mig s’enriuen quan nosaltres anem passant el rosari: guaita la vidalba! Has vist quin saüquer? El camí s’enfila amb educació i ben aviat estem al mig dels dos nuclis de població, Santa Càndia a sota nostre i Orpí (esglèsia i castell) a la carena. Baixem desesperadament fins a baix de la riera. L’aigua baixa amb força i es veu clara i transparent. La travessem per la passera i pugem fins Santa Càndia on teníem previst esmorzar.

És massa d’hora per esmorzar. Ha passat poc més d’una hora i ja estem a mitat de camí. A la font hi ha una colla d’escoltes, jovenets, deu o dotze anys, que estan rentant una gran cassola. Parlem amb el monitor i ens diu que estan acampats més amunt. Li preguntem pel Ponet i ens diu que el pagès acostuma a arribar més tard. Aquest home el vam conéixer en una anterior sortida i ens va explicar coses de la guerra i de quan allà, quatre cases i una esglèsia, hi feien ball. Anem a casa seva i no ha arribat. Al camp d’ametllers del costat hi ha mitja dotzena de tendes acampades. Decidim que és massa d’hora per menjar i seguim caminant.

Una reixa ens barra el pas però la passem pel costat. Prenem un corriol que de seguida sembla un túnel de bardissa i ens porta fins el riu, un camp de boga i de canyota amb els primers embassaments infestats d’algues i bancs de peixos. Ens trobem una tanca d’obra i també la saltem. Al davant, ara sí, ja hi tenim el tram de gorges d’aigua blava, clara i més o menys fosca segons la fondària. Hi ha moments que fa una mica de por de relliscar per l’estret camí i caure a daltabaix.

Arribem on volíem anar. L’aigua es despenja per una gran roca fins a un gorg no massa gran però suficient per a nedar. La Marta es la primera de posar-s’hi. Primer diu que està freda i després diu que s’hi està bé. I me la crec. Jo també em banyo. El Ciscu i el Nani prefereixen esmorzar. Quan ja en tenim prou també sortim a esmorzar. Quan hem acabat, el Nani i el Ciscu també es banyen. Jo hi torno, però la Marta ja en té prou. Quan estem frescos i eixerits tornem a caminar. Abans, però, agafem una mica de te de roca.

Prenem un corriol que puja dret fins trobar un camí que passa més enlaire. Ara ja anem de tornada i el cotxe no està gaire lluny. Caminem un estona a tocar de la riera i si no fos que no tenim calor ens hi hauríem tornat a banyar.

Abans del que voldríem tornem a ser a aquell pas de la riera que hem trobat de bon matí. Pugem fins la masia dels presseguers i pugem al cotxe. El camí de tornada a casa el farem per La Pobla de Claramunt, el poble on hi viu la Neus Cendra i pensem que seria bonic de trobar-la. Passem per Carme i no trobem el bar. Una dona ens indica que hem de tornar enrera i passar un pont. Preferim tirar endavant fins al poble de la Neus. Trobem un bar, restaurant i hotel a l’entrada del poble i hi entrem. Fa pinta d’ateneu amb taules de marbre antic. Fem la cervesa i parlem de tonteries. La Marta està nerviosa perquè aquí no hi ha tabac, pregunta on en venen i en va a comprar a l’estanc del poble. Quan torna fa cara de felicitat.

Deixem la Marta a Rubí a quarts de dues i arribem a la Colònia a les dues. Bona hora per dinar. Ens ho hem passat bé i la Marta diu que ella també. Però, la veritat, per nosaltres ha tingut gust de poc. Inclús al mig de la calor arriba un moment en que vuit quilòmetres són poca cosa i et fa l’efecte que no has fet la teva feina. No es pot trobar Déu en mig de les comoditats. No sé si es de cara als altres o és per mi mateix però es ben veritat allò que diu que, per presumir has de patir.

Us desitjo que, cadascú a la seva manera, disfruteu de la calor.

Aleix.

RUTA DEL SOL BLAU. 22 de juny de 2011.

Distància 14,800 km

Disnivell acumulat 539 metres

Temps 5 hores

La gent gran deien que cal ser bojos per anar a caminar amb aquesta calor, i vaig pensar que un dels símptomes per saber quan algú ja és una persona gran és saber si pensa que cal ser bojos per anar a caminar amb aquesta calor. El Nani i jo, que encara no som grans, hem anat a caminar aquest matí per la Ruta del Sol Blau, que és un camí que volta per les muntanyes d’entre Vallirana i Torrelles: Puig Vicenç, Penya del Moro, Pla d’Ardenya, Mas de les Fonts i Vallirana.

