LITERATURA CATALANA – AUTORES CATALANES 2

 

Avui us parlaré de quatre escriptores que m’han meravellat i que em reafirmen en l’opinió que les dones escriptores, si mes no algunes d’elles, tenen una manera d’escriure diferent dels homes, no per classificar-les com a literatura de dones, sinó per afirmar un encant que costa de trobar en els autors masculins. Aquestes autores d’avui en són una mostra paradigmàtica.

 

Tina Vallès va néixer a Terrassa l’any 1976, llicenciada en Literatura Catalana, escriptora, correctora i traductora. També és coeditora de la revista digital Paper de Vidre des del 2006 i membre fundadora de l'Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya. Escriu L'aeroplà del Raval el 2006, Maic el 2011, Un altre got d'absenta el 2012, El parèntesi més llarg el 2013, i La memòria de l'arbre el 2017, amb el que guanya el premi Anagrama. Aquest darrer llibre és l’únic que he llegit d’ella, fins el moment, i he de dir que és un llibre preciós, d’una bellesa tal que et venen ganes de llegir-lo a poc a poc per por que s’acabi. 

 

AnnaBallbona és nascuda a Montmeló l’any 1980, ha escrit dues novel·les, Joyce i les gallines, i No soc aquí , aquest darrer és l’únic que he llegit d’ella i en la crítica que en vaig fer vaig escriure: Quina preciositat de llibre, quin goig d’anar entenent les fases de la vida, quin plaer arribar al final i tenir el desig de tornar a començar. També ha escrit poesia. Escriu al diari Ara, a les revistes El Temps i Serra d’Or, i col·labora a Catalunya Ràdio i al Balcó de la SER.

 

EstelSolé neix  a Molins de Rei el 1987 és  actriu i escriptora catalana que ha publicat dos llibres de poesia, i també dues obres de teatre que s’han representat amb èxit esclatant i que han vist milers d’espectadors: Animals de Companyia, i La Peça. Només n’he llegit un llibre,  Si no puc volar, i m’ha encisat.

 

Marta F. Soldado és nascuda a Terrassa l’any 1989 i que jo sàpiga és una autora d’un sol llibre, La felicitat d'un pollastre a l'ast, però tal com passa amb la majoria d’escriptores, al començament ho són (d’un sol llibre). Ara cal esperar que n’hi hagi més, perquè l’estil que apunta és una promesa molt esperançadora.

 

Aleix Font, 21 d’octubre de 2020

 

LITERATURA CATALANA. AUTORES ACTUALS

 

Els comentaris que faré a continuació no són ni acadèmics ni objectius, sinó senzilles opinions meves després d’haver llegit una sèrie de novel·les d’autores actuals i que, bé ho he de dir, m’han emocionat.

Per començar diré que l’idioma català és el més important del món, segons la meva manera de pensar, perquè és el que m’ha tocat aprendre des del dia del meu naixement. Aquesta cosa tan senzilla té una qualitat tan primordial en els meus sentiment que m’arriba a fascinar.

Estic segur que hi ha altres autores al món d’una qualitat equivalent a les autores catalanes, però a mi m’arriben a través del filtre dels traductors i sovint m’inquieta sospitar si allò que m’estan explicant podria ser millor o, al contrari, en l’original potser és pitjor d’allò que m’està pessigollant l’ànima.

De totes maneres no m’inquieta gaire que en algun racó de la Capadòcia, per triar un indret, hi hagi una dona que escrigui d’una manera celestial, perquè a casa nostra ja en tenim que també ho fan.  Així doncs, deixeu-me gaudir d’aquest idioma moribund que és el català, i deixeu-me omplir d’uns mots i d’unes frases mil·lenàries que qui sap si d’aquí a uns anys no seran res més que trofeus dissecats als museus de conquestes espanyoles.

Abans de començar a concretar us voldria raonar també el per què he triat dones i no homes dins els mestres de l’escriptura. Resulta que en les dones escriptores, en algunes d’elles, hi he notat un estil, una finor, una diguem-ne sensibilitat que no he vist en els homes, excepte potser en Albert Forns i també en Marc Capdevila per dir dos noms. Els homes sovint han tingut més arguments, més història, més carrera, potser més autoritat. En les dones hi he vist una música fina que sona esporàdicament i que m’esgarrinxen d’alegria durant tota la lectura.

