La Fassina. 9 de juliol de 2014.

Fa uns dies vaig anar amb el Nani a caminar per la Riera de les Llenties, entre Jafre i Vallcarca. Hi vam anar perquè vaig llegir a algun lloc que aquest nom li venia d’unes pedretes petites com llenties que en realitat eren fòssils, i ho volia comprovar per anar-hi algun dia amb el meu nét, l’Aleix, que fa col·lecció de minerals trobats a les muntanyes del nostre radi d’acció. Sembla ser que no era certa la llegenda i és molt probable que el nom li vingui de les plantacions de llenties que hi havia hagut a les coromines (les feixes de secà) dels vessants de la riera.

Vam deixar el cotxe a Jafre, l’antic nucli de població amb ermita i fins i tot ajuntament, actualment abandonat, enrunat i encerclat per una tanca de filferro per protegir el conjunt de gent com jo o com el Nani, perquè els lladres de teules, de ferro i de fustes hi segueixen entrant sempre que ho volent, i també els polítics que ho visiten o els empleats de la Diputació. Estan protegint tots els llocs històrics perquè no hi entri la gent del poble, i ho reserven tot per les noves elits, l’aristocràcia actual.

Més enllà del trencall de la Fassina prenem el camí a mà esquerra, passem per l’altra banda de cal Ramonet i arribem a sota de la Casa Nova. Baixem a la riera per comprovar les pedres i aviat ens rendim a l’evidència, que a les calcàries no hi ha fòssils. Ens enfilem pel costat de mar de la riera i esmorzem a l’ombra d’uns pins.  

Ens hem trobat al Sergi, el pastor de can Mercer, amb el ramat de bens i cabres. Li expliquem que ens agrada el te de roca i ell diu que a ell també però que prefereix el poniol, i quan li diem  que el poniol es fa als llocs humits, ens diu que no, que el poniol es fa damunt les roques, en llocs secs; diu que el poniol de les rieres és diferent tot i que fa la mateixa olor, i que és  més bo el de les roques. Li preguntem si sap què són aquestes plantes  que semblen pesoleres amb flors de color blau que hi ha a les coromines “Són trepadelles” ens diu, i els planto jo perquè se’ls mengin els bens; diu que també els agrada molt la jonça, que fa unes tiges com de seba i unes flors blaves al capdamunt, com clavellines.  Se’n va pel caminet, voltat de cosconeres, llentiscles i mates de càrritx.

Hem pujat fins la Casa Nova, hem passat per ca l’Amo, hem arribat a l’entreforc del camí que ve Sitges i hem retornat direcció Jafre. Però hem desviat cap La Fassina, que etimològicament significa un lloc on hi destil·laven alcohol; és un camí bonic, planer, a ran de riera, ombrívol amb arbres alts, alzines, pins, alguns roures antics i sobretot moltes cerberes. Quan ens trobem el camí que ens duria fins a Jafre, continuem fins al Masset de Baix on hi trobem unes mates de poniol. Continuem fins al Masset de Dalt on hi ha el camí que ens duria a Olivella i, ara sí, reculem fins al trencall de Jafre i ja no ens desviem fins retrobar el cotxe.

Hem fet la cervesa a un bar de la Plana Novella. I amb el cor il·lusionat hem tornat a la Colònia.

MARIONA FONT MARTÍNEZ

La Mariona Font és la princesa de la família. Amb nou anys és mestressa de casa i senyoreta d’escola, presumida quan cal, atleta a l’alta muntanya, aplicada i amiga de mestres i alumnes. Sovint és ella qui diu què s’ha de fer, a casa, al carrer, a l’escola.  Quan tenia sis anys, la professora li va explicar “Mariona, la mestra sóc jo” i no sé si s’ho va creure.  Encara ara proposa projectes i de tant en tant li fan cas.

La Mariona Font és inteligent d’una manera innata, sap descobrir el moll de l’os del que li estan explicant i, si creu que s’ho val, en un instant ho té assimilat. El seu pare va definir la paraula “marionèssima” com l’instant que triga la Mariona en observar al seu germà i fer exactament el mateix del tema que sigui, tant li fa si es tracta de fer un nus mariner, com d’anar en bicicleta o fer voltar la baldufa. I és artista, d’una manera exquisida, dibuixant i escrivint, decorant o parlant.

I com que és melosa i amable, a Canet tothom la coneix. “Hola Mariona! Adéu Mariona. Que és el teu avi Mariona?” I ella contesta amb un adéu o amb un somriure. Quan entrem a les botigues, primer la saluden a ella i després als seus pares, a al seu germà o a mi. I és un fet tan lògic, tan natural, tan evident que no costa acceptar-ho: la vida és així.

ORIOL FONT MARTÍNEZ

L’Oriol Font Martínez té deu anys, és el més gran dels meus néts, el primer i durant un any va ser el més estimat, si no és que encara ho és. L’amor deixa una estigma enganxada al pensament que perviu eternament. Ell em va ensenyar que la vida és eterna i constant, que la mateixa espurna dels sis mesos és la que ens manté drets als setze anys i als seixanta; ell em va ensenyar que era possible retornar a aquelles sensacions que pensava oblidades, l’olor de l’ombra, la llum de la tarda, el goig dels bassals després de la pluja o  mullar-te a la font, i sobretot em va assenyalar el camí profitós de transmetre els meus coneixements als ulls àvids dels néts.

L’Oriol Font Martínez viu a Canet de Mar, un poble preciós i massa allunyat de les necessitats del meu cor. Seixanta quilòmetres d’anada i seixanta de tornada em limiten l’observació constant, del dia a dia inapreciable i necessari, del creixement dels infants.  I a batzegades veig que es fa gran, que avui fa gargots i demà ja pinta aquarel·les, que en prou feines camina i després ja va en bicicleta, que em venia amb els braços oberts per pujar-lo a coll i el proper dia em saluda educat i quasi distant.

L’Oriol va ser el nen més sorprenent del país. Després d’aprendre a dir papa, mama i iaia ja deia radial o catenària, i entre un i dos i tres anys tenia curiositat per esbrinar d’on venien i on anaven les canonades o els fils de les façanes de les cases o la llei dels vasos comunicants. Després a l’escola ja l’han educat per no córrer més del que volen els mestres, i al carrer ha aprés com parlen  els nens.  Seixanta quilòmetres són un instant al pensament i quinze dies en la vida normal.  Mentrestant, cada segon l’Oriol es fa més i més gran.

ALEIX CRESPO FONT

El meu nét Aleix Crespo Font té sis anys i sembla que en tingui set o disset, segons el repte que li regalis. Si cau i es fa una rascada plora, i si es fa sang encara plora més, perquè té sis anys i encara se’n recorda de quan en tenia cinc; però si li parles de valentia i de fortalesa deixa de plorar i potser fa ganyotes de sofriment, com fan els homes grans quan els fereixen a les guerres.

El meu nét Aleix Crespo és incansable als camins de les muntanyes, i obre pas i s’enfila engrescat pels corriols que van al cim, però gira cua si s’ha d’esgarrinxar pels camins camps a través. Igual, exactament igual que fan els nens que tenen  sis anys. I sap distingir el te de roca de la sajolida, i la farigola i romaní, i el groc d’or vell de l’herba de sant Joan; i busca empremptes dels porcs senglars al fang dels tolls, i sap els noms dels arbres (pollancres, àlbers, plataners, lledoners, roures, alzines i pins), i distingeix el cantar de les merles, dels pardals, de les orenetes o de les tòrtores, i  s’emociona quan descobreix un Bernat Pescaire plantat al mig del riu; i el color de les pedres l’associa al nom  de cada roca, siguin  calcàries o pedres fogueres, pissarres o sorrenques de Torrelletes.  Igual, exactament igual que ho farien tots els nens de sis anys si els ho ensenyessin.

GRETA CRESPO FONT

La Greta Crespo té set anys i fa un metre i vint centímetres d’alçada, menja i no s’engreixa perquè, calculo jo, pensa molt. Diuen que el cervell és l’òrgan que més energia consumeix i això justifica el seu estat.

Quan anem en cotxe, ella, com tots els nens de la seva edat i d’aquest país, ha d’anar en cadireta, però l’altre dia va investigar que si feia metre trenta-cinc ja podia anar en alçador, que és la cadireta sense respatller. Des de llavors que cada dia vol que la mesuri , ben dreta, amb l’esquena recolzada a la paret. Invariablement, com aquell mirall de Blancaneus, sempre diu el mateix: metre vint. El meu pare em deia que els melons no creixen si se’ls mira, i jo anava cada dia a mirar la melonera sense que aquella bola peludeta  incrementés el seu tamany. Va caldre que me’n distragués uns dies per comprovar la certesa de les paraules del meu pare. Suposo que a la Greta Crespo Font li passarà el mateix, que quan després d’uns dies de no pensar-hi torni  a esquenar-se a la paret per comprovar que el metre vint ja és història antiga. Tal com ha de ser.

CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH

Avui tornaré a parlar de llibres i concretament de poesia. Jo no en sé gaire de poesia i sobint faig com quan miro un quadre: m’agrada o no m’agrada. I ja en tinc prou. Abans, però, valorava sobretot si les síl·labes eren les mateixes a cada vers, o si acabaven igual ( Ni / bri / bo / mi / cro / bi ), i poetes com Joan Maragall o, sobretot, Josep Maria de Sagarra, eren els meus creadors d’emocions. Recentment, però, se m’ha colat al cor el cuquet del neguit pel que jo en dic la poesia moderna, que mai, o molt poques vegades es preocupa per això que en diuen mètrica o rima, i més aviat elabora paraules i expressions que defineixin sentiments. Potser va ser Màrius Torres, que tot i no ser cronològicament actual escribia, al meu parer, en un llenguatge vanguardista, el que em va assenyalar aquest nou camí. Ivette Nadal em va sacsejar els meus arxius quadriculats, i per fi, Cèlia Sànchez Mústich ha germinat dintre meu una obsessió per descubrir aquest país ple de tresors fins ara ignorats. Deixeu-me copiar un escrit d’aquesta poeta perquè veieu de què estic parlant:

Reserva natural

de Cèlia Sànchez-Mústichhttp://aleixcolonia.com/257-2/

Alguna nit –que l’endemà fos festa-

podríem asseure’ns, tu i jo, a taula,

i deixar-hi el feix de noses

que ocultem. Embrancar-nos

en una orgia de recances, malentesos,

bons propòsits. Exhumar velles preguntes

abans no germinin per sorpresa,

confessar-nos tot allò que de l’altre

ens desagrada o el que sempre

n’esperàvem i mai no hem gosat dir.

Com si fos un coit reprès fins a altes hores,

culminat amb l’inventari d’encerts i de trioms

entre els quals figuraria aquest esclat

de confidències.

No ho féssim pas: ¿com retrobaríem la màgia

que en algun punt de la nit hauria corregut,

aterrida, a ocultar-se en un lloc inaccessible

de la casa, tement que la miréssim de fit a fit?

La poesia avui en dia, i potser sempre ha sigut així, és la manera d’arribar, mitjançant l’escriptura, a la particular manera que tenim cadascú d’accedir a la bellesa, a l’emoció. Però això és una contradicció. Perquè, com es pot adreçar a una persona sola i, a la vegada, pretendre emocionar la humanitat? Naturalment no s’edita un llibre per a una sola persona, per això s’envia una carta. Si es fa un llibre de poemes és perquè es sospita que la seva manera d’interpretar els sentiments és també la manera universal de descubrir-los.

Diu Cèlia en el seu poema "A un extrem de la taula":

A un extrem de la taula de centre

a la sala del fons d’una casa

a l’interior d’una ciutat perifèrica

d’un país al cor d’un continent marginal,

hi ha un got si cau no cau....

I no sé a tu, però a mi se m’il·lumina tot de sobte la visió d’allò que sembla important i el que realment ho és.

D’on surten els poetes? Són àngels, disfressats de persones conegudes, que conserven l’idioma que es parla allà al Cel? O tant sols persones admirables que han descobert la manera de parlar que necessito escoltar en certs moments?

L’AVENC DE LA FERLA

EXCURSIÓ A L’AVENC DE LA FERLA

8 de maig de 2012.

Distància 11,800 km

Desnivell 270 metres

Temps 5h 31 minuts (incloses les parades, naturalment)

Si no fos que no en tinc ganes us diria que ara ja em puc morir, que per fi hem anat a l’avenc de la Ferla i que hem complert tota la llista dels llocs mítics de la infantesa. Però que consti, no tinc cap ganes de morir.

Quan nosaltres érem joves i caminàvem pels camins de pedres del Garraf, corria la llegenda que l’Avenc de la Ferla era el de més fondària de Catalunya, i també de la península i uns dels de més fondària del món. I no era era cert, però a la nostra imaginació el vèiem com el paradigma dels avencs, com el prodigi del món subterrani i quasi podríem dir com la porta de l’Infern. I així van anar passant els anys i com aquell qui no ho vol ens hem fet vells sense haver anat mai a aquesta porta de cal Pere Botero. Feia temps que amb el Nani en parlàvem que un dia, si mai jo em posava bo, aniríem a veure aquesta meravella de la naturalesa i quan ahir el Nani m’ho va proposar em vaig emocionar. Per fi!

Hem marxat de Sant Boi a les vuit del matí. Hem deixat el cotxe a mig camí entre Begues i Olesa, al quilòmetre setze, al davant de la pedrera. Hem caminat per dins d’un bosc de pins que suggeria rovellons i ens hem topat amb un pou de gel d’aquells que fa cent anys utilitzaven per amagatzemar la neu per fer gelats al mes d’agost; es el Pou de Gel del Mas dels Casals. La construcció imposa, espaiosa i fonda, coberta i enrajolada. Del mas en canvi no en quedava quasi res, tant sols quatre parets, sense sostre ni envans.

En quasi dos quilòmetres hem pujat cent trenta metres i hem començat la baixada al fons del torrent on hi ha l’avenc. El corriol que hi porta està senyalitzat amb unes piletes de pedres, a l’estil dels xortens tibetans, però en petit. Hem relliscat un parell de vegades, i tot i que sempre que veus algú que cau de cul fa riure, no hem rigut, ens hem limitat a dir “compte!” i anar tirant.

La boca de l’avenc és ample i perillosa; cent seixanta metres de caiguda vertical sempre imposen; però després d’haver vist l’avenc de l’Esquerrà i el de can Sadurní, aquest no s’hi pot comparar. Tot i així, i pensant en les caigudes recents, anàvem amb molta precaució a l’apropar-nos a la vora. Ja ho sabíem, sobretot perquè l’edat et pren la màgia: no ens ha sortit cap dimoniet ni tampoc hem ensumat ferum de sofre. Allà, en podeu estar quasi segurs, no hi ha la porta de l’Infern.

Hem tornat a pujar pel mateix corriol, quan hem sigut al punt més alt hem improvitzat una altra ruta i hem seguit un corriol que segons els mapa ens havia de dur al cim de La Mola, que diuen que és el sostre comarcal del Garraf. I passet a passet hem corriolat fins a trobar un camí més ample, a estones encimentat.

La vista és imponent al massis del Garraf; veus quilòmetres i quilòmetres de serres onejants. Al sud la vista arriba al mar, i en dies de claror especial n’hi ha que han vist Mallorca. Jo, que a vegades no veig amb claredat ni les lletres del llibre que estic llegint, ja hi he renunciat a veure Mallorca des del cim d’una muntanya, però tinc un amic que en coneix un altre que diu que sap d’un que sí que ho va veure. I algun dia, segons com m’agafa m’ho crec. En canvi si mires cap al nord hi tens Sant Llorenç del Munt i Montserrat, i entremig, encara molt més lluny, els cims nevats del Pirineu. I flassades de boira, o contaminació, enclotades a les valls llunyanes del Vallès.

A dalt la Mola hem esmorzar, hem parlat, hem mirat flors i núvols i, quan ja marxàvem, hem collit una mica de farigola. Però de seguida hem localitzat un home (el primer home en aquella illa de’n Crusoe) assegut a sota d’una bandera catalana que onejava a ran d’un precipici; hi hem anat i era un guarda forestal, el Míliu. Sort que el Nani ha tingut la precaució de guardar-se la farigola a la motxilla, perquè si no, ens queia un puro. Hi hem parlat, ens ha indicat camins que ja coneixíem i ens ha parlat d’un avenc preciós, “Hi heu d’anar”, que ens venia de camí, l’Avenc de les Banderes. Ens ha insistit en que firméssim el llibre que hi havia enterrat a un costat, i ho hem fet. Se n’ha anat a buscar al seu company.

Hem tornat a la pista i ens hi esperava el Míliu i el seu company. “Ai Nani que ara és quan ens registren la motxilla!” Però no, ens estaven esperant per a donar-nos un paper amb el dibuix, com si fos un croquis del mapa del tresor, d’on estava aquest avenc. I ens hem acomiadat, nosaltres cap a llevant i ells cap a ponent.

Hem anat fins l’avenc de les Banderes. No n’hi ha per tant però agraïm la informació. Diu que les banderes són aquelles estalactites planes que s’assemblen a banderes, però des de dalt no les hem vist. Nosaltres teníem la impressió que el cos de forestals el formaven una colla d’enxufats amb més passió pel salari que per la Natura. Avui hem descobert que hi ha de tot, i el Míliu i el seu company, tal com ens parlaven es veia que estimaven les muntanyes amb les seves plantes i els seus camins.

La pista baixava o planejava però no pujava, era una delícia. Però era llarga, molt llarga, massa llarga per unes cames desacostumades a caminar. De la una del migdia hem passat a quarts de dues i quan hem arribat a baix de tot ja eren les dues. Faltava un quilòmetre fins al cotxe, hem trobat un corriol que seguia el curs de la riera i, catric catrac, hi hem arribat.

Fatigats, esgotats i desinflats hem pres el cotxe i hem aparcat ben aviat al davant de can Cargolet, el bar que hi ha a la carretera a l’entrada de l’urbanització del Pi Gros de Begues, a prendre la cervesa. I una mica, em penso, ens hem refet.

Passaven de les tres que hem arribat a casa. Una dutxa, un bon plat d’escudella i una dormideta tot ho curen. Ara no sé si em veuria en cor de tornar a fer la mateixa caminada, però us asseguro que hi penso amb satisfacció.

( Visita escursionsapeu.com )http://excursionsapeu.com/excursions-pel-garraf/

LLIBRES

Fa dies que no comento res de llibres, i la raó és que no n’he llegit cap que m’hagi emocionat. Els tres darrers que he llegit, El mapa i el territori, de Michel Houellebecq, Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, i L’assassinat de Roger Ackroyd, d’Agatha Christie, se m’han fet més aviat pesadets, i no pas perquè no estiguin ben escrits, o perquè no siguin originals, sinó per qüestions de la meva pròpia sensibilitat. A veure si ho sabré explicar.

En L’assassinat de Roger Ackroyd, l’Agatha Christie es massa òbvia. Quí pot ser l’assassí sinó la persona més inocent a primera vista. Evidentment hauria pogut ser el mateix Hercule Poirot, o el mateix difunt que s’hagués clavat el ganivet a l’esquena ell mateix, però fora d’aquests dos ja només quedava un candidat inversemblant. Quan ja n’has llegit mitja dotzena tots els altres són una monotonia que no m’aporten cap emoció. Ei, segons el meu punt de vista.

El mapa i el territori, de Michel Houellebecq, al meu entendre és un llibre modern, amb imaginació, però potser un pèl superficial, potser massa fred, o experimental. Al protagonista li ponen totes, té massa diners, ho té tot massa fàcil. I la trama em sembla inconsistent. Té tocs d’originalitat, com per exemple fer fotos amb els mapes de guies Michelin, o fer quadres de personatges d’actualitat (he conegut pintors, bons pintors comercials, que buscant la manera de fer negoci han pintat façanes de cases d’alguns pobles amb l’objectiu que els propietaris se sentissin motivats a comprar-los), però trobo de mal gust fer-se sortir a ell mateix, l’autor Michel Houellebecq, com a personatge principal.

I amb Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, he topat amb l’entrebanc de ser un llibre de contes. A mi no m’agraden els llibres de contes. M’agraden els contes, i alguns els trobo genials, però un llibre de contes se’m fa pesat en el seu conjunt. Sé que vosaltres pensareu que tots els llibres són de contes, i que en la novel·la moderna, sobretot en els best sellers, s’expliquen històries separades i com més curtes millors, que s’entronquen en un relat conductor: ara parla el policia, ara parla l’assassí, i ara parla la nòvia del policia que també és nòvia de l’assassí, per exemple. També algú dirà que en aquest llibre hi ha un tema comú (el poble i el periodista) i que les històries fan sempre referència a d’altres personatges que han sortit anteriorment. Però és tan feble aquesta conexió que de fet són històries separades. I sense aquesta corda que m’arrossegui, em vaig aturant en les lectures i s’allarguen en dies eterns i pesats. És un bon llibre, ho reconec, però no és dels que a mi m’agraden.

En canvi avui n’he començat un altre que ja veurem, de moment, només encetar-lo ja em té enganxat. Es tracta de Nius, d’en Pep Coll. En alguns llibres, com en algunes excursions, només a l’inici ja intueixes que viuràs un trajecte especial, possiblement excepcional. Tant de bo l’intuïció es torni a confirmar.

Aleix.10 de març de 2012.

( veure: aleixcolonia.com )

EXCURSIÓ PEL PLA D’ARDENYA. 23 de febrer de 2012.

EL PLA D'ARDENYA

Estimades amigues i amics, ahir el Nani i jo vam tornar a caminar per primera vegada aquest any. Vam anar al Pla d’Ardenya amb la intenció de fer un entrenament suau, ja que després d’estar tres mesos tancat a casa, on l’únic esforç que he fet ha sigut anar a comprar el pa, em feia por forçar la maquinària i acabar adolorit durant tota la setmana.

Resumint, que vam anar al Pla d’Ardenya perquè és pla, perquè està ple d’avencs que ens distreien de tant en tant, i perquè podíem fer més o menys distància segons les forces que ens quedessin. El que sí que volíem fer de manera obligatòria era localitzar els avencs de l’Abad Escarré i el de Pompeu Fabra, que segons informacions deien que eren bonics de veure. Al final vam fer nou quilòmetres i un desnivell de cent-vuitanta mentres, vam localitzar cinc avencs que no havíem visitat mai, però els dos que havíem de trobar, aquells no hi va haver manera i els vam deixar per una propera excursió de descoberta.

Vam marxar a les nou del matí i a les deu ja haviem descobert els dos primers avencs, l’HP2 i l’HP5. Vam anar fins la Creu d’Ardenya, ens vam enfilar fins al Pla dels Ossos on vam visitar quatre avencs de dimensions considerables. Vam baixar fins l’avenc de Can Sadurní, impressionant, i vam seguir camí avall fins a can Sadurní, al pla de Begues. Vam continuar per can Jepet i ens vam enfilar altre cop fins la Creu d’Ardenya. Allà vam topar amb una colla de ciclistes que es van aturar a parlar amb nosaltres. Ens van dir que feia molta calor, cosa que nosaltres ja sabíem, que estàvem a vint graus segons el termòmetre que portaven al manillar de la bicicleta, i ens van comentar que anéssim en compte a l’avenc de Pompeu Fabra perquè pràcticament no es veia fins que no hi estaves al damunt. I van marxar esperitats camí avall. Nosaltres vam seguir pel camí que ens duia a la pedrera, poc a poc, passa a passa, paraula a paraula. Vam aplegar quatre pinyes per cremar, també algun grapat de farigoles i ben aviat vam estar al punt on ens havíem d’endinsar al bosc per localitzar els dos darrers avencs.

Era un bosc embardissat, poc propens a patrullar-hi carregats amb bastons de caminar i amb bosses plenes de pinyes i farigola, però nosaltres avançàvem decidits en la direcció que ens marcava el GPS. Setanta metres, trenta, dotze, quatre.... i res, allà no hi havia res. Vam voltar i el GPS ens deia que ens estàvem allunyant. Ho vam tornar a intentar per un altre costat amb idèntic resultat, quaranta metres, vint, deu, cinc... i res. Caram caram. Vam seguir un caminet amb la il·lusió que ens portaria a la boca de l’avenc, i efectivament hi havia un avenc, però no era el nostre. Ens vam topar amb l’avenc dels Pirates, amb el del Karst i també amb el de les Tres Tites, tots ells a l’entorn d’on hi havia els que volíem localitzar, però res, no hi va haver manera. Cansats de bregar entre les mates de bruc i de llentiscle vam decidir abandonar. I tot retirant-nos per un estret corriol, com plantant-nos cara va sortir una cabreta que deia “bèèè”. Li vam fer fotos, la vam tocar i la vam deixar al mig del bosc.

Això de les cabres al bosc no està del tot clar. Pot ser que s’hagin extraviat d’algun ramat proper, o pot ser que formin part d’algun projecte mediambiental d’ecologistes de disseny. Es veu que a algú se li va ocórrer que aquests animalons (i també d’altres com ara cavalls, camells, nyus, yaks, bous, ovelles, llamas, búfals, zebres, antílops, etz) podien contribuir a tenir els boscos endreçats ja que, al menjar herba impedien que el sotabosc es descontrolés, i en alguns llocs van decidir posar-ho a la pràctica amb resultats més o menys ridículs quan no catastròfics. En algunes ocasions immigrants afamats es van menjar les ovelles, en d’altres resultava més car tenir cura d’aquests animals que el que costava una brigada de boscaters que netegessin el bosc, i també s’han trobat amb herbívors selectius que només menjaven una mena d’herbes, com ara farigoles, espígols, o l’ordi dels camps propers, i deixaven intactes els esbarzers, les gatoses i els aranyons. En fi, un fracàs.

Bé, doncs més o menys ja està. Vam fer la cervesa a un bar de Vallirana proper a l’escola, on en una gran taula hi dinaven les mestres, mentre que els alumnes estaven dinant a dins l’escola menjar de càtering, que diuen que és molt bo. Vam tornar a casa a quarts de tres, cosa que vol dir que havíem estat unes quatre hores per a fer els nou quilòmetres. No està mal per començar.

Res més. Una abraçada i fins aviat.

Aleix, 24-2-2012

( Visita: excursionsapeu.com )

GARZON

EL PLA D'ARDENYA

Estimades amigues i amics, ahir el Nani i jo vam tornar a caminar per primera vegada aquest any. Vam anar al Pla d’Ardenya amb la intenció de fer un entrenament suau, ja que després d’estar tres mesos tancat a casa, on l’únic esforç que he fet ha sigut anar a comprar el pa, em feia por forçar la maquinària i acabar adolorit durant tota la setmana.

Resumint, que vam anar al Pla d’Ardenya perquè és pla, perquè està ple d’avencs que ens distreien de tant en tant, i perquè podíem fer més o menys distància segons les forces que ens quedessin. El que sí que volíem fer de manera obligatòria era localitzar els avencs de l’Abad Escarré i el de Pompeu Fabra, que segons informacions deien que eren bonics de veure. Al final vam fer nou quilòmetres i un desnivell de cent-vuitanta mentres, vam localitzar cinc avencs que no havíem visitat mai, però els dos que havíem de trobar, aquells no hi va haver manera i els vam deixar per una propera excursió de descoberta.

Vam marxar a les nou del matí i a les deu ja haviem descobert els dos primers avencs, l’HP2 i l’HP5. Vam anar fins la Creu d’Ardenya, ens vam enfilar fins al Pla dels Ossos on vam visitar quatre avencs de dimensions considerables. Vam baixar fins l’avenc de Can Sadurní, impressionant, i vam seguir camí avall fins a can Sadurní, al pla de Begues. Vam continuar per can Jepet i ens vam enfilar altre cop fins la Creu d’Ardenya. Allà vam topar amb una colla de ciclistes que es van aturar a parlar amb nosaltres. Ens van dir que feia molta calor, cosa que nosaltres ja sabíem, que estàvem a vint graus segons el termòmetre que portaven al manillar de la bicicleta, i ens van comentar que anéssim en compte a l’avenc de Pompeu Fabra perquè pràcticament no es veia fins que no hi estaves al damunt. I van marxar esperitats camí avall. Nosaltres vam seguir pel camí que ens duia a la pedrera, poc a poc, passa a passa, paraula a paraula. Vam aplegar quatre pinyes per cremar, també algun grapat de farigoles i ben aviat vam estar al punt on ens havíem d’endinsar al bosc per localitzar els dos darrers avencs.

Era un bosc embardissat, poc propens a patrullar-hi carregats amb bastons de caminar i amb bosses plenes de pinyes i farigola, però nosaltres avançàvem decidits en la direcció que ens marcava el GPS. Setanta metres, trenta, dotze, quatre.... i res, allà no hi havia res. Vam voltar i el GPS ens deia que ens estàvem allunyant. Ho vam tornar a intentar per un altre costat amb idèntic resultat, quaranta metres, vint, deu, cinc... i res. Caram caram. Vam seguir un caminet amb la il·lusió que ens portaria a la boca de l’avenc, i efectivament hi havia un avenc, però no era el nostre. Ens vam topar amb l’avenc dels Pirates, amb el del Karst i també amb el de les Tres Tites, tots ells a l’entorn d’on hi havia els que volíem localitzar, però res, no hi va haver manera. Cansats de bregar entre les mates de bruc i de llentiscle vam decidir abandonar. I tot retirant-nos per un estret corriol, com plantant-nos cara va sortir una cabreta que deia “bèèè”. Li vam fer fotos, la vam tocar i la vam deixar al mig del bosc.

Això de les cabres al bosc no està del tot clar. Pot ser que s’hagin extraviat d’algun ramat proper, o pot ser que formin part d’algun projecte mediambiental d’ecologistes de disseny. Es veu que a algú se li va ocórrer que aquests animalons (i també d’altres com ara cavalls, camells, nyus, yaks, bous, ovelles, llamas, búfals, zebres, antílops, etz) podien contribuir a tenir els boscos endreçats ja que, al menjar herba impedien que el sotabosc es descontrolés, i en alguns llocs van decidir posar-ho a la pràctica amb resultats més o menys ridículs quan no catastròfics. En algunes ocasions immigrants afamats es van menjar les ovelles, en d’altres resultava més car tenir cura d’aquests animals que el que costava una brigada de boscaters que netegessin el bosc, i també s’han trobat amb herbívors selectius que només menjaven una mena d’herbes, com ara farigoles, espígols, o l’ordi dels camps propers, i deixaven intactes els esbarzers, les gatoses i els aranyons. En fi, un fracàs.

Bé, doncs més o menys ja està. Vam fer la cervesa a un bar de Vallirana proper a l’escola, on en una gran taula hi dinaven les mestres, mentre que els alumnes estaven dinant a dins l’escola menjar de càtering, que diuen que és molt bo. Vam tornar a casa a quarts de tres, cosa que vol dir que havíem estat unes quatre hores per a fer els nou quilòmetres. No està mal per començar.

Res més. Una abraçada i fins aviat.

Aleix, 24-2-2012

( Visita: excursionsapeu.com )

L’HIVERN RUS, de Daphne Kalotay

Recentment he llegit uns quants llibres, “Cavall de guerra” de Michael Morpurgo, “Vosaltres Mateixos” de Pascale Maret, i “L’hivern rus” de Daphne Kalotay. El primer relata la vida d’un cavall durant la Primera Guerra Mundial, i el més destacat és que n’han fet una versió cinematogràfica; us el recomano, i si teniu la llàgrima fàcil segurament disfrutareu. El segon és com una caricatura de la filmació d’un concurs televisiu a una illa deserta, amb un desenllaç novelesc que més aviat ho espatlla. En els llibres, el més important no és l’argument, i molt sobint un excés d’argument va en detriment de la qualitat. I per fi arribem a L’hivern rus que pertany a una altra categoria; podríem dir que els dos primers son de tercera regional i aquest està jugant a la primera divisió, tot i que no és un dels capdevanters.

L’hivern rus té tots els ingredients per a ser un clàssic: té gruix, és polifònic, és docte, té estil, té bellesa, és creïble... en fi, que ho té tot excepte un no-sé-què que et fa exclamar “quina llàstima, per un centímetre no ha batut un rècord”. Tres coses hi he trobat que m’han deixat mal de boca. La primera és una traducció poc acurada, com si li faltés riquesa en el llenguatge, com una mena de desídia en la construcció de frases. La segona un excès de tòpics al comparar la societat comunista. Totes les situacions que s’hi narren són opressives, injustes i sembla com si la societat russa hagués empitxorat amb el nou règim. I la tercera és el desenllaç, el final que l’he trobat precipitat, com si s’hagués cansat d’escriure o algú li hagués dit que ja n’hi ha prou; m’ha recordat aquells contes que de sobte diuen “I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos”. Però ara no us pensessiu que no m’ha agradat, ans al contrari, m’ha encisat i us el recomano sincerament.

L’hivern rus, amb el detonant de la subhasta d’una col·lecció de joies, tracta de la vida, amb l’amor i les il·lusions, les decepcions i amb els dubtes, d’una ballarina russa en l’etapa soviètica en que manava l’Stalin, ens relata les dificultats i les gratificacions d’aquella professió, a la vegada que l’envolta d’un conjunt d’altres vivències: un professor d’universitat, un músic desident, jueu per a més inri, una amiga seva molt bonica, una dictadura opressiva, una nomenclatura totpoderosa, un poeta rus, un poeta hongarès... I tot embolicat en un paper de cel·lofana que li dóna una imatge pulcra de la que se’n desprèn l’aroma d’epopeia. Certament no és el Doctor Zhivago, però a estones m’ho recorda. Penso que  l’autora també hi devia pensar quan l’escrivia.

LA VIUDA PRENYADA

Fa molts dies que no escric i et preguntaràs com és que avui ho faig. Perquè he llegit un llibre excepcional, La Viuda Prenyada, de Martin Amis. Jo llegeixo constantment, potser quatre o cinc llibres cada mes, però no és habitual que em trobi amb una joia com aquesta. Recordo Fa Mil Anys que Sóc Aquí, de Mariolina Venezia, amb un regust de pedra seca i farigola, recordo Solitud, de Victor Català, que llegia a poc a poc, amb veneració, Ventada de Morts, de Josep Albanell i... De tant en tant, inesperadament, com aquell que a la platja busca closques de petxina i es troba l’anell d’or del déu Neptú, una meravella se’m regala al meus ulls i al meu esperit àvid de bellesa. Si el llegeixes potser em diràs “No sé què hi veus” Perquè a vegades la bellesa no està només al final de la mirada sinó, també, al seu inici, en la necessitat que tens d’admirar una flor. Així doncs, quan es dóna la feliç coincidència de necessitar i de trobar esclata l’espurna dins del cor. I et sents feliç.

De què va? Del pas del temps. De l’eterna joventut. De sexe, d’obsessions i de traumes i de parelles i de divorcis, i que la vida canvia i és sempre igual. I també, de l’amor fraternal per la germana petita. I que, vulgues que no, et fas gran. I que els anys setanta també s’acaben. I vénen els noranta, i els dos mil, i els dos mil tres.

Si no estàs avessat a llegir, fes-me cas i llegeix tant sols les quatre primeres pàgines, o sigui el capítol titulat 2006-Preliminars, i les quatre últimes. I si et sents irremeiablement atrapat, segueix llegint. Altrament no tindria sentit, doncs entremig hi ha quatre-centes pàgines de la història d’una colla d’amics de vacances a Itàlia.

Com una petita mostra deixeu-me copiar uns petits paràgrafs:

“Quan et fas gran... Quan et fas gran, et trobes presentant-te a un càsting per la paper de la teva vida; llavors, després d’assajos interminables, finalment ets el protagonista d’una pel·lícula de terror –una pel·lícula de terror sense talent, irresponsable i, sobretot, de baix pressupost, on (com passa a les pel·lícules de terror) es guarden el pitjor per al final.”

“A mesura que s’acosta el teu cinquantè aniversari, tens la sensació que la vida se’t fon, i que continuarà fonent-se fins que es convertirà en no-res. I de vegades et dius: ha anat molt ràpid. Ha anat molt ràpid. En certs estats d’ànims ho diries amb bastant més d’èmfasi. Com és ara: EI!! Ha anat PUNYETERAMENT RÀPID!!!... Llavors arriben els cinquanta i passen, i els cinquanta-un, i els cinquanta-dos. I la vida es torna a engreixar. Perquè ara hi ha una immensa presència inesperada en el teu ésser, com un continent per descobrir. És el passat.”

Al final, quan justifica l’amor etern, inqüestionable vers la seva germana petita Violet, ho fa de manera sublim, aclaparadora “.... ell sempre era allà, amb el nas de bec, la carona petita i fascinada, mirant per sobre de la vora del bressol.....”

I a l’acabar el llibre, no sé a tu, però jo em sento ple de l’èpica de tanta gent, erois anònims que han viscut la seva vida amb la mateixa, poca o molta, intensitat que la resta de la humanitat.

Una advertència, no us deixeu impressionar pel vocabulari. Que si es parla de pits i culs, de follades i mamades, és perquè la història passa als anys setanta “En plena revolució sexual” on “es passen les hores explorant els límits de les coses i de les relacions entre els dos sexes”.

Vet aquí si n’és de poderós un llibre ben escrit que m’ha esbaldit la mandra. Potser demà, o la setmana que ve, escriuré una mica més.

EXCURSIÓ A LA PLETA XICA. 20 de juliol de 2011.

Distància 14,360 km

Temps 5h 39’

Desnivell acumulat 475 metres

Estimades amigues i amics de la colla, aquest matí hem marxat de la Colònia a les set del dematí i hem anat, el Ciscu, el Nani i jo, a Begues. Encara no eren les vuit que bufàvem pel camí que s’enfila cap al Puig d’Agulles, i no diré que hem passat fred però Déu ni dó. La vista era clara i hem comentat que potser avui veuríem Mallorca, si no fos que mar enllà hi havia una paret de núvols, talment un taló de cotó fluix. En canvi terra endins tot es veia clar, net per l’aigua de la pluja, eixut per l’aire de mestral.

De seguida hem sigut a dalt de Les Agulles, hem baixat al coll Sostrell i ens hem enfilat a la muntanya més alta del Garraf, La Morella. Hem baixat per l’altre costat, pel que dóna a ponent, hem pres un camí nou per nosaltres que recorria la ratlla de la carena d’una serralada de tres muntanyes que, de llevant cap a ponent eren La Pleta Xica, la Penya de l’Àguila i el Puig Marí. A l’arribar a aquest darrer cim, el camí s’ha acabat sobtadament. Una cinglera sense passeres ens ha barrat el pas. A sota nostre vèiem Carxol que ens esperava, però no s’hi podia arribar sense ala delta o un paracaigudes. Havíem de tornar enrera, però tal com passa en aquestes ocasions, el Nani ha descobert un caminet que ens ha tornat les esperances. Estret, mig tapat a vegades, ara caic ara m’aixeco, poc a poc ha anat fent la seva feina i al final ens dut fins a baix de tot de la muntanya. A tocar de la masia de Carxol hem retrobat el camí ample. Hem encetat la Vall del Teix i ara en direcció contrària ja tornàvem cap a casa. L’aire era fresquet i ens revifava, però quan parava intuïem el patiment de la calorada. Hem arribat al coll del Pi Solitari i en un no res hem sigut a baix al cotxe.

M’imagino que a vosaltres quan us parlo de Carxol, de les Penyes de’n Romagosa o de la riera de la Vall del Teix no us deu dir res. Noms que me’ls podria estalviar per fer el relat més amè. Però resulta que no sé parlar del Garraf sense que hi surtin els llocs èpics de la nostra juventut. Quan la història està emmarcada per aquestes referències, de seguida em revè la imatge de paratges ressecats per calorades quasi eternes, de masies enrunades, de rieres enclotades i una flora concreta i exclussiva. Per tal, perdoneu-me la reiteració de tanta onomàstica exòtica i deixeu-me situar els instants meravellosos que us relato. Ara el Garraf és un lloc més transitat, però encara s’hi entreveuen paissatges i vestigis d’un temps que nosaltres vam conéixer. I és per això que ho trobem emocionant.

A ponent de la Morella hi ha diverses pletes. Unes són tan grans que devien acollir centenars d’ovelles. D’altres no ho són tant però Déu ni do. I n’hi ha una de petita que ha donat nom a la muntanya. En una època antiga, ves a saber per quin motiu, la Pleta Xica va fer història.

Avui ens ha fet un clima inesperat pel temps que som. Quasi no ha fet calor. De bon matí ens ha fet fresca i després ha fet un ventet agradable per caminar. Inclús a l’hora de la calor, si ens posàvem a l’hombra d’algun arbre, s’hi estava com al Paradís.

Pràcticament no hem trobat ningú. Precisament al cim de la Morella ha anat de poc que el Nani no trepitxa quatre nois i una noia que dormien ben arrapadets. Tots menys un s’han despertat en aquell moment.”No deu estar pas mort aquest d’aquí ?” ha preguntat el Nani “Ui no, és que és molt dormilega”. També hem trobat una noia que anava a passejar el gos i li he parlat de vàries coses fins que he descobert que no entenia res del què li deia perquè es veu que, pobre, era alemanya. Ella ens ha somrigut, ens ha dit que el seu gos era Labgadog, i ha marxat. En aquell moment no sé per què tots hem pensat en el Ramonet, potser perquè ell sap idiomes.

Pràcticament no hi queden flors a la muntanya, només les semprevives, les vidalbes, l’orenga i algun penical de color blau. En canvi l’espígol i la sajolida encara han de florir. Ja em diràs com s’explica això. Tot i així, per culpa de les pluges d’aquest any, la muntanya està verda ufanosa i costa veure el color de palla seca.

Avui m’he cansat i no ho entenc. Catorze quilòmetres no són res de l’altre món i en canvi m’he cansat. Suposo que hi té a veure que la setmana passada vam descansar, i també ho atribueixo a la mena de camins pels que hem passat, plens de pedres, relliscosos. Camins que t’obligaven a caminar amb precaució, forçant la passa, obligant el peu a trobar un lloc.

Hem fet la cervesa a Begues, a un bar restaurant sense cap client però amb totes les taules parades. Hem pensat que d’aquí a poc hi hauria una invasió de treballadors afamats i curts de temps.

Al tornar, les obres de cada estiu, aquest cop a Gavà, ens han fet desviat més del compte, però tot i així a les dues érem a casa. L’hora de dinar.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Aleix.

EXCURSIÓ A LA RIERA DE CARME. 6 de juliol de 2011.

EXCURSIÓ A LA RIERA DE CARME

Distància: 7,670 km.

Temps: 3h 25’

Desnivell: 110 m.

Estimada colla, tot i que els metereòlegs i la gent de seny ho desaconsellaven, ahir hi vam tornar. Deien que la calor seria excessiva, que res d’esforços i res de caminar, però malgrat això, ahir hi vam tornar. Hi vam anar el Ciscu, el Nani i jo, i una amiga de Rubí, la Marta, que es va sentir atreta per les nostres caminades i ens va voler acompanyar.

Vam anar a la riera de Carme, que va dels altiplans de Santa Coloma de Queralt fins a La Pobla de Claramunt on es troba amb l’Anoia. Des d’Igualada estant, potser hi ha uns deu quilòmetres cap al sud. Vam marxar de la Colònia a les set del matí hora meva (o sigui, un quart de vuit hora universal) i a dos quarts recollíem la Marta a Rubí. A quarts de nou aparcàvem el cotxe a l’ombra del porxo d’una masia voltada de nogueres, presseguers i pruneres, i amb la fresqueta del matí vam començar a caminar.

De seguida vam veure els gorgs de la riera que aquí estaven enllotats i embardissats. Camps d’ordi a banda i banda sense segar i la remota esperança de trobar alguna serp. De seguida estem a la riera i el camí la traversa, però hi ha massa aigua per passar-la amb les sabates i hem de buscar un gual, riera avall. Saltant entre les pedres arribem a l’altra costat i ens enfilem per tornar a trobar el camí. Ara anem pel mig del bosc de pi blanc, mig ombril, mig aclarit. Llentiscles i fastucs, brucs i romanins. El Nani ens comenta que ha fet ratafia i hi ha posat més quaranta tipus d’herbes, però li falta sajolida. I en trobem.

El Nani i jo parlem d’herbes sense pensar que potser ens fem pesats. La Marta i el Ciscu mig s’enriuen quan nosaltres anem passant el rosari: guaita la vidalba! Has vist quin saüquer? El camí s’enfila amb educació i ben aviat estem al mig dels dos nuclis de població, Santa Càndia a sota nostre i Orpí (esglèsia i castell) a la carena. Baixem desesperadament fins a baix de la riera. L’aigua baixa amb força i es veu clara i transparent. La travessem per la passera i pugem fins Santa Càndia on teníem previst esmorzar.

És massa d’hora per esmorzar. Ha passat poc més d’una hora i ja estem a mitat de camí. A la font hi ha una colla d’escoltes, jovenets, deu o dotze anys, que estan rentant una gran cassola. Parlem amb el monitor i ens diu que estan acampats més amunt. Li preguntem pel Ponet i ens diu que el pagès acostuma a arribar més tard. Aquest home el vam conéixer en una anterior sortida i ens va explicar coses de la guerra i de quan allà, quatre cases i una esglèsia, hi feien ball. Anem a casa seva i no ha arribat. Al camp d’ametllers del costat hi ha mitja dotzena de tendes acampades. Decidim que és massa d’hora per menjar i seguim caminant.

Una reixa ens barra el pas però la passem pel costat. Prenem un corriol que de seguida sembla un túnel de bardissa i ens porta fins el riu, un camp de boga i de canyota amb els primers embassaments infestats d’algues i bancs de peixos. Ens trobem una tanca d’obra i també la saltem. Al davant, ara sí, ja hi tenim el tram de gorges d’aigua blava, clara i més o menys fosca segons la fondària. Hi ha moments que fa una mica de por de relliscar per l’estret camí i caure a daltabaix.

Arribem on volíem anar. L’aigua es despenja per una gran roca fins a un gorg no massa gran però suficient per a nedar. La Marta es la primera de posar-s’hi. Primer diu que està freda i després diu que s’hi està bé. I me la crec. Jo també em banyo. El Ciscu i el Nani prefereixen esmorzar. Quan ja en tenim prou també sortim a esmorzar. Quan hem acabat, el Nani i el Ciscu també es banyen. Jo hi torno, però la Marta ja en té prou. Quan estem frescos i eixerits tornem a caminar. Abans, però, agafem una mica de te de roca.

Prenem un corriol que puja dret fins trobar un camí que passa més enlaire. Ara ja anem de tornada i el cotxe no està gaire lluny. Caminem un estona a tocar de la riera i si no fos que no tenim calor ens hi hauríem tornat a banyar.

Abans del que voldríem tornem a ser a aquell pas de la riera que hem trobat de bon matí. Pugem fins la masia dels presseguers i pugem al cotxe. El camí de tornada a casa el farem per La Pobla de Claramunt, el poble on hi viu la Neus Cendra i pensem que seria bonic de trobar-la. Passem per Carme i no trobem el bar. Una dona ens indica que hem de tornar enrera i passar un pont. Preferim tirar endavant fins al poble de la Neus. Trobem un bar, restaurant i hotel a l’entrada del poble i hi entrem. Fa pinta d’ateneu amb taules de marbre antic. Fem la cervesa i parlem de tonteries. La Marta està nerviosa perquè aquí no hi ha tabac, pregunta on en venen i en va a comprar a l’estanc del poble. Quan torna fa cara de felicitat.

Deixem la Marta a Rubí a quarts de dues i arribem a la Colònia a les dues. Bona hora per dinar. Ens ho hem passat bé i la Marta diu que ella també. Però, la veritat, per nosaltres ha tingut gust de poc. Inclús al mig de la calor arriba un moment en que vuit quilòmetres són poca cosa i et fa l’efecte que no has fet la teva feina. No es pot trobar Déu en mig de les comoditats. No sé si es de cara als altres o és per mi mateix però es ben veritat allò que diu que, per presumir has de patir.

Us desitjo que, cadascú a la seva manera, disfruteu de la calor.

Aleix.

RUTA DEL SOL BLAU. 22 de juny de 2011.

Distància 14,800 km

Disnivell acumulat 539 metres

Temps 5 hores

La gent gran deien que cal ser bojos per anar a caminar amb aquesta calor, i vaig pensar que un dels símptomes per saber quan algú ja és una persona gran és saber si pensa que cal ser bojos per anar a caminar amb aquesta calor. El Nani i jo, que encara no som grans, hem anat a caminar aquest matí per la Ruta del Sol Blau, que és un camí que volta per les muntanyes d’entre Vallirana i Torrelles: Puig Vicenç, Penya del Moro, Pla d’Ardenya, Mas de les Fonts i Vallirana.

Dalt del Puig Vicenç

Hem fet mitja hora de cua per anar de la Colònia a Sant Vicenç i a les nou aparcàvem als afores de Vallirana, a la urbanització de La Selva Negra. Ves quins noms que s’inventaven en els anys de les urbanitzacions! Hem pres un camí que travessa un bosc ombrívol (dos pets de llob i un pinetell) i de seguida ens hem enfilat per un camí de cabres que en tres-cents metres de pujada ens havia de dur a dalt del Puig Vicenç. Bufàvem com desesperats i sort que el Nani ha descobert te de roca i n’hem collit. El te de roca va bé pel cansament, perquè quan t’atures a collir-ne t’oblides de la pujada. El Nani diu que aquesta planta hauria de ser l’emblema dels Països Catalans, perquè només es fa a la nostra terra. Quan guanyin els nostres en parlarem. Hem arribat a la carena i hem vist als nostres peus la immensa panoràmica de tot el Baix Llobregat, i Barcelona, i Collcerola, i el Vallès a sota del Montseny i de Sant Llorenç i Montserrat. La distància i la contaminació encalitxava el paissatge i feia l’efecte d’un quadre japonès. De seguida hem sigut al cim del Puig Vicenç i ens hem sentit importants “És possible que siguem els que estem més enlaire del Baix Llobregat” però hem vist que Montserrat també és de la comarca i s’enfila més amunt.

Un ample camí s’estenia a ponent com una llarga cinta blanca. L’hem seguit. Feia baixada i s’hi anava còmode. El Nani diu “Avui no trobarem ningú” i jo responc “Ningú”. Abans ho haguéssim dit. D’un revolt ha sortit cap a nosaltres un xicot, que segurament no era gai, amb tanga i una motxilleta. Metre vuitanta, noranta o cent quilos de pes, barba arreglada. L’hem aturat com sempre fem i li hem preguntat si més avall hi havia alguna ombra on poder esmorzar (quines coses de preguntar) “Ai bufons, no sé què dir. Suposo que més avall tornareu a tenir bosc” i ha marxat. Ens hem sentit com alleujats i hem seguit muntanya avall.

Tal com hem recuperat el bosc hem tingut ombres a dojo i hem esmorzat. Ha passat una noia amb una espècie de biquini corrent avall. Al cap de poca estona un home que corria al seu darrera. Hem pensat que eren parella i que l’incentiu de l’home era atrapar-la. Hem tornat a caminar, ara cap amunt altra vegada. Hem trobat orenga florida i n’hem collit quatre branquillons (les que vau venir al dinar amb la colla ja sabeu perquè serveix). A la vora del camí hi havia garlandes florides de vidalbes amb la seva olor de caramel. Arreu la muntanya agraïda de tanta pluja d’enguany floreix de tots colors. Hem sigut a tocar de les roques de La Penya del Moro i hem trencat en direcció al cim de la muntanya del Pla d’Ardenya.

  Font del Mas de les Fonts

Sang, suor i llàgrimes. Al vessant solei de la muntanya pràcticament no hi ha arbres. Aquesta zona fa frontera de la flora, al costat ombril hi ha la màquia, que és aquell bosc frondós de pins amb marfulls, aladerns i cirerers de pastor, al costat solei és la garriga, el bosc de matollars amb cosconeres, llentiscles i farigoles, sense cap lloc on poder-se amagar del sol. I, mira, hem collit farigoles que també van bé pel cansament.

Hem arribat al cim de la muntanya i ara ja pràcticament tot ha sigut baixar. Hem trepitxat el Pla d’Ardenya, hem arribat al Mas de les Fonts, hem begut aigua de la font i ens hem remullat com cal. Hem baixat pel costat esquerra de la riera i tot buscant la font de la Ginebre hem trobat una font de l’Avi Caçador (o alguna cosa així) amb un abeurador ple d’aigua clara i fresca i amb capgrossos. Hem tornat a beure i ens hem remullat de dalt a baix. Avui és el dia de collir el pericó, l’herba màgica de Sant Joan. N’he collit un pom per tradició i quan em senti més trist en faré una infusió perquè em retorni l’alegria. D’aquesta herba també se’n diu “Oli de Cop” i abans es posava en oli a macerar per si algú es feia un truc. Diu que anava bé i que treia el blau. N’hi ha per tot arreu, fa uns poms escabellats d’or vell que també guarneixen els camins.

Font de l’Avi Caçador

De seguida hem sigut a tocar de can Bogunya i ja havíem fet pràcticament tots els quilòmetres de l’escursió. A tocar del camí hi havia la cova del polvori i hi hem entrat. Impressionant de dimensions i de fondària. Diu que va ser utilitzat de polvori durant la guerra, i que quan els franquistes estaven a la vora, els nostres el van fer explotar. Es va cremar tota la pòlvora, però les parets van aguantar. Can Bogunya és una gran masia tota plena de gossos. A sota hi ha la riera amb aigua i una carretera asfaltada al seu costat. Hi ha també l’ermita de Sant Silvestre que es veu que era una zona d’aplecs i d’arrossades. I tot això està cobert de plataners amb una ombra fosca que s’allarga uns centenars de metres. I de cop s’acaba el bosc i comença la urbanització, amb el nostre cotxe al davant de tot.

El polvorí

Ara sí, ara la calor ja era agobiant i el cotxe ens buscava, adelerat, algun bar per poder fer la cervesa. Hem anat a un bar de la carretera. “Comidas Caseras” deia, però no hi havia ningú dinant. Una senyora gran (que devia pensar que estàvem bojos d’anar a caminar amb la calor que feia avui) jugava a la màquina escurabutxaques i ens ha dit “Un momento por favor” Era la cambrera, que passava l’estona. Ens hem assegut a la barra i a esperar. Quan s’ha cansat ha vingut “Es que me he encontrado un euro y lo he tirado a la máquina, pero no sé como funciona” Ens ha servit i ha corregut altre cop a la seva màquina. De cop han començat a sortir euros i ha tornat ben contenta amb una almosta de monedes. Ens ha fet la impressió que sabia molt bé com anava aquella màquina. Hauria sigut un detall que ens convidès, però no, tot per ella i pels seus néts.

Demà serà la nit de Sant Joan, la nit màgica de les fogueres, la Festa Major de Catalunya. Passeu-vos-ho bé i que ni la coca ni el cava us faci mal.

Aleix.