Dalt del Puig Vicenç

Hem fet mitja hora de cua per anar de la Colònia a Sant Vicenç i a les nou aparcàvem als afores de Vallirana, a la urbanització de La Selva Negra. Ves quins noms que s’inventaven en els anys de les urbanitzacions! Hem pres un camí que travessa un bosc ombrívol (dos pets de llob i un pinetell) i de seguida ens hem enfilat per un camí de cabres que en tres-cents metres de pujada ens havia de dur a dalt del Puig Vicenç. Bufàvem com desesperats i sort que el Nani ha descobert te de roca i n’hem collit. El te de roca va bé pel cansament, perquè quan t’atures a collir-ne t’oblides de la pujada. El Nani diu que aquesta planta hauria de ser l’emblema dels Països Catalans, perquè només es fa a la nostra terra. Quan guanyin els nostres en parlarem. Hem arribat a la carena i hem vist als nostres peus la immensa panoràmica de tot el Baix Llobregat, i Barcelona, i Collcerola, i el Vallès a sota del Montseny i de Sant Llorenç i Montserrat. La distància i la contaminació encalitxava el paissatge i feia l’efecte d’un quadre japonès. De seguida hem sigut al cim del Puig Vicenç i ens hem sentit importants “És possible que siguem els que estem més enlaire del Baix Llobregat” però hem vist que Montserrat també és de la comarca i s’enfila més amunt.

Un ample camí s’estenia a ponent com una llarga cinta blanca. L’hem seguit. Feia baixada i s’hi anava còmode. El Nani diu “Avui no trobarem ningú” i jo responc “Ningú”. Abans ho haguéssim dit. D’un revolt ha sortit cap a nosaltres un xicot, que segurament no era gai, amb tanga i una motxilleta. Metre vuitanta, noranta o cent quilos de pes, barba arreglada. L’hem aturat com sempre fem i li hem preguntat si més avall hi havia alguna ombra on poder esmorzar (quines coses de preguntar) “Ai bufons, no sé què dir. Suposo que més avall tornareu a tenir bosc” i ha marxat. Ens hem sentit com alleujats i hem seguit muntanya avall.

Tal com hem recuperat el bosc hem tingut ombres a dojo i hem esmorzat. Ha passat una noia amb una espècie de biquini corrent avall. Al cap de poca estona un home que corria al seu darrera. Hem pensat que eren parella i que l’incentiu de l’home era atrapar-la. Hem tornat a caminar, ara cap amunt altra vegada. Hem trobat orenga florida i n’hem collit quatre branquillons (les que vau venir al dinar amb la colla ja sabeu perquè serveix). A la vora del camí hi havia garlandes florides de vidalbes amb la seva olor de caramel. Arreu la muntanya agraïda de tanta pluja d’enguany floreix de tots colors. Hem sigut a tocar de les roques de La Penya del Moro i hem trencat en direcció al cim de la muntanya del Pla d’Ardenya.

  Font del Mas de les Fonts

Sang, suor i llàgrimes. Al vessant solei de la muntanya pràcticament no hi ha arbres. Aquesta zona fa frontera de la flora, al costat ombril hi ha la màquia, que és aquell bosc frondós de pins amb marfulls, aladerns i cirerers de pastor, al costat solei és la garriga, el bosc de matollars amb cosconeres, llentiscles i farigoles, sense cap lloc on poder-se amagar del sol. I, mira, hem collit farigoles que també van bé pel cansament.

Hem arribat al cim de la muntanya i ara ja pràcticament tot ha sigut baixar. Hem trepitxat el Pla d’Ardenya, hem arribat al Mas de les Fonts, hem begut aigua de la font i ens hem remullat com cal. Hem baixat pel costat esquerra de la riera i tot buscant la font de la Ginebre hem trobat una font de l’Avi Caçador (o alguna cosa així) amb un abeurador ple d’aigua clara i fresca i amb capgrossos. Hem tornat a beure i ens hem remullat de dalt a baix. Avui és el dia de collir el pericó, l’herba màgica de Sant Joan. N’he collit un pom per tradició i quan em senti més trist en faré una infusió perquè em retorni l’alegria. D’aquesta herba també se’n diu “Oli de Cop” i abans es posava en oli a macerar per si algú es feia un truc. Diu que anava bé i que treia el blau. N’hi ha per tot arreu, fa uns poms escabellats d’or vell que també guarneixen els camins.

Font de l’Avi Caçador

De seguida hem sigut a tocar de can Bogunya i ja havíem fet pràcticament tots els quilòmetres de l’escursió. A tocar del camí hi havia la cova del polvori i hi hem entrat. Impressionant de dimensions i de fondària. Diu que va ser utilitzat de polvori durant la guerra, i que quan els franquistes estaven a la vora, els nostres el van fer explotar. Es va cremar tota la pòlvora, però les parets van aguantar. Can Bogunya és una gran masia tota plena de gossos. A sota hi ha la riera amb aigua i una carretera asfaltada al seu costat. Hi ha també l’ermita de Sant Silvestre que es veu que era una zona d’aplecs i d’arrossades. I tot això està cobert de plataners amb una ombra fosca que s’allarga uns centenars de metres. I de cop s’acaba el bosc i comença la urbanització, amb el nostre cotxe al davant de tot.

