EL BARN DE'N GREG - 5 D'ABRIL DE 2011

No sé a vosaltres però a mi, això d’arribar a ballar amb llum de dia em descoloca, sobretot si em ve de sobte. Si la claror hagués vingut poc a poquet m’hi hauria acostumat, però amb això del canvi d’hora ens ha caigut la llum amb un txaf, com una galleda d’aigua. Ara bé, tal com entres dins del Barn tot torna a ser com abans, la llum atenuada, la música coneguda, les amigues que ja ballen, el Greg, i la Belèn sempre contenta. A primera hora no hi ha molta gent, les amigues de Sant Cugat, la Neus de Torrelles, el Juan i l’Àngels i nosaltres. Després de mica en mica es va omplint amb totes les persones imprescindibles. Què seria el Barn si algun dia, Déu no ho vulgui, hi faltés alguna amiga de les que ens han aviciat amb la seva companyia? Impensable. Vam començar ballant com cada dimarts, i de seguida ens va ensenyar un ball senzill, el Cucaracha. L’Anna ens va explicar que havia fet una classe, a la França dels francesos, davant de més de mil persones, que li havien recriminat que ensenyés a ballar sense remeneiu, i que ella els va contestar que el country, si més no a Catalunya, es ballava amb les mans al cinturó. No m’importa com ballin a França, el que volia ressaltar és que tenim una professora internacional. Us explicaré una història sobre això. El dissabte vint-i-set de març vam fer el ball a la Colònia. Darrerament, des del reportatge que ens van fer a aquell diari s’hi veuen cares noves al ball de fi de mes. Jo vaig veure una noia que ballava força bé i que no l’havia vista mai. Quan en vaig tenir ocasió li vaig parlar “No havies vingut mai a la Colònia?” i em va explicar les seves obligacions, els seus lligams, la seva història al món del country. Em va dir que feia classes a Txèquia, a Alemanya i a d’altres països d’Europa, em va dir que fa molts anys que era professora i que molts dels professors actuals havien sigut alumnes seus. Jo l’escoltava amb devoció fins que van tocar el Jambalaia i em va dir “Fa temps que no el ballo. Vols que el ballem?” i vam anar a ballar-lo tots dos (voldria ressaltar que pel sol fet d’apreciar aquest ball que tant m’agrada encara em va caure més bé). Al cap d’una estona, quan ja ens havíem separat, va venir un bon amic i em va dir “No sabs qui és la noia amb la que parlaves? És Cinta Larrotxa! La més famosa de les professores de country del país”. Em va fer gràcia, vaig estar content i vaig agrair la sort que tinc de conéixer persones tant importants, a Rubí i a la Colònia. Ahir escoltant l’Anna que ens parlava de la seva classe a França ho vaig veure bastant clar: La Cinta Larrotxa era la història, l’Anna és el futur. Com us ho diria? Per edat i per categoria podríem dir que l’Anna és el Messi del country. I nosaltres hem tingut aquesta sort. Ens va ensenyar el Rocabilli Rebel que tant va agradar a la majoria. Va ensenyar el Lighting Polka a totes les que no el sabien. Vaig veure que moltes de les que ja el sabien també s’havien posat a aprendre’l. Una amiga, després d’haver-lo ballat en una versió lenta, massa lenta, em va dir “Lo sabemos este baile?” i quan va posar la seva música habitual va baixar de l’arbre. És curiós com a vegades no asocies un ball que ja coneixes amb el que t’estan explicant. L’Anna em va ensenyar a mi (pels altres va ser un repàs) el Lost. I entre lliçons i després de les lliçons vam ballar i ballar i ballar fins que no podíem més. Ahir li van fer els regals endarrerits del dia del seu aniversari, una polsera, un pijama del Barça (no vaig veure si al darrera hi duia el número del Messi), un banc dissenyat per Gaudí. Si jo fos més detallista no sé què li hauria regalat. Potser un pom de farigola? Potser les primeres maduixes collides al bosc. Darrerament sóc lent de reflexes i penso les coses quan ja no hi sóc a temps. A la vora de les onze comença un degoteig de gent que marxa, ara una, després un parell, ara un petit grup, fins que quedem el més famèlics, àvids de ritme i moviment. Passava una mica de les onze que vam marxar nosaltres. Encara hi havia força gent a dins del Barn. A fora hi feia una fresca nutritiva, d’aquelles que necessita la pell. Ahir no vaig mirar enlaire, no podia. El cansament em feia ajupir el cap i recolzar-me amb les mans per les parets i els cotxes. Enyorava el llit i el gran descans. Això sí, he dormit tota la nit amb el somriure satisfet d’haver fet el que m’agrada. Potser és aquesta la meva recompensa, he dormit com si fos un nen petit.