Així doncs començaré en una petita tria de quatre autores, com ara Blanca Busquets, Teresa Solana, Marta Orriols i Eva Baltasar.

Blanca Busquets és una escriptora nascuda a Barcelona l’any 1961  que  té una gran bellesa escrivint. És filòloga catalana, i a més d’escriptora treballa a emissores i televisions catalanes. És potser la més prolífica de les escriptores que mencionaré,  d’ella n’he llegit sis llibres que tots ells, excepte el segon,  formen part d’una mena de saga relacionada, encara que sigui llunyanament, amb el poble de Cantonigrós: La nevada del cucut del 2010, La casa del silenci del 2013, Paraules a mitges del 2014,  Jardí a l’obaga del 2016, La fugitiva del 2018 i El crit del 2019.

 

Teresa Solana és nascuda a Barcelona l’any 1962, ha cursat estudis de filologia clàssica i a part d’escriure llibres es dedica a la traducció. Entre els seus llibres, podríem dir de sèrie negra, hi  destaquen dos grups amb un estil diferenciat, els de la família de la sots inspectora Norma Forester que són els meus preferits, i els dels germans Borja i  Eduard, a mi no m’acaben de fer el pes, tot i que admeto que tenen estil i per tant deuen tenir un públic específic i fidel. Els llibres que he llegit són els següents: 

Dels investigadors Borja i Eduard Martínez Estivill: Un crim imperfecte del 2006, Drecera al Paradís del 2007, L’hora zen del 2011, Campanades o boda del 2016.

De la sots inspectora Norma Forester: Negres tempestes del 2010, La casa de les papallones del 2014.

Llibres de contes: Set casos de sang i  fetge i una història d’amor del 2010 i Matèria grisa del 2017.

 

Marta Orriols és nascuda a Sabadell el 1975 i col·labora en diversos mitjans de comunicació culturals. D’ella en diré que té un altre estil d’escriptura, no tant narratiu sinó més poètic. En la crítica del seu primer llibre vaig dir: Salvador Espriu afirmava en una entrevista que la poesia era escriure amb frases curtes. Llavors…. aquest llibre de la Marta Orriols què és? Què és el que em provoca aquesta felicitat? D’on vénen aquestes pessigolles al meu cor? Jo, des de la misèria que em separa del mestre, afirmo i crec que poesia és l’art de descriure la bellesa. Fins avui n’he llegit dos llibres Anatomia de les distàncies curtes, del 2016, un llibre de contes meravellós,  i Aprendre a parlar amb les plantes, del 2018 que va ser considerat per Omnium Cultural el millor llibre de l’any.

 

Eva Baltasar és nascuda a Barcelona el 1978. Diu que porta una vida de simplicitat voluntària al Montseny. Llicenciada en Pedagogia també ha estudiat Filosofia. Ha escrit sobretot poesia, i en les seves tres novel·les, Permagel,  Boulder i Mamut, he descobert un estil d’expressió que em va portar a dir del seu primer llibre que era potser el millor que havia llegit els darrers anys.

 

Aleix Font, 8 de març de 2022

LLIBRES

Fa dies que no comento res de llibres, i la raó és que no n’he llegit cap que m’hagi emocionat. Els tres darrers que he llegit, El mapa i el territori, de Michel Houellebecq, Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, i L’assassinat de Roger Ackroyd, d’Agatha Christie, se m’han fet més aviat pesadets, i no pas perquè no estiguin ben escrits, o perquè no siguin originals, sinó per qüestions de la meva pròpia sensibilitat. A veure si ho sabré explicar.

En L’assassinat de Roger Ackroyd, l’Agatha Christie es massa òbvia. Quí pot ser l’assassí sinó la persona més inocent a primera vista. Evidentment hauria pogut ser el mateix Hercule Poirot, o el mateix difunt que s’hagués clavat el ganivet a l’esquena ell mateix, però fora d’aquests dos ja només quedava un candidat inversemblant. Quan ja n’has llegit mitja dotzena tots els altres són una monotonia que no m’aporten cap emoció. Ei, segons el meu punt de vista.