El polvorí

Ara sí, ara la calor ja era agobiant i el cotxe ens buscava, adelerat, algun bar per poder fer la cervesa. Hem anat a un bar de la carretera. “Comidas Caseras” deia, però no hi havia ningú dinant. Una senyora gran (que devia pensar que estàvem bojos d’anar a caminar amb la calor que feia avui) jugava a la màquina escurabutxaques i ens ha dit “Un momento por favor” Era la cambrera, que passava l’estona. Ens hem assegut a la barra i a esperar. Quan s’ha cansat ha vingut “Es que me he encontrado un euro y lo he tirado a la máquina, pero no sé como funciona” Ens ha servit i ha corregut altre cop a la seva màquina. De cop han començat a sortir euros i ha tornat ben contenta amb una almosta de monedes. Ens ha fet la impressió que sabia molt bé com anava aquella màquina. Hauria sigut un detall que ens convidès, però no, tot per ella i pels seus néts.

Demà serà la nit de Sant Joan, la nit màgica de les fogueres, la Festa Major de Catalunya. Passeu-vos-ho bé i que ni la coca ni el cava us faci mal.

Aleix.

EXCURSIÓ AL MATAGALLS PER SANT SEGIMON. 2 de juny de 2011.

Distància 13,2 km.

Desnivell acumulat 701 m

Temps 5h 45min.

Ahir al vespre vaig trucar al Nani per anular l’excursió “Nani, que diuen que plourà i ho hauríem de deixar”, però ell que no, que no plourà, “que ho he consultat a internet i no donen pluja” I hi hem anat. Aquest matí a les set, el Josep Maria, el Ciscu, el Nani i jo hem marxat en direcció a Vic. Al trencall de Balenyà hem sortit de l’autovia i cap a Seva, el Brull i el Coll Formic, on hem deixat el cotxe. No feia mal dia, tot i que el cim del Matagalls estava emboirat.

L’excursió comença amb una forta pujada, uns dos-cents metres sense parar. Trobem un trencall que porta a Sant Segimon i el prenem. De seguida comença a baixar i perdem més de cent metres. Quina pena! Tot i això ha valgut la pena, perquè el camí era agradable amb torrents d’aigua i boscos de faig. Les fagedes sempre són boniques, però al mes de juny és que enamoren vestides de verd nou. Hem trobat un grup de jubilats que anaven també a Sant Segimon. Acabaven d’esmorzar i ens han cedit el lloc “Esmorzeu aquí que és el millor lloc que trobareu” A ran de la fageda, al costat d’un prat i a tocar d’un rierol d’aigua transparent, realment era preciós. Ens han explicat que no entraríem pas a Sant Segimon, perquè hi ha una masovera que esparvera “Un dia va sortir amb una escopeta tot cridant que allò era propietat privada” El Nani m’ha dit que ell ja ho sabia perquè internet en va ple. Tot i així ells hi anaven “Avui entrarem perquè portem un negociador” i un d’ells ha alçat la mà i ens ha dit que havia estudiat per capellà.

Hem esmorzat doncs i hem reprès el camí. Hem trobat una altra colla de jubilats que venien en direcció contrària i els hem preguntat per la dona de Sant Segimon, però ells no hi han entrat, han passat pel camí de sota, que ve de Viladrau. Al cap d’una estona hem atrapat a la primera colla que caminaven amb parsimònia i tiraven fotos a tot el què trobaven. Ens han dit que eren de Sant Esteve de Palautordera i que havien pujat expressament per a fotografiar l’Herba de Sant Segimon, una herba endèmica que floreix a començaments del mes de juny. Ens l’han ensenyada i he pensat que deia molt de les persones que feien el viatge per veure aquella flor. És com una molsa que floreig en en un núvol de floretes blanques. Cinc pètals petitons que li donen un aire de roseta a cada flor.

Els hem avançat i hem arribat a Sant Segimon, monumental i d’aspecte medieval. Ens ha sortit a rebre la famosa dona i jo he dissimulat la meva por. El Josep Maria s’ha avançat i li ha demanat si podíem entrar a visitar l’ermita. No ens ha deixat per imperatiu legal “És que estem d’obres i no es pot passar”. S’ha portat bé, correctament, amb educació i ho hem acceptat (ves quin remei). Ens ha explicat que l’herba de Sant Segimon només es fa per aquelles rodalies i que serveix pel mal de fetge. Ens ha dit que aquesta ermita antigament depenia de Montserrat i que durant mig any hi anava una expedició de monjos a collir herbes medecinals. I per acabar ens ha ensenyat el camí per anar a Sant Miquel del Barretons, la famosa ermita on diuen que si hi dónes una volta caminant, mai més tindràs mal de cap.

