LA REPÚBLICA

CATORZE D’ABRIL. ANIVERSARI DE LA REPÚBLICA.

Avui som catorze d’abril, aniversari d’aquell dia en què els nostres pares i avis van encetar totes les esperances i semblava que finalment es podia veure un futur d’harmonia i felicitat. Poc es podien imaginar que les forces tenebroses dels interessos privats, de l’egoïsme, del fanatisme i la ignorància havien d’escapçar les il·lusions en un immens bassal de sang i de llàgrimes.

Han passat setanta-tres anys, més de la mitat dels quals sota el terror dels militars espanyols i la resta en aquesta democràcia tutelada pels guanyadors d’aquella guerra. Avui encara, després de tan de temps, es procura no esmentar l’ efemèrides i els mitjans de comunicació, venuts o domesticats, fan veure que no se n’adonen. No s’oblidaran pas el 11-S de les Torres Bessones, ni el dia del Descubriment d’Amèrica. Però aquell dia en que el poble català va escollir per majoria escandalosa que no volíem cap rei, aquell dia l’han oblidat.

La República no és el paradigma de la felicitat, però pel nostre poble és el paradigma de la dignitat. El fet que vagin necessitar un milió de morts i quaranta anys de terror per a fer-nos acceptar la monarquia espanyola i tot el que comporta, és una llosa, sòlida o esquerdada, que segella aquest immens fossar de la nostra llibertat.

I no és que accepti com a panacea la República Espanyola, que bé sabeu que desitjo la República Catalana, sinó que reivindico com a condició indispensable l’acceptació de la voluntat popular expressada sense coaccions ni interferències. En un supòsit d’un país ideal sense rei, sense jutges nacional-espanyols i sense exèrcit vencedor, podríem començar a suposar que hi ha intenció de tancar ferides. Mentrestant, permeteu-me que ho dubti.

I amb tota aquesta generació de periodistes d’amnèssia selectiva, ben ensinistrats pel senyor que els paga el sou, dispenseu-me de llegir la premsa. No sé com dir-ho, no sé com expressar que no me’ls acabo de creure.

A tots aquells que s’han mantingut fidels als antics ideals, a tots els que han conservat un espai en la memòria per aquella generació, a tots els que algun dia podran arribar a comprendre que ens caldrà retornar a l’antiga raó: Salut!

Aleix, 14 d’abril de 2009.

LA GRANDEUR (els francesos)

Igual que va passar a casa nostra quan el general aquell es va morir, a França també tothom havia sigut de la resistència, tots havien sigut erois i els francesos havien sigut la gent més valenta que s’havia afrontat als nazis. Però res, no us ho creguessiu pas, tot és pura propaganda.

La realitat és que França va ser un dels països que es va rendir més de pressa a l’exèrcit dels alemanys. Va ser l’encarnació de la covardia, la vergonya de la humanitat. Tot just els nazis van trencar la Línea Maginot, i això va ser tot just començar la guerra, els francesos van córrer amb les cames que els tocaven el cul i es van rendir amb menys de tres mesos. Imagineu-vos, a Espanya els rojos-separatistes, amb una mà al davant i una altra al darrera, havíem parat el cop durant tres anys, sense recursos i davant de quatre exèrcits (l’espanyol, l’alemany, l’italià, i les escorrialles portugueses-mores) i ells amb tres mesos ja s’agenollaven i demanaven perdó.

El pare m’ho va explicar, que tot just perduda la guerra a casa nostra, el Jaume Martínez els va fer una anàlisi de la situació: -Aviat començarà una altra guerra –els va dir- els feixistes (alemanya i itàlia) contra les democràcies (França i Anglaterra). El front de guerra, lògicament, s’establirà a partir de la frontera franco-alemanya. Els alemanys són superiors als francesos i els faran retirar. Els francesos aniran reculant cap als Pirineus fins que el Franco, àvid de repartir-se el pastís africà, intervindrà per la reraguarda francesa. En aquest moment és quan nosaltres jugarem el nostre paper. Coneixedors del terreny i ajudats, ara sí, per les democràcies, podrem actuar com a exèrcit català i guanyar-nos la nostra independència.

El plantejament era correcte i la independència de Catalunya estava clarament a la vista. El que ningú no es podia imaginar llavors era la gran covardia francesa, la pressa en rendir-se.

Quan es va produir la primera decepció, els nostres es van incorporar, uns dins del maquis francès, altres fent tasques de resistència (passar evadits pels passos fronterers, majoritàriament jueus i aviadors aliats, o bé fent tasques d’espionatge al servei de l’exèrcit anglès)

Nomès com a constància, encara que ara no vingui al cas, quan va ser definitiu que els francesos s’havien rendit, el grup del Jaume Martínez va apostar per un possible desembarcament aliat al golf de Roses. Era evident, llavors, que l’exèrcit més feble dels països feixistes era el de Franco, i també era evident que un cop acabada la guerra haurien de fer fora al Franco. Per tal, la suma de les dues evidències portava a treballar perquè l’invasió aliada fos per Catalunya, ja que aquest fet ens podria dur també a la independència. Malhauradament les exigències d’americans i anglesos van optar per Normandia i la història ha sigut la que ha sigut. A l’acabar la guerra i en reconeixement de la tasca realitzada pel grup del Jaume Martínez, on hi actuava el meu pare, van proposar la Legió d’Honor pel seu cap. En Jaume va refusar per a poder seguir la guerrilla a Catalunya. Però entenent que convenia tenir influències a l’altre costat de la frontera van proposar-ne un de la colla, en Jaume Viladrosa, qui desde llavors va ser una autoritat al Rosselló.

Els francesos, tot i haver sigut de fet del grup dels nazis, perquè Petain, el màxim representant del govern francès es va passar a la colla del Hitler, per conveniència dels aliats van fer veure que havien format part dels exèrcits aliats. Al general Degaulle el van sembrar, el van regar i el van fer créixer (li van donar tot l’armament que va voler) els aliats. A l’acabar la guerra es va creure que tenia algun poder i va continuar la guerra, aquest cop les guerres colonials, sobretot a Indoxina, però sense el suport de la indústria de guerra americana van haver de marxar amb la cua entre les cames. És sabut que Ho Txi Min havia proclamat la independència del Vietnam i per tal, es va enfrontar a l’exèrcit colonial francés. El general Giap, cap dels guerrillers vietnamites, en una lliçó magistral d’estratègia va encerclar i va deixar fora de combat a la major part de l’exèrcit francès a Dien Bien Fu. Una altra gran vergonya del món occidental. Cóm era possible que “quatre pagesos plantadors d’arrós” haguessin vençut a una potència occidental d’una manera tant aclaparadora?

Amb la vergonya a la motxilla, es van retirar i ho van pagar els pobres argelians. Ells van rebre els generals humiliats i s’hi van enfrontar tan bé com van poder. Però aquesta vegada, els francesos havien aprés una llicó: que costa molt fer front a pobles que lluiten per la seva independència, que costa molt lluitar contra la raó, que no sempre és la potència de foc la que determina el resultat de les batalles. I van inventar la guerra bruta.

A Argèlia es van afartar de torturar. Van aplicar la tortura sistemàtica, tant als guerrillers com als pacifistes, tant a homes com a dones. La tortura va passar a ser una arma més. Servia per aconseguir resultats als interrogatoris i també per terroritzar la població. I van tornar a perdre. Aquest país amb uns generals que havien perdut totes les guerres només podien exportar la vergonya i només eren exemple d’allò que no s’havia de fer. Però.

Els generals francesos, l’Estat Major, els polítics d’alt nivell van extreure’n lliçons. Però no en el sentit positiu, no en el sentit moral, sinó l’altre, en el de mantenir el poder al preu que sigui. Ells són els que van exportar a sudamèrica totes les sinistres generacions de militars colpistes, torturadors. Ells són els autors intelectuals de les tortures a Xile, a l’Argentina, a Centreamèrica. La propaganda comunista ens va decantar a creure que era cosa americana, i és ben cert que ells ho van finançar, però els instructors de les sales de tortura, els dissenyadors dels camps de concentració, al darrera de tots els horrors, sempre hi havia algun alt càrrec francès. Això és història veritable.

Sóc conscient que a algú li sorprendrà això que dic. Però algú recorda el fet del vaixell insignia de Greenpeace, el Rainbow Warrior, enfonsat pels serveis secrets francesos el 1985 per evitar una protesta en contra de les proves nuclears que realitzaria França a l'atol de Moruroa, a l'oceà Pacífic sud?. Tecnologia francesa.

Quan generalitzes necessàriament t’equivoques, perquè en un poble, en un país, en un estat, hi ha gent de tota mena, bons i dolents, valents i covards. Però quan són ells els que generalitzen, els que ens volen fer veure que són una raça tal o una gent que són així, llavors ja no m’equivoco. La rendició de Petain davant els alemanys és un fet indiscutible. El govern de Vichy, la col·laboració absoluta amb els alemanys, la persecució dels jueus, el maltractament als exilats de la guerra d’Espanya en els camps de concentració francesos, tot això són fets reals, el meu pare hi va ser i m’ho va explicar. El Jaume Viladrosa hi va ser i és història. Dien Bien Fu és un orgull pels pobles oprimits. La Batalla d’Argel és un clàssic del cinema. I els assessors francesos a les cambres de tortures seran objectivament i per sempre la vergonya més gran de tot l’estat francès, la negació de qualsevol Grandeur.

I per fi hi ha l’afer de Ruanda amb el genocidi més espantós dels darrers temps, on la inteligència francesa va atiar els utus a fer neteja ètnica per a poder consolidar la seva àrea d’influència. Tot ho veuen legítim si serveix als interessos de l’estat.

Insisteixo en que no podem generalitzar, que a França hi ha gent bona, molta gent bona i gent molt bona. Però a França, en general, són molt més patriotes encara que aquests del toro que tenim tant a la vora. Si la bona gent que hi ha França coneixés les meravelles internacionals del seu país, no tindrien una certa vergonya de ser francesos? Molt em temo que no. I això és el que em preocupa.

LA MEMÒRIA I EL PERDÓ

Estimats amics i amigues. Avui us parlaré d’un tema que no fa riure: de la inconsciència amb la que s’estan tractant els temes, els ànims i la història. Estimats amics i amigues, avui us parlaré del què va passar, del què ens han amagat i del què pot tornar a passar si algú no diu prou a la campanya espanyolista de la ràdio, la premsa i la televisió del toro, de l’operació triunfo i d’aquesta foguerada de Cope i de Ciudadanos.

El dia de la copa d’europa de futbol vam veure com resortien les banderes franquistes que els mateixos de sempre tenien guardades per quan tornés algun general il·luminat. La mateixa ràbia de sempre està en caliu, no s’ha apagat. Déu nos en guard si un dia els retornen el poder, la carta blanca perquè facin i desfacin com van fer i desfer quan, el capital, l’exèrcit, el clero i la ignorància estaven tots al seu costat i contra nostre.

Badajoz va ser un cas flagrant. A Badajoz van cometre l’error de deixar entrar la premsa estrangera junt amb els falangistes. I la premsa, tot i ser de dretes, tot i ser dels seus, va deixar constància del què veia. I el món es va esverar de veure que fèia l’autèntica Espanya, la dels toros, la de la intransigència, l’antirepublicana, l’antidemocràtica, la de sempre, quan podia fer allò que desitjava.

A Badajoz, segons la premsa de dretes hi va haver quatre mil afusellats a la plaça de braus. Van instalar les ametralladores i tal com feien entrar els grups de presoners els disparaven. Però abans, i després, els ramats de moros a l’avantguarda tenien carta blanca per escarmentar la població. Van matar més de mil civils pels carrers de Badajoz pel sol fet de dur un rellotge o alguna cosa de valor. Van violar totes les noies que van trobar. Els falangistes (l’equivalent els que portaven la banderes del toro l’altre nit) van ser més venjatius, més selectius. A la tele vaig sentir el testimoni d’unes persones que parlaven com havien anar a buscar a un carceller per matar-lo, però com que havia fugit van anar a casa la seva nòvia, la van violar i la van penjar a la plaça del poble perquè tothom ho veiès.

I van causar tant terror als supervivents que no n’han volgut parlar més. I als pocs que sí que n’han parlat ens han dit que ho havíem d’oblidar, que era aigua passada, que si la reconciliació, que si era remoure el passat. Mentides, tot mentides per a prosseguir en la seva tasca de destrucció. Perquè jo m’ho creuré el dia que demanin perdó públicament. El dia que els hereus d’aquella gent facin acte de contrició en nom dels seus avis intelectuals, el dia que facin pública penitència, sigui retornant al poble part del que els van prendre, sigui retornant a les nacions i a les institucions allò que van segar, aquell dia els diré: amics del toro, doneu-me la mà. Però ara no, perquè segueixen igual que abans, amb el mateix poder, amb la mateixa convicció d’abans. Es creuen amb el dret diví d’assassinar qui vulguin, homes o nacions. I així no podem ni perdonar ni oblidar. I tingueu ben present que mentre nosaltres no els perdonem, ells no podran entrar mai al Regne dels Cel. Per més que diguin els capellans.

Us transcric un resum d’aquells esdeveniments escrits per la premsa estrangera que hi va ser present. Només perquè vosaltres, nosaltres, els fills dels qui van patir aquelles brutalitats poguem prendre el relleu de la memòria, poguem ser dipositaris del dret a perdonar o condemnar.

El domingo 16 de agosto, Le Populaire y Le Temps, en primera plana, y Le Figaro y Paris-Soir, en la página tres, anunciaron los sucesos de Badajoz.
«LOS FASCISTAS ASESINAN A LA POBLACION DE BADAJOZ» era el título de Le Populaire, que poseía la información del enviado de la Agencia Havas, y en su comunicado se pueden leer cosas como éstas: «La sangre corre por las aceras. Los legionarios y los moros continúan ejecutando en masa», «Barrios enteros están en llamas y el número de víctimas, mujeres, niños y ancianos es innumerable. En los pueblos de los alrededores las tropas han pasado por las armas a todos los que eran fieles al Gobierno», «Están teniendo lugar ejecuciones en masa», «Los cadáveres cubren el suelo», «En la plaza del Ayuntamiento yacen los partidarios del Gobierno que fueron ejecutados contra el muro de la catedral», «La sangre corre por las aceras. Por todas partes se encuentran charcos coagulados».
Le Populaire del lunes 17 de agosto titulaba en primera plana: «Mil milicianos han sido fusilados en Badajoz por los fascistas». Ese mismo lunes 17, Le Temps publicaba una crónica de Jacques Berthet, en la que éste daba detalles de la lucha y de la represión en Badajoz: «En estos momentos -escribía el 15 de agosto a las 22,30- alrededor de mil doscientas personas han sido fusiladas (...) Hemos visto las aceras de la Comandancia Militar empapadas de sangre (...) Los arrestos y las ejecuciones en masa continúan en la Plaza de Toros.. Las calles de la ciudad están acribilladas de balas, cubiertas de vidrios, de tejas y de cadáveres abandonados. Sólo en la calle de San Juan hay trescientos cuerpos (...)».
El teniente coronel Yagüe, comandante en jefe de las tropas que operaban en el sector de Badajoz, declaraba satisfecho al representante de Le Temps:
«Es una espléndida victoria. Antes de avanzar de nuevo, y ayudados por los falangistas, vamos a acabar de limpiar Extremadura».
La noticia procedía de la ciudad de Elvas, y decía así:
«Elvas, 17 de agosto. Durante toda la tarde de ayer y toda la mañana de hoy continúan las ejecuciones en masa en Badajoz. Se estima que el número de personas ejecutadas sobrepasa ya los mil quinientos. Entre las víctimas excepcionales figuran varios oficiales que defendieron la ciudad contra la entrada de los rebeldes: el coronel Cantero, el comandante Alonso, el capitán Almendro, el teniente Vega y un cierto número de suboficiales y soldados. Al mismo tiempo, y por decenas, han sido fusilados los civiles cerca de las arenas».
--------------------------
Pero el teniente coronel -y más tarde general- Yagüe ha respondido personalmente ante la Historia por lo menos dos veces de la gran responsabilidad que le incumbe. La primera fue cuando Mario Neves le preguntó si había habido dos mil ejecuciones y dijo que no creía que fueran tantas. La segunda fue cuando el periodista John T. Whitaker, alarmado por lo que le contaba su colega y amigo Jay Allen, se presentó ante Yagüe y le preguntó si era verdad que habían sido asesinados varios miles de personas. Y el teniente coronel Yagüe respondió sonriendo:
«Naturalmente que los hemos matado. ¿Qué suponía usted? ¿Iba a llevar 4.000 prisioneros rojos con mi columna, teniendo que avanzar contra reloj? ¿0 iba a dejarlos en mi retaguardia para que Badajoz fuera rojo otra vez?»

Amics i amigues, contra la força de les armes i la televisió no tenim res més que això, l’absoluta convicció que no ho oblidarem. I que mai, mai no els perdonarem si no ens demanen, ells primer, sincerament perdó.

Rebeu una abraçada.

Aleix.

DE RUBIÓ AL NASTVILLE - 25 FEBRER 2007

“Hi havia una vegada una iaia que es va enfilar a un arbre....”. No, no era així. A vera, vera: “Una vegada una iaia tenia un gat...”. No, tampoc. (.....). “Un gat i una iaia van anar de viatge...”
En fi, que Déu ni do ahir al vespre.: Vam observar la lluna a Rubió (tant al carrer com a dins la casa, fotografiada a un calendari), vam sopar a la llum de les espelmes (Com ho titularíem?, sopar romàntic?, sopar a les tenebres? sopar als peus de –o de la- Montserrat?). A l’hora dels gats fèiem la traversa Montserrat-Sant Llorenç. I just abans que tanquessin vam entrar a la Capella Sixtina del Country peninsular. A quarts de tres vam arribar a la Colònia, tothom dormia, fins hi tot el jovent que havia celebrat Carnestoltes. Enganxat a la roba hi duiem fum de tabac del Nastville, i enganxada a la pell la pena pels dos-cents balls que ens falten per atrapar als primers de la classe. Ahir a la nit no vam ballar (més aviat la vam ballar), però durant uns moment vam poder observar la dimensió desconeguda (per nosaltres) del Country, va ser com adonar-nos que hi ha un cel, però que, igual que l’altre Cel, no el podrem disfrutar en aquesta vida. Nosaltres, pobres pecadors, serem per sempre més, irremeiablement, carn de Texas i de La Caseta. I de tant en tant marathonians de Festes Majors (a La Sagrera o a la Colònia). Cadascú és d’on és i assumir-ho és una de les claus de la felicitat.
Un dia ja us ho vaig explicar que jo sóc dels de trenta-dos passos. I als de seixanta-quatre els necessito (i en certa manera els admiro) per poder fer un descans i prendre’m la cervesa. Però amb els que em trobo còmode i feliç, els que m’ajuden a pensar i a somiar mentre ballo són els de les distàncies curtes. Què hi farem!, cadascú és com és i assumir-ho és també una de les claus de la felicitat.
A vera, vera... “Hi havia una vegada una iaia que es va enfilar a un arbre”.

Una abraçada.

AL TEXAS - 14-1-2007

No sé què té aquesta música que sembla que em parla a mí especialment, i jo, en homenatge, ballo i ballaria tota la nit aïllat dels maldecaps de la quotidianitat.

Hi ha balls que, amb independència de la seva dificultat i de la seva especial confecció, t’arriben, et barrinen el cor i sents una especial tremolor que et tiba el somriure. Normalment són balls senzills, balls impregnats d’una lògica aclaparant, d’una coherència amb la música que fa que ballis d’inèrcia: Symple rock?, CCS?, ...

Amb la música fent-te pessigolles al pensament i el ball que et fa moure al ritme exacte, et sents en harmonia amb l’Univers. I això vol dir que ets feliç.

Quan escolteu aquesta música pensareu “doncs no n’hi ha per tant”. I és ben veritat. Però si en el moment precís us trobéssiu escoltant la mateixa cançó que cinquanta, seixanta o cent persones més, alineats ballant al mateix pas que cinquanta, seixanta o cent persones més, i impregnant-vos d’aquesta cantarella dolça i monòtona, potser (i dic potser) pensaríeu una mica com jo.

A vegades hi ha sensacions, hi ha moments irrepetibles, que tota una comunitat percep alhora. Són instants màgics que ens intueixen el Cel.

Si més no és el que jo penso.

Una abraçada.

SANT CLIMENT - 2006

L’EXHIBICIÓ DE COUNTRY - SANT CLIMENT DE LLOBREGAT - 25-3-2006


L’exibició de Country a Sant Climent del passat dissabte 25 de març no va sortir exactament com em pensava. Ni tant sols aproximadament.

Les circumstàncies: El terra de pedra, que impedia sentir el soroll dels “stoms” quan ballàvem el Hold On, el públic menjant goludament la coca i esperant amb ànsia el moment de tornar a ballar (que per això havien pagat l’entrada). Jo que mirava els meus rengles i veia que qualsevol semblança amb una línia recta era pura il·lusió, la música que es distorsionava en la potència... tot plegat era una mescla que necessàriament conduïa a un sol resultat, el de fer-nos pesats si ballàvem més de tres cançons. I en vam ballar set o vuit. Set o vuit són tres o quatre de més, i això multiplicat per tres minuts de cada cançó vol dir un quart d’hora d’excés.

El públic.- Els nostres familiars ens van aplaudir perquè ho havien de fer. La Junta del Casal de Sant Climent ens van aplaudir perquè eren els promotors de la idea i els hi anava el càrrec. El públic més educat ens van aplaudir perquè es deuen a l’educació que van rebre dels seus pares. El públic no tant educat parlaven de l’empat del Barça, del bon temps que feia, de la dona del carter (que diuen que s’entèn amb el xofer de l’autobús), de l’Antòniu que tornarà a ser avi, i alguns pensaven en l’acudit típic d’on han deixat els cavalls aquesta colla que ballen. Quatre garrulus, en una demostració d’allò que no s’ha de fer mai, van gosar cridar “fuera! fuera!” I en general hi havia com una falta de sintonia entre els tres-cents que havien pagat l’entrada i els trenta que havíem entrat sense pagar: Notaves que no t’estimaven.

Però no tot va ser dolent. Tal com dèia en Lao-Tsé n’hem de treure lliçons dels revesos de la vida, (després comentaré les conclusions, ara vull apedaçar una mica la nostra autoestima i parlaré del suposat fracàs). Bén bé fallar no vam fallar (amb dues as, eh?). Un fracàs-fracàs hauria sigut si tot el públic, fins i tot els nostres familiars, hagués cridat “Fora! Fora!”, i ens haguessin tirat troços de coca i els gots buits del xampany. Això hauria sigut un fracàs. O bé que, en vista de l’actuació ens haguessin fet pagar l’entrada. O ens haguessin dit “mireu, no cal que torneu mai més”. I això no ens ho van dir, oi? (O si? Si a algú li ho van dir, o va sentir algun comentari, que m’ho faci saber, més que res perquè no visqui en la ignorància). Ho sigui, que no vam fracassar. Tampoc és que vagim triumfar, eh?, perquè jo no vaig sentir ningú que digués “en volem més!”. No, ni triomf ni fracàs, una cosa normaleta, tal com quan vas a veure un funció de fi de curs i no tens cap fill ni cap familiar actuant a l’escenari. En fi, si no hi pensem més no ens pot fer mal. Encara que el subconscient té bromes pesades eh?, que alguna nit ens podem desvetllar amarats de suor recordant somnis de fileres ben tortes i de públics cridant fora!

Anem a les conclusions del Lao-Tsé:

Se’ns acosta la Festa Major, tenim dues hores per omplir i no ens podem permetre fer-nos pesats. Com ens ho farem? S’accepten suggerències.

A tall de bombardeig d’idees us en avanço unes quantes. No vol dir que ho haurem de fer, eh?, només és per desvetllar la imaginació:

- Algú es pot començar a entrenar amb el llaç escorredor i fer una demostració.
- Si algú és hàbil amb el ganivet podem demanar alguna noia del públic que es posi devant d’un taulell de fusta i llençar-li punyals a la silueta (convindria anar una mica segurs, eh?) (ah! i avisar a la Creu Roja, per si de cas)
- Podem sortir dos o tres i fer petar el fuet (amb una corretja també pot servir)
- Podem cantar alguna balada de l’Oest americà.
- Podem fer sortir tot el públic a la pista i ensenyar-los el Pagadangio (o el Bandera) “D’aquí no marxa ningú fins que no l’aprengui!”
- Podem fer un rodeo amb un toro (bé com que aquí no hi ha toros podem portar una cabra. Conec un pastor que ens la pot deixar)
- Podem fer un taller de marcar amb un ferro roent (per compte de fer “Tatus”).

En fi, n’haurem de parlar.

COUNTRY

Cada cap de setmana que sortim a ballar country en faig una crònica que envio als companys de ball i de barrets. En diferents ocasions m'han dit que les publiqui al blog a fi que les pugui consultar altra gent que no estan a la meva llista de correus. I mai ho he fet. Ara que la sequera de l'estiu s'ajunta a la sequera d'escrits potser és l'hora de recuperar aquests escrits i anar-los afegint. Els que no esteu a dins d'aquest món de cavalls i botes i barrets i balls en línea, potser us semblarà una mica pesat, reiteratiu, poc important, relatiu i que no n'hi ha per tant. Però als que ens passem la setmana esperant que arribi el dia d'acudir a les places i als locals on s'arramada la gent disfressadeta de John Wayne, alguna vegada gaudim repassant les vivències de gent i de llocs. Per a ells i per a tots vosaltres us publico aquest tast de sortides. Comença el 2006, quan ens van xiular per primera vegada. Acabarà segurament quan el metge em descubreixi i m'ho prohibeixi igual que m'han prohibit quasi totes les coses que m'agraden. De moment, per si de cas no li ho digueu. Deixeu-me uns quants anys encara de felicitat absoluta.

Torne'm-hi

Escriure, per a mí, és un acte d’amor. No tinc clar del tot si és un acte d’amor propi o un acte d’amor en vers al demés, els que m’han de llegir i els que em podrien llegir. Escriure requereix temps i pensar en el què vols dir i a qui ho vols dir. Escriure, sobint és com un regal, com una ofrena ben embolicada i enllaçada on a dins hi ha el què vols dir i a fora, com un embolcall de coloraires, hi ha el com ho dius. L’escrit ha de fer pessigolles al cor del qui ho llegeix, ha de fer somriure i a vegades ha d’empènyer una llagrimeta. Els escrits han de ser sincers. No s’hi val l’actitut dels periodistes, moderns mercenaris que juguen amb sentiments a canvi d’unes monedes. Quan escrius hi has de posar l’ànima perquè els que ho llegeixen puguin veure’t més endins del pèl i la pell, puguin intuir els veritables somriures i els senyals que t’han deixat la lluna i el sol i l’olor dels geronis i els amics i la il·lusió de l’amor i el desencís de les guerres perdudes i el descans de la nit.

Quan estàs avesat a escriure, molt sobint els silencis són també expressius: Per on caminen els somnis que no els pots explicar? Fins on t’aclapara la fatiga que no et deixa pensar? Quines penes, senzilles o immenses, no et deixen parlar? Quí t’ha pres la il·lusió pel combat? Quan fa que t’empasses la fel? Quin camí costerut, pedregós, relliscós, enganyós, t’ha allunyat dels amics? A vegades els silencis no són més que malalties del cor. Per això tornaré a escriure. Ja n’hi ha prou de llepar les ferides, no es pot allargar el repòs guaridor massa temps, cal tornar a alçar les antigues banderes perquè tots, o tant sols només tú, puguin reveure els colors de la terra i del cel i l’olor que fa el somni i si és dolça o amarga la vida i el sentit del què hem fet.

Ei!, segons ho veig jo.
Colònia, 12 de juliol de 2008.

LA DIGNITAT

Jo sóc amb totes les conseqüències i fins al darrer dia de la meva vida, fill dels que van perdre la guerra, i fins aquell dia en què es farà el judici contra tots aquells assassins de pobles i de gents no cloure la ferida que tinc al cor i a la dignitat. Els constitucionalistes diuen que ja no en queden dels qui van fer la guerra. Els diré que en el meu cor ho són tots els que es van beneficiar de la situació aconseguida per les armes, els que encara segueixen defensant l’estat que en va surgir, tots els nacionalistes espanyols, siguin del PP siguin del PSOE, els jutges hereus d'aquella justícia, els periodistes i, és clar, les forces armades que es diuen democràtiques però que miren els catalans amb odi nacional.

Al meu pare el van torturar. Lligat i indefens a la comissaria de Via Laietana el van torturar. En Polo, el Creix, en Videla. Noms que avui serien venerats pels constitucionalistes, en aquell temps apallissaven els presoners indefensos, en la impunitat de les comissaries, fins a deixar-los per morts. Poc importava que els matessin a cops, poc importava que tinguessin esposa o fills o pares o germans, ells torturaven per imposar l’imperi espanyol. I això s’ha de saber. Cap jutge democràtic s’ha esgarrifat per allò que van fer per arribar a aquesta constitució. No us extranya?.
Quan jo era petit, de tant en tant venien a casa, antics lluitadors, gent íntegra, i em deien amb unes paraules o altres “Noi, el teu pare és un valent”. I en la meva mentalitat de nen volia ser com ell. I ho vaig intentar, us ho podeu creure. Però l’aliança del mal era (i és) molt poderosa, molt més que quatre nens, més que quatre nois, més que quatre homes que debades vam aplicar la nostra vida a redimir el País.
Em va explicar el pare que a comissaria hi havia detingut un catalanista (en aquell temps les presons n’eren plenes de catalanistes, encara que avui ens diguin que només hi havia comunistes) que feia veure que ell no era polític i que l’havien detingut per error. Acabaven de treure el pare d’un interrogatori en un estat absolutament deprobable, ple de sang, arrossegant-lo per terra, i va coincidir que aquell estava fregant el terra de la comissaria. Quan el va veure, diu que va deixar la galleda i va dir “Tanqueu-me, jo sóc com ell”.
M’explicava el pare que un dia els avis el van anar a visitar a la comissaria i quan el van veure en aquell estat, l’àvia es va agenollar davant del Creix demanant pietat. El pare, amb les poques forces que li quedaven la va agafar i la va alçar. Li va dir “Mare, no us torneu a agenollar mai més davant d’aquesta gent. Arribarà un dia que seran ells que s’agenollaran davant vostre”. L'àvia fa molts anys que es va morir i ni el Creix ni els seus hereus no es va agenollar mai davant seu. I això també s’ha de saber.
Hi ha molta gent, sobretot les joves generacions, que no saben què va passar. No en saben res del terror que va imperar pels carrers dels nostres pobles, no saben ni s’imaginen els crits desesperats dels joves apallissats, de les esposes amb els homes afusellats, de les mares que els hi prenien els fills, de les famílies que havien de marxar abandonant cases i pobles, de les noies violades per revenja, dels fills petits condemnats perquè el seu pare va ser un home íntegre. I això també s’ha de saber.
No és veritat que el temps esborri els greuges i atorgui el perdó. Si els constitucionalistes volen el meu perdó (i em penso que tant els hi fa) me l’han de demanar. I la penitència potser només serà que s’agenollin, en un acte sincer, davant la tomba dels avis. Perquè en el fons, nosaltres no en som de rencorosos malgrat el que diguin, tant sols pretenem arribar al dia del judici per entrar al Cel amb la dignitat com a penyora.

Abril 2008

BENET

Ha mort Josep Benet, i tot el ramat de constitucionalistes s’ha afanyat a sortir a la foto. On eren quan va morir Xirinacs? I els de la televisió de Catalunya, que primer no sabien si donar la notícia de la mort de Xirinacs o com havien de donar-la? Avui ha mort Josep Benet que, tot i ser dels nostres no era de la categoria de Jaume Martínez, ni de Xirinacs, ni tant sols de l’altre Benet.

Quan jo era jove, a les acaballes dels anys seixanta, dins dels cercles nacionalistes hi havia dos Benets, el que ara ha mort i en Josep Maria Benet, el de les Milícies Pirinenques. Aquest era dels que en dèiem “de pedra picada”, dels bons, dels que hi podies parlar en confiança, dels que hi podies acudir a solicitar ajuda.

Josep Maria Benet, el de les Milícies Pirinenques, havia sigut tinent durant la República. Al començament de la guerra va ser encarregat per la Generalitat de formar el que hauria d’haver sigut l’Exèrcit Popular de Catalunya i a tal efecte va formar les Milícies Pirinenques integrades per nacionalistes provinents majoritàriament d’Estat Català, de Nosaltres Sols, del CADCI i d’agrupacions excursionistes. Tots sabem que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres i en conseqüència van ser perjudicats, hostilitzats i finalment destruïts desde tots els sectors republicans, principalment per la CNT, també pel POUM i ves si no pels comunistes del PSUC. Van ser integrats dins l’exèrcit republicà del front d’Aragó, a la 130ª Brigada Mixta i se’n va exterminar l’esperit i també molts dels seus components, enviant-los sempre a primera línea del front, a accions suïcides i fins i tot éssent disparats per l’esquena.

Jo vaig tenir el privilegi de coneixe’l, a Josep Maria Benet, el de les Milícies Pirinenques, al seu despatx a la Rambla de Catalunya, pujant de la Plaça de Catalunya a mà esquerra. A ell i al seu gran amic, en Rodès, també capità de les Milícies. I sempre els he admirat com a uns personatges de gran volada, homes valents, homes bons. Aquell tipus de persones que espero trobar-me al Cel el dia en què em mori.

En canvi, en Josep Benet, el senador més votat de l’Estat Espanyol, només el vaig conéixer per referències. Sí que en sabia la vida i miracles en aquells anys en què els que estàvem a l’altre costat de la filferrada ens coneixíem tots, però era d’un altre estil. Més inteligent, en dirien els constitucionalistes, amb més instint de supervivència. Per exemple, quan va passar lo de la Caputxinada, ell hi era, però en el moment de les detencions es va escapar. Des d’alguns sectors això va ser mostra de llestesa, des d’uns altres va ser considerat una covardia. Quan les primeres eleccions va tenir la vista de presentar-se en la gran coalició al Senat espanyol i com que tots teníem la consigna de votar-hi, va ser el senador més votat. Després es va deixar enredar per encapçalar la llista del PSUC i aquí es va estrellar. Va apostar per la política possibilista, la que en aquells temps en deien política real, i en va treure consideració, influències i estabilitat. Jo vaig conéixer altra gent que van apostar per la fidelitat a les seves idees i en van rebre l’oblit, la persecució i l’hostilitat de l’Estat espanyol i de tots els seus mitjans de comunicació.

De totes maneres he de reconéixer que en algunes coses vam coincidir: en la poca categoria nacional del president Terradellas, en la condemna absoluta i sense treva del règim del general colpista, en la necessitat de donar a conéixer la més brutal repressió que ha conegut cap país després d’una guerra.

No es pot parlar malament dels morts, diuen, però a vegades no tinc cap altra manera de parlar malament de tot el seu entorn, dels periodistes sense escrúpols, dels polítics interessats, de tot aquest projecte de país tant allunyat del meu somni. I encara que hagi donat la impressió que menystenia la figura de’n Josep Benet, el senador més votat, a l’enfrontar-lo a l’altre Benet, el de les milícies, quedi clar que mereix tot el meu respecte i consideració ell, i tota la gent que s’ha mantingut fidel al servei del seu poble.

Que descansi en pau.

YIN YANG

Jo sóc d’un club de lectura del poble i un cop cada mes ens trobem per a parlar d’un mateix llibre que hem llegit tots plegats. Parlar en rotllana és sempre bonic si no s’hi posen els assembleïstes professionals àvids d’imposar llurs idees. Sincerament us ho recomano als qui no anem massa mancats de temps, a tots els que fent tantes coses al dia no s’obliden de viure, als qui els agrada llegir i els hi falta l’empenta, l’excusa, l’argument per obrir el llibre. Un llibre al mes pot semblar molt però no és gaire si es compten les pàgines d’un llibre entre tots els dies d’un mes.

Al darrer dia, amb els comentaris esgotats, vaig treure el tema de si era millor utilitzar l’estil críptic, complicat, intelectual, d’alçada, o era preferible baixar el nivell de paraules i frases per a fer-les entenedores a tothom. La bona literatura ha de ser un diàleg de savis o s’ha d’adreçar a tothom. La resposta va ser òbvia: sempre s’havia de tirar enlaire, guanyar en la utilització de més paraules, més expressions, encara que això comportés el risc de fer-la poc entenedora pel gran públic. Jo, en canvi, vaig defensar el parlar planer. Deia que era preferible renunciar a part de l’idioma, empobrir-lo dins d’uns paràmetres acceptables, si amb això aconseguíem fer-nos entendre. Vaig perdre el match perquè ja anava disposat a perdre’l, però segueixo ancorat en el dubte.

Aquest mateix discurs es pot empeltar a qualsevol parcela de la vida i de l’art. La pintura ha de ser realista o abstracta?, impressionista o pompier?. La música clàssica o rockera, harmònica o asonant? I l’escultura? i l’arquitectura? i la televisió? i la dança? Em sento tant poc preparat, tant poc educat, tant poc capacitat que sobint em fa vergonya mantenir les meves opinions. Altra cosa és expressar-les, que, amb el degut respecte a la controvèrsia, per bé o per mal, són les meves opinions i és fins on se m’ha permès d’arrivar amb els mitjans amb què he comptat.

Sincerament penso que en la dificultat hi ha el goig. que la literatura hauria d’incorporar totes les paraules de l’idioma, enriquir les frases amb paraules antigues i noves encara que això dificultés la lectura. Penso que la millor pintura és a l’avantguarda, que la música anterior a Stravinski hauria de ser obsoleta i els sons assonants ens haurien d’embaladir, i que el camí de la dificultat és el que porta al Cel. Però ara com ara camino pels camins més plans, procuro no prendre els que baixen i si, hi ha una lleu pujadeta l’enceto fins que em comença a faltar l’aire. Sempre tinc la mirada cap els cims més enlairats, però sé que mai pujaré més amunt del turó. I també penso que només tenim una vida amb una capacitat màxima per gaudir i per interpretar, i que si m’agrada la sardana per què he d’escoltat simfonies? i si m’agraden l’Urgell i en Mir per què m’he d’empassar en Tàpies o el Picasso, si m’agrada Rossini per què vull escoltar Maler? Si m’agrada llegir Sagarra, Pere Quart o Joan Maragall, per què i per què i per què? És el pecat original que ens aclapara, és el vol i dol omnipresent, és l’avançar i el mirar enrera. És tot el meu cos que dubte enfront d’un món ensizador.

PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Aquest matí d’hivern, ennuvolat i fresc, estava als trapecis del Camet gronxant la Greta, la meva néta de nou mesos. No hi havia ningú més. De sobte, davant del bar s’hi ha apilotonat un grup de nois d’una escola que visitaven el modernisme aplicat a la història d’un poble treballador. El guia turístic els explicava la meravella dels edificis, la història i les anècdotes de les pedres. Mentre jo pensava que els edificis eren importants, però més importants eren les persones que els van fer, la gent que hi va viure, la gent que hi va passejar, s’hi va arrecerar, hi va parlar i algun dia va gronxar els seus néts, com ara feia jo. No hi havia ningú més entre ells i la masia sinó la Greta i jo. I pensava que algun dia, els guies turístics explicarien als alumnes de les escoles “Veieu aquell d’allà?. És l’Aleix, el fill del Font. El seu pare va ser guerriller.” I “Aquell altre és el nét del Pepet Rei. Bona gent!”. “Ep!, avui esteu de sort! Veieu aquella d’allà? és la Rosa, néta de la Mundeta, la darrera masovera de Can Julià” I nosaltres, habitants de la Colònia seríem patrimoni nacional o, si més no, patrimoni local de la humanitat. I si estàvem d’humor podríem fer tertúlia imitant als pares i als avis i parlaríem del darrer formatger que es va plantar al Pla, o de quí deien que havia trencat la pota del gat. Explicaríem dites antigues "En Llopis i en Llepes varen