El mapa i el territori, de Michel Houellebecq, al meu entendre és un llibre modern, amb imaginació, però potser un pèl superficial, potser massa fred, o experimental. Al protagonista li ponen totes, té massa diners, ho té tot massa fàcil. I la trama em sembla inconsistent. Té tocs d’originalitat, com per exemple fer fotos amb els mapes de guies Michelin, o fer quadres de personatges d’actualitat (he conegut pintors, bons pintors comercials, que buscant la manera de fer negoci han pintat façanes de cases d’alguns pobles amb l’objectiu que els propietaris se sentissin motivats a comprar-los), però trobo de mal gust fer-se sortir a ell mateix, l’autor Michel Houellebecq, com a personatge principal.

I amb Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, he topat amb l’entrebanc de ser un llibre de contes. A mi no m’agraden els llibres de contes. M’agraden els contes, i alguns els trobo genials, però un llibre de contes se’m fa pesat en el seu conjunt. Sé que vosaltres pensareu que tots els llibres són de contes, i que en la novel·la moderna, sobretot en els best sellers, s’expliquen històries separades i com més curtes millors, que s’entronquen en un relat conductor: ara parla el policia, ara parla l’assassí, i ara parla la nòvia del policia que també és nòvia de l’assassí, per exemple. També algú dirà que en aquest llibre hi ha un tema comú (el poble i el periodista) i que les històries fan sempre referència a d’altres personatges que han sortit anteriorment. Però és tan feble aquesta conexió que de fet són històries separades. I sense aquesta corda que m’arrossegui, em vaig aturant en les lectures i s’allarguen en dies eterns i pesats. És un bon llibre, ho reconec, però no és dels que a mi m’agraden.

En canvi avui n’he començat un altre que ja veurem, de moment, només encetar-lo ja em té enganxat. Es tracta de Nius, d’en Pep Coll. En alguns llibres, com en algunes excursions, només a l’inici ja intueixes que viuràs un trajecte especial, possiblement excepcional. Tant de bo l’intuïció es torni a confirmar.

Aleix.10 de març de 2012.

( veure: aleixcolonia.com )

L’HIVERN RUS, de Daphne Kalotay

Recentment he llegit uns quants llibres, “Cavall de guerra” de Michael Morpurgo, “Vosaltres Mateixos” de Pascale Maret, i “L’hivern rus” de Daphne Kalotay. El primer relata la vida d’un cavall durant la Primera Guerra Mundial, i el més destacat és que n’han fet una versió cinematogràfica; us el recomano, i si teniu la llàgrima fàcil segurament disfrutareu. El segon és com una caricatura de la filmació d’un concurs televisiu a una illa deserta, amb un desenllaç novelesc que més aviat ho espatlla. En els llibres, el més important no és l’argument, i molt sobint un excés d’argument va en detriment de la qualitat. I per fi arribem a L’hivern rus que pertany a una altra categoria; podríem dir que els dos primers son de tercera regional i aquest està jugant a la primera divisió, tot i que no és un dels capdevanters.

L’hivern rus té tots els ingredients per a ser un clàssic: té gruix, és polifònic, és docte, té estil, té bellesa, és creïble... en fi, que ho té tot excepte un no-sé-què que et fa exclamar “quina llàstima, per un centímetre no ha batut un rècord”. Tres coses hi he trobat que m’han deixat mal de boca. La primera és una traducció poc acurada, com si li faltés riquesa en el llenguatge, com una mena de desídia en la construcció de frases. La segona un excès de tòpics al comparar la societat comunista. Totes les situacions que s’hi narren són opressives, injustes i sembla com si la societat russa hagués empitxorat amb el nou règim. I la tercera és el desenllaç, el final que l’he trobat precipitat, com si s’hagués cansat d’escriure o algú li hagués dit que ja n’hi ha prou; m’ha recordat aquells contes que de sobte diuen “I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos”. Però ara no us pensessiu que no m’ha agradat, ans al contrari, m’ha encisat i us el recomano sincerament.