Un desnivell vertical de cent metres ens ha dut fins l’ermita. Hem vist l’explicació a la dita sobre el mal de cap. Resulta que no es pot donar tota la volta perquè està damunt d’un espadat infranquejable que impedeix acabar el circuit. Al Ciscu se li ha acudit que també podíem donar la volta desde dins i ho hem fet caminant pel damunt d’una catifa de tifes seques. O sigui, que si algun dia tinc mal de cap em sentiran. Des d’aquesta ermita es veu Sant Segimon a sota nostre, amb les taulades esventrades i els edificis en runa. El que hem vist desde baix és com si fos un decorat, tant sols la façana d’allò que un dia havia sigut l’enclavament.

Hem continuat l’ascens al Matagalls. Ens faltaven quatre-cents metres de pujada ininterrompuda i ens ho hem pres amb filosofia, xino xano, piano piano i descans, quinze o vint passes i a reposar. Véiem les nuvolades per la banda de llevant i les clarianes cap a Sant Llorenç i Montserrat. Nosaltres estàvem a la frontera, ara teníem núvols, ara una galleda de sol. El cim del Matagalls encara es veia bé, però una mica més enllà s’hi arrossegaven les boires des dels cims cap a les valls. Pressentíem que la bonança tenia els minuts comptats i que no veuríem el sol desde dalt de la muntanya.

Efectivament, quan ja només ens faltava el darrer esforç ha arribat una densa nuvolada i ha coronat el cim abans que nosaltres. Feia fred. Ens hem abrigat amb la roba que duiem, però no havíem pensat en portar guants i els hem enyorat. Hem fet el cim com si fóssim alpinistes de veritat, tapats, i caminant esforçadament entre la boira. Hi havia una colla que ens han fet la foto de grup i de seguida han marxat. Ens hem arrecerat a la base de la creu per menjar els fruits secs que duia el Ciscu. Encara ha arribat una parella que s’han assegut al nostre costat, i també un xicot que pujava i baixava corrent sense parar. Nosaltres hem marxat abans no s’espesseís més la boira i ens confongués el camí de baixada.

El camí de retorn l’hem fet per la ruta directa al Coll Formic. Transcorre per una baixada brutal que es despenja quasi sis-cents metres en tres quilòmetres i mig. El resultat és un dolor de ressentiment als genolls i a les cuixes, però ves què hi hem de fer! vinga avall sense pensar-ho gaire. Ens ha plogut, ara sí, mitja dotzena de gotes, i tan aviat com m’he posat la capelina ha sortit el sol.

Hem anat a fer la cervesa al Restaurant del Castell d’El Brull, on hi feien un menú per onze euros que ens feia salivera. Però ens esperaven a casa i no ens hi podíem quedar. L’home que ens ha servit ens ha confirmat la mala fama de la masovera de Sant Segimon “Segons diu la gent, perquè jo no l’he tractada mai”. I al cap d’una hora llarga, a tres quarts de quatre de la tarda ja érem a la Colònia. Ens hem acomiadat del Josep Maria, perquè comença dos mesos d’absència, i hem anat, cadascú a casa seva, corrents a veure què hi havia per dinar.

Al Montseny ara és primavera i hi ha esquenes de muntanya pintades de groc de ginestera. Els prats llueixen de verdor, la farigola encara hi és florida, i l’herba de Sant Segimon està en el seu esclat. Les rieres duen aigua, les fagedes estrenen fulles, i quan surt el sol, als prats hi broten carreretes. Si fa sol tota la muntanya llueix. Si hi ha boira s’encasqueta al cim del Matagalls i es despenja fins al fons de les rieres. Llavors el silenci s’apodera del paissatge i Sant Segimon sembla encara més tenebrós. Segons expliquen, un únic crit destorba aquella pau sagrada “Que no ho veieu que això és propietat privada!”

Que tingueu una bona setmana.

Aleix.

Nota comprensiva.- Per Sant Segimon cada dia hi deu passar vint o trenta o més persones, i els dies de festa deuen ser un eixam. Si jo fos en el lloc d’aquella dona no se pas què faria. Potser als primers cinquanta encara els rebria amb un somriure, als altres amb paciència, i quan ja fossin més de mil prendria l’escopeta i udolaria com els llops entre la boira. Sigui com sigui, aquella dona, amb quaranta i pocs anys ja forma part de la llegenda del Montseny, i haver-la conegut m’omple d’orgull.