CRÒNICA DEL BARN - 8 de febrer de 2011

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 25 de febrer de 2011.

Durant tot l’hivern a les vuit és fosc. Avui, però, he anat al Club de Lectura i he plegat tard. I quan jo venia cap al Barn, hi havia una lluna fina com un somriure just, d’aquells de compromís. M’hauria agradat que m’esperés, total dues hores no és gaire pels éssers siderals.

(Imagino: En aquests moments, més o menys cap a les nou, al Passeig de Gràcia uns estrangers anglosaxons es miren bocabadats la Casa Batlló de Barcelona. Ja veus, ells que venien més que res per l’agricultura del porró s’han trobat amb la cultura en estat pur). A la mateixa hora entro al Barn. La Belèn està enfeinada i el Greg em cobra l’entrada. “Bona nit, Greg” La música m’acull, les amigues fa estona que estan ballant. Vaig a la “nostra” taula, jaquetes i abrics al respatller de les cadires. Deixo la meva i, a la pista hi falta gent. Escanejo al personal i ho comparo amb la imatge d’altres dimarts, tot igual. Em poso a una línea i espero el pròxim ball, quins nervis! És broma, naturalment, no estic pas nerviós però sí espectant, “Quin ball serà?” Comença. Els primers compassos de la música em donen la pauta de com l’hem de ballar, i comencem a moure’ns.

A vegades, ballant, el cervell em porta a llocs llunyans, a paissatges somiats, a capvespres encesos. D’altres, com ara, m’embarco en pensaments absurds: “Quants balls hi deuen cabre a dins d’un cervell?” Diuen que els homes no estem preparats per a fer dues coses al mateix temps i jo en sóc un cas vivent. M’he equivocat en aquest ball senzill i abandono els pensaments, ara és hora de ballar.

L’Anna repassa un ball, l Strike? Una pinzellada i a ballar. I tothom el balla sense entrebancs, tant que em costa a mi d’aprendre’ls, sóc d’una altra generació, necessito temps i veure-ho clar, però no em queixo, m’adapto. L’Elvis Presley m’està apuntant amb una pistola des d’un poster de la paret i el Clint Eastwood em mira amb un puret a un costat de la boca. (A milers de llars, a la tele hi fan el temps. El Molina es mira el mapa amb atenció i diu que les isòbares separades són senyal d’anticicló. I tothom s’ho creu).

Per passar de primera hora a segona no cal cap anunci formal, n’hi ha prou amb una cançó inadvertida a orelles de profans, i tots som conscients que acabem de pujar un graó. Ja ha passat el temps dels Hoochie coochie i ara és hora dels Chu Chu Train. Em corre la rata i vaig a demanar el sopar. Avui, per variar, biquini amb patates fregides. Demano una cervesa sense alcohol i la deixo a la taula, al lloc on m’asseuré. Diuen que enfront de la moda americana del Fast Food ha nascut una moda enfrontada, l’ Slow Food, que consisteix en menjar tranquilament. El dia que sigui religió oficial jo potser en seré el seu profeta. Sempre sóc l’últim d’acabar i quan menjo procuro no aixecar-me per a res, encara que algun dia he pecat. Durant tota la primera hora, i part de la segona, encara arriba gent. Ara és l’hora de màxima concentració, quan és més car el pam de pista per ballar. (En un carrer d’un poble qualsevol, algú llença la brossa d’amagat. Un veí l’observa de darrera la finestra i pensa “Vols dir que ha reciclat? No sé…. Ho haurem de dir al Regidor de Medi Ambient perquè ho vigili”).

La Neus m’explica que han suspès el concurs de Cardedeu i per tal, d’allò res de res. La colla tindran un desencís, ara que ho tenien coll avall resulta que no es fa. I si fem un concurs a la Colònia? Ja en parlarem, que no és tant fàcil. Ja en parlarem.

Avui és el Pagadàngio el que ens diu que comença la tercera hora. N’hi ha que ja se’n van. Després de l’estona de ballar sense parar, les cames se’n ressenten, però és la darrera pujada abans de fer el cim. Ballem uns quants balls senzills i repassem l’American Dreams. Ballem el Cabo San Lucas i també el What about now “No pensis en res més, sobretot, en aquest no em puc equivocar”. (El president Mas ja deu ser a casa seva. Pensa en lleis i en pactes i en propostes trencadores que mai formularà. D’on treurà els diners que es necessiten per fer rutllar el País?).

He parlat amb l’Anna sobre els balls que hauríem de repassar. Em fa veure que no és tant senzill com em semblava, que té una llista de peticions i que en tres hores no hi ha gaire temps per fer-ho tot. De totes maneres diu que li enviï la meva llista i poc a poc ens els repassarà.

Ja és un quart de dotze. (A Egipte els moderns i els barbuts demanen dimissió, però l’Hosni Mubarak diu que demà m’afaitaràs). Nosaltres ens acomiadem. Estarem una setmana sense veure’ns (adéu fill, adéu mare, adéu germans i germanes) Al carrer s’hi està bé, la mica de fresca reconforta i ningú no ho diria que estem en ple hivern. La lluna s’ha amagat i un tel de boira no deixa veure cap estel. Si segons la Bíblia Déu va crear el món en sis dies ( el setè va descansar), el segon dia, dimarts, va crear el firmament, amb la lluna i les estrelles. És just, per tal, un record d’agraiment.

El Barn del que jo parlo és intemporal, sense ahir, sense demà, en un avui etern i permanent. Setmana rera setmana un mateix dibuix posat al pensament, fet de cançons i d’amigues i d’una rutina que enyoraré durant tota la setmana.

(El radar de l’autopista n’acaba d’enxampar un altre. Es dispara un flash: cent euros i quatre punts. De fet els punts no importen gaire. No fan pas bullir l’olla dels pressupostos de la Generalitat).

Ah! i a la llista dels balls hi heu d’afegir l’Un quart de deu, que ja només recordo jo.

Ara és un quart d’una de la matinada i tothom ja deu dormir, els anglesos del Passeig de Gràcia, el Tomàs Molina, aquell que no recicla, el president Mas, els moderns, els barbuts i fins i tot l’Hosni Mubarak. Potser que també hi vagi jo.

Que tingueu una bona nit.

Aleix.

COUNTRY A LA COLÒNIA

CRÒNICA D’AHIR. Dissabte 27 de març de 2010.

Ahir a la Colònia hi vam notar el canvi climàtic, aquesta costum moderna que ha matat la primavera i que ens fa passar de les nevades a les suades sense transició. Sort encara que el coeficient metres quadrats/amics que ballen era acceptable, agradable, respirable i còmode i, fora d’algunes queixes, es va poder ballar sense excessives penalitats.

Ja abans de començar, el Carles m’ha dit que avui no hi vindria molta gent perquè han anat de vacances de Setmana Santa. El Carles té bon ull per aquestes prediccions i de moment sempre ho ha endevinat. Recordo un dia que un profeta em va vaticinar que no vindria ningú al ball de la Colònia per culpa d’un conjunt de coincidències (diverses maratons al mateix dia i a la mateixa hora) i el Carles em va dir que no en fes cas, i va ser un dia memorable, un rècord d’asistència. I és que per alguna cosa és professor, el Carles. Jo no he cregut mai que per ser professor de country n’hi hagi prou en saber balls, cal saber explicar, cal la paciència de repetir una i mil vegades el mateix pas (us imagineu a mi de professor? “No voleu aprendre? Doncs aquí us quedeu!”), cal saber tractar la gent, cal aquella simpatia que alguna fada et concedeix al moment de néixer i, sobretot, cal aquell reconeixement incondicional dels teus alumnes. Algú deia “no hi ha mestres, hi ha alumnes” i potser sí que són els alumnes que amb la seva admiració fan els bons mestres. Ahir érem quasi cent persones aprenent aquell ball bonic que ens va ensenyar el Carles i que, per variar, n’he oblidat el nom.

Ahir va ser dia d’aniversari. Cada dia de la vida hi ha algú que cumpleix anys i quan hi penso m’emociono. Ahir una bona amiga meva, que em va demanar que li guardés l’anonimat, va cumplir anys. La vaig felicitar, se’n va alegrar i em vaig alegrar. Ves si n’és de senzilla la felicitat.

Ahir va jugar el Barça i es va notar un augment del trànsit per aquella porteta que comunica la sala on ballem amb el bar de l’Ateneu. Si hi poséssim una porteta giratòria com les que hi ha a algunes estacions de metro i que serveixen també per a comptar la gent que hi passa, veuríem com en dies com ahir ens donaria xifres astronòmiques, increïbles, potser de milers de persones. Així és com es compte els assitents al Fòrum o a d’altres muntatges institucionals, que si jo hi passo una vegada és un assistent i si hi passo quaranta vegades són quaranta asssitents. Resumint, que la porta treia fum.

Ahir vaig constatar que a la Colònia hi ha nivell. El problema d’això és des d’on t’ho mires. Quan vaig a caminar per les muntanyes també m’adono sobint que hi ha nivell, que per arribar a dalt d’algunes muntanyes hauré de patir força i, entre nosaltres, hi ha algunes excursions que ja ni me les plantejo per culpa del nivell. Suposo que no he dit cap disbarat i que tots ho heu notat això del nivell. Alguns balls són de tant nivell que només hi arriben mitja dotzena de persones. No tothom pot arribar al cim de l’Everest. Però, ei!, que quan toquen un camí planer allò sembla la marathó de Nova Iork. I quin goig que fa la sala tant ballada, tant guarnida d’amics.

Jo, ahir, entre això i allò i d’altres coses, no vaig ballar gaire. No us diré quants en vaig ballar perquè no es tracta pas de rendir comptes, no hi anem pas a treballar sinó a disfrutar i cadascú disfruta a la seva manera. Però sí que vaig ballar el Jambalaia i el Clover. La felicitat, tingueu-ho clar, no és una qüestió de quantitat sinó d’intensitat. I, us ho prometo, ahir vaig tornar a ser feliç.

Ahir, el Carles va tenir unes paraules de record pel nostre amic absent, el Juan de Gavà, i en homenatge a l’estil country li va posar un dels balls que més li agradava ballar, el Chill Fàctor. I tots el vam ballar com en una cerimònia. És la nostra manera de resar. I no vaig poder evitar pensar en quin ball voldria que ballessiu el dia que jo em mori. Segurament el Reina de Corazones. O potser el Jambalaia. Ja hi pensaré. Sigui com sigui vaig tenir la sensació que ell ballava amb nosaltres, com un alè de simpatia.

I la lluna quasi plena i la plaça florida de blanc. I tantes amigues i amics que han vingut a ballar amb nosaltres i tantes converses. En quin moment de la nit em quedaria si tot fossin fotos que pogués anar passant? Segurament aquell precís instant que de la banda del bar va venir un gran crit, just quan l’Ibrahimovic va fer el gol i la vida es va aturar. Tot ajuda: Tu i jo i la música i un què tal i potser també les absències i els petits detalls que t’ajuden a somriure.

Segur que em deixo moltes coses, però el meu cap ja no és el que era. No em queixo, sempre hi ha un lloc per la lluna, per les flors i per tu. Què més puc demanar?

Que passeu unes bones vacances de Setmana Santa.

Aleix.
Colònia Güell, 28 de març de 2010. Diumenge de Rams

EL BARN DE'N GREG

CRÒNICA DEL BARN. 23 de març de 2010.

CARTA A UNA AMIGA.

Perquè sabs que t’aprecio sabs que t’ho dic de cor: un dia hauries de venir al Barn, estimada amiga, un dimarts a poder ser, per passar una bona estona amb tots nosaltres.

Un dia hauries de venir al Barn quan la tarda es torna vespre i, un cop acabada la jornada laboral i emocional, la gent se’n va a sopar casa seva aclaparats pel pes d’un dia de lluita, de l’esforç quotidià per pujar la família. És aquella hora de rutina quan algunes vegades la vida pren el color de la desfeta.

I segurament et sorprendrà veure un petit món que crida i que parla i es queixa i es cansa i descansa rient. Una cèl·lula de vida que sembla independent de l’altra vida del carrer. Si a fora hi ha silenci a dins hi ha vida, si allà és l’hora del descans aquí comença l’esforç, si arreu s’acaba el dia al Barn hi surt el sol, si a algun lloc el cansament sembla derrota entre nosaltres el cansament és el triomf.

I veuries una nau industrial en forma de graner americà amb una barra de bar a l’entrada i un billar i un futbolí i un aire de festa i una llum esmorteïda amb color de penombra. I cartells a les parets anunciant al Johnny Cash amb la guitarra o el Clint Easwoot vestit de pistoler o l’Elvis assenyalan-te amb un revòlver o un anunci de cervesa “Cool, l’autèntica cervesa de les Rocalloses”. I un petit escenari amb un gran rètol “El Barn de’n Greg”. I una pista de ball voltada per un collaret de taules i cadires on seiem a respirar i un serrell de banderoles de colors.

I veuries com ballem fent fileres d’amics i amigues que ens movem al mateix pas, al mateix ritme. I veuries desfer-se els rengles per tornar-se a refer. Són comportaments espontanis que van amb el ball, que conformen l’ambient. I escoltaries una cançó que es diu Reina de Corazones on hi ha un moment que diu “Beibii” que m’esborrona. I veuries un ball de contrandança que fa la sensació d’antics balls dels Apalatxes. I potser el Jambalaia cajun que per mi és un ritual. I veuries embogir la gent quan sona el Chill Factor. I com ballem fins que no podem més, i com saltem i com voltem a cent per hora. Veuries com cada música té el seu ball i fins i tot et farà l’efecte que cada música té el seu públic, uns som més de la nostàlgia i altres més de bellugar. Veuries que les músiques al Barn són antigues conegudes que rebem amb alegria.


I veuries la Maribel Pardo i la Maribel Rebollo i la Maite i la Cristina i l’Encarna i la Pilar. I algun dia a la Marta, i si tenim sort també hi veuries la Raquel que ens ho ha promés moltes vegades. I l’Assun i l’Àngels algun dia i la Mireia, i el Carles amb les amigues de Corbera i les amigues de Cornellà i de Sant Joan. I el grup de les Ladies Five i la colla de perruqueres que ballen molt bé. I els que sempre estan a la primera fila i uns que no ballen mai. I la Rosita amb les seves amigues. I molts d’altres que no en sé el nom. I el Greg i la Judit i també a la Belén, I el grup de la Colònia. Veuries l’Anna incansable ensenyant-nos a ballar i t’adonaràs que tenim un privilegi impensable, segurament immerescut, que agraïm cada setmana. Si haguessis vingut ahir hauries vist com felicitàvem l’Anna perquè feia vint-i-quatre anys. I veuries amb quina paciència ens ensenyava el Take a Breather o repassava l’ One Shot. Un dia hauries de venir al Barn i ens veuries com parlem i com riem. I escoltaries la nostra música. Un dia hauries de venir al Barn per sentir tal com sentim.

I veuries que al sortir mirem enlaire on ens hi espera la lluna satisfeta de reveure’ns altre cop. I potser t’adonaries que hi ha petits rituals que delimiten situacions, que agrupen amistats, que defineixen afinitats, que identifiquen i que criden el ramat. I veuries també que la vida és una alegria que a vegades no cal riure perquè es porta ben endins.

Estimada amiga, un dia hauries de venir al Barn amb nosaltres per entendre per què te’n parlo amb tanta passió, un dia hauries de vestir-te d’il·lusió i venir amb nosaltres a mirar, a escoltar, o parlar i qui sab si a ballar i a somiar. Un dia hauries d’intentar comprendre o entendre o fer veure que entens la parafernàlia del grup i del moment. I potser florirà una rosa, potser tindrà un sentit fer com nosaltres i enlairar la vista al cel per si hi trobes la teva lluna a la teva nit, potser descubriràs que hi ha altres móns dins les bombolles de la nit. Estimada amiga, un dia hauries de venir al Barn.

Aleix.
Colònia Gúell, 24 de març de 2010.

DE RUBIÓ AL NASTVILLE - 25 FEBRER 2007

“Hi havia una vegada una iaia que es va enfilar a un arbre....”. No, no era així. A vera, vera: “Una vegada una iaia tenia un gat...”. No, tampoc. (.....). “Un gat i una iaia van anar de viatge...”
En fi, que Déu ni do ahir al vespre.: Vam observar la lluna a Rubió (tant al carrer com a dins la casa, fotografiada a un calendari), vam sopar a la llum de les espelmes (Com ho titularíem?, sopar romàntic?, sopar a les tenebres? sopar als peus de –o de la- Montserrat?). A l’hora dels gats fèiem la traversa Montserrat-Sant Llorenç. I just abans que tanquessin vam entrar a la Capella Sixtina del Country peninsular. A quarts de tres vam arribar a la Colònia, tothom dormia, fins hi tot el jovent que havia celebrat Carnestoltes. Enganxat a la roba hi duiem fum de tabac del Nastville, i enganxada a la pell la pena pels dos-cents balls que ens falten per atrapar als primers de la classe. Ahir a la nit no vam ballar (més aviat la vam ballar), però durant uns moment vam poder observar la dimensió desconeguda (per nosaltres) del Country, va ser com adonar-nos que hi ha un cel, però que, igual que l’altre Cel, no el podrem disfrutar en aquesta vida. Nosaltres, pobres pecadors, serem per sempre més, irremeiablement, carn de Texas i de La Caseta. I de tant en tant marathonians de Festes Majors (a La Sagrera o a la Colònia). Cadascú és d’on és i assumir-ho és una de les claus de la felicitat.
Un dia ja us ho vaig explicar que jo sóc dels de trenta-dos passos. I als de seixanta-quatre els necessito (i en certa manera els admiro) per poder fer un descans i prendre’m la cervesa. Però amb els que em trobo còmode i feliç, els que m’ajuden a pensar i a somiar mentre ballo són els de les distàncies curtes. Què hi farem!, cadascú és com és i assumir-ho és també una de les claus de la felicitat.
A vera, vera... “Hi havia una vegada una iaia que es va enfilar a un arbre”.

Una abraçada.

AL TEXAS - 14-1-2007

No sé què té aquesta música que sembla que em parla a mí especialment, i jo, en homenatge, ballo i ballaria tota la nit aïllat dels maldecaps de la quotidianitat.

Hi ha balls que, amb independència de la seva dificultat i de la seva especial confecció, t’arriben, et barrinen el cor i sents una especial tremolor que et tiba el somriure. Normalment són balls senzills, balls impregnats d’una lògica aclaparant, d’una coherència amb la música que fa que ballis d’inèrcia: Symple rock?, CCS?, ...

Amb la música fent-te pessigolles al pensament i el ball que et fa moure al ritme exacte, et sents en harmonia amb l’Univers. I això vol dir que ets feliç.

Quan escolteu aquesta música pensareu “doncs no n’hi ha per tant”. I és ben veritat. Però si en el moment precís us trobéssiu escoltant la mateixa cançó que cinquanta, seixanta o cent persones més, alineats ballant al mateix pas que cinquanta, seixanta o cent persones més, i impregnant-vos d’aquesta cantarella dolça i monòtona, potser (i dic potser) pensaríeu una mica com jo.

A vegades hi ha sensacions, hi ha moments irrepetibles, que tota una comunitat percep alhora. Són instants màgics que ens intueixen el Cel.

Si més no és el que jo penso.

Una abraçada.

SANT CLIMENT - 2006

L’EXHIBICIÓ DE COUNTRY - SANT CLIMENT DE LLOBREGAT - 25-3-2006


L’exibició de Country a Sant Climent del passat dissabte 25 de març no va sortir exactament com em pensava. Ni tant sols aproximadament.

Les circumstàncies: El terra de pedra, que impedia sentir el soroll dels “stoms” quan ballàvem el Hold On, el públic menjant goludament la coca i esperant amb ànsia el moment de tornar a ballar (que per això havien pagat l’entrada). Jo que mirava els meus rengles i veia que qualsevol semblança amb una línia recta era pura il·lusió, la música que es distorsionava en la potència... tot plegat era una mescla que necessàriament conduïa a un sol resultat, el de fer-nos pesats si ballàvem més de tres cançons. I en vam ballar set o vuit. Set o vuit són tres o quatre de més, i això multiplicat per tres minuts de cada cançó vol dir un quart d’hora d’excés.

El públic.- Els nostres familiars ens van aplaudir perquè ho havien de fer. La Junta del Casal de Sant Climent ens van aplaudir perquè eren els promotors de la idea i els hi anava el càrrec. El públic més educat ens van aplaudir perquè es deuen a l’educació que van rebre dels seus pares. El públic no tant educat parlaven de l’empat del Barça, del bon temps que feia, de la dona del carter (que diuen que s’entèn amb el xofer de l’autobús), de l’Antòniu que tornarà a ser avi, i alguns pensaven en l’acudit típic d’on han deixat els cavalls aquesta colla que ballen. Quatre garrulus, en una demostració d’allò que no s’ha de fer mai, van gosar cridar “fuera! fuera!” I en general hi havia com una falta de sintonia entre els tres-cents que havien pagat l’entrada i els trenta que havíem entrat sense pagar: Notaves que no t’estimaven.

Però no tot va ser dolent. Tal com dèia en Lao-Tsé n’hem de treure lliçons dels revesos de la vida, (després comentaré les conclusions, ara vull apedaçar una mica la nostra autoestima i parlaré del suposat fracàs). Bén bé fallar no vam fallar (amb dues as, eh?). Un fracàs-fracàs hauria sigut si tot el públic, fins i tot els nostres familiars, hagués cridat “Fora! Fora!”, i ens haguessin tirat troços de coca i els gots buits del xampany. Això hauria sigut un fracàs. O bé que, en vista de l’actuació ens haguessin fet pagar l’entrada. O ens haguessin dit “mireu, no cal que torneu mai més”. I això no ens ho van dir, oi? (O si? Si a algú li ho van dir, o va sentir algun comentari, que m’ho faci saber, més que res perquè no visqui en la ignorància). Ho sigui, que no vam fracassar. Tampoc és que vagim triumfar, eh?, perquè jo no vaig sentir ningú que digués “en volem més!”. No, ni triomf ni fracàs, una cosa normaleta, tal com quan vas a veure un funció de fi de curs i no tens cap fill ni cap familiar actuant a l’escenari. En fi, si no hi pensem més no ens pot fer mal. Encara que el subconscient té bromes pesades eh?, que alguna nit ens podem desvetllar amarats de suor recordant somnis de fileres ben tortes i de públics cridant fora!

Anem a les conclusions del Lao-Tsé:

Se’ns acosta la Festa Major, tenim dues hores per omplir i no ens podem permetre fer-nos pesats. Com ens ho farem? S’accepten suggerències.

A tall de bombardeig d’idees us en avanço unes quantes. No vol dir que ho haurem de fer, eh?, només és per desvetllar la imaginació:

- Algú es pot començar a entrenar amb el llaç escorredor i fer una demostració.
- Si algú és hàbil amb el ganivet podem demanar alguna noia del públic que es posi devant d’un taulell de fusta i llençar-li punyals a la silueta (convindria anar una mica segurs, eh?) (ah! i avisar a la Creu Roja, per si de cas)
- Podem sortir dos o tres i fer petar el fuet (amb una corretja també pot servir)
- Podem cantar alguna balada de l’Oest americà.
- Podem fer sortir tot el públic a la pista i ensenyar-los el Pagadangio (o el Bandera) “D’aquí no marxa ningú fins que no l’aprengui!”
- Podem fer un rodeo amb un toro (bé com que aquí no hi ha toros podem portar una cabra. Conec un pastor que ens la pot deixar)
- Podem fer un taller de marcar amb un ferro roent (per compte de fer “Tatus”).

En fi, n’haurem de parlar.

COUNTRY

Cada cap de setmana que sortim a ballar country en faig una crònica que envio als companys de ball i de barrets. En diferents ocasions m'han dit que les publiqui al blog a fi que les pugui consultar altra gent que no estan a la meva llista de correus. I mai ho he fet. Ara que la sequera de l'estiu s'ajunta a la sequera d'escrits potser és l'hora de recuperar aquests escrits i anar-los afegint. Els que no esteu a dins d'aquest món de cavalls i botes i barrets i balls en línea, potser us semblarà una mica pesat, reiteratiu, poc important, relatiu i que no n'hi ha per tant. Però als que ens passem la setmana esperant que arribi el dia d'acudir a les places i als locals on s'arramada la gent disfressadeta de John Wayne, alguna vegada gaudim repassant les vivències de gent i de llocs. Per a ells i per a tots vosaltres us publico aquest tast de sortides. Comença el 2006, quan ens van xiular per primera vegada. Acabarà segurament quan el metge em descubreixi i m'ho prohibeixi igual que m'han prohibit quasi totes les coses que m'agraden. De moment, per si de cas no li ho digueu. Deixeu-me uns quants anys encara de felicitat absoluta.