L’hivern rus, amb el detonant de la subhasta d’una col·lecció de joies, tracta de la vida, amb l’amor i les il·lusions, les decepcions i amb els dubtes, d’una ballarina russa en l’etapa soviètica en que manava l’Stalin, ens relata les dificultats i les gratificacions d’aquella professió, a la vegada que l’envolta d’un conjunt d’altres vivències: un professor d’universitat, un músic desident, jueu per a més inri, una amiga seva molt bonica, una dictadura opressiva, una nomenclatura totpoderosa, un poeta rus, un poeta hongarès... I tot embolicat en un paper de cel·lofana que li dóna una imatge pulcra de la que se’n desprèn l’aroma d’epopeia. Certament no és el Doctor Zhivago, però a estones m’ho recorda. Penso que  l’autora també hi devia pensar quan l’escrivia.

LA VIUDA PRENYADA

Fa molts dies que no escric i et preguntaràs com és que avui ho faig. Perquè he llegit un llibre excepcional, La Viuda Prenyada, de Martin Amis. Jo llegeixo constantment, potser quatre o cinc llibres cada mes, però no és habitual que em trobi amb una joia com aquesta. Recordo Fa Mil Anys que Sóc Aquí, de Mariolina Venezia, amb un regust de pedra seca i farigola, recordo Solitud, de Victor Català, que llegia a poc a poc, amb veneració, Ventada de Morts, de Josep Albanell i... De tant en tant, inesperadament, com aquell que a la platja busca closques de petxina i es troba l’anell d’or del déu Neptú, una meravella se’m regala al meus ulls i al meu esperit àvid de bellesa. Si el llegeixes potser em diràs “No sé què hi veus” Perquè a vegades la bellesa no està només al final de la mirada sinó, també, al seu inici, en la necessitat que tens d’admirar una flor. Així doncs, quan es dóna la feliç coincidència de necessitar i de trobar esclata l’espurna dins del cor. I et sents feliç.

De què va? Del pas del temps. De l’eterna joventut. De sexe, d’obsessions i de traumes i de parelles i de divorcis, i que la vida canvia i és sempre igual. I també, de l’amor fraternal per la germana petita. I que, vulgues que no, et fas gran. I que els anys setanta també s’acaben. I vénen els noranta, i els dos mil, i els dos mil tres.

Si no estàs avessat a llegir, fes-me cas i llegeix tant sols les quatre primeres pàgines, o sigui el capítol titulat 2006-Preliminars, i les quatre últimes. I si et sents irremeiablement atrapat, segueix llegint. Altrament no tindria sentit, doncs entremig hi ha quatre-centes pàgines de la història d’una colla d’amics de vacances a Itàlia.

Com una petita mostra deixeu-me copiar uns petits paràgrafs:

“Quan et fas gran... Quan et fas gran, et trobes presentant-te a un càsting per la paper de la teva vida; llavors, després d’assajos interminables, finalment ets el protagonista d’una pel·lícula de terror –una pel·lícula de terror sense talent, irresponsable i, sobretot, de baix pressupost, on (com passa a les pel·lícules de terror) es guarden el pitjor per al final.”

“A mesura que s’acosta el teu cinquantè aniversari, tens la sensació que la vida se’t fon, i que continuarà fonent-se fins que es convertirà en no-res. I de vegades et dius: ha anat molt ràpid. Ha anat molt ràpid. En certs estats d’ànims ho diries amb bastant més d’èmfasi. Com és ara: EI!! Ha anat PUNYETERAMENT RÀPID!!!... Llavors arriben els cinquanta i passen, i els cinquanta-un, i els cinquanta-dos. I la vida es torna a engreixar. Perquè ara hi ha una immensa presència inesperada en el teu ésser, com un continent per descobrir. És el passat.”

Al final, quan justifica l’amor etern, inqüestionable vers la seva germana petita Violet, ho fa de manera sublim, aclaparadora “.... ell sempre era allà, amb el nas de bec, la carona petita i fascinada, mirant per sobre de la vora del bressol.....”

I a l’acabar el llibre, no sé a tu, però jo em sento ple de l’èpica de tanta gent, erois anònims que han viscut la seva vida amb la mateixa, poca o molta, intensitat que la resta de la humanitat.

Una advertència, no us deixeu impressionar pel vocabulari. Que si es parla de pits i culs, de follades i mamades, és perquè la història passa als anys setanta “En plena revolució sexual” on “es passen les hores explorant els límits de les coses i de les relacions entre els dos sexes”.

Vet aquí si n’és de poderós un llibre ben escrit que m’ha esbaldit la mandra. Potser demà, o la setmana que ve, escriuré una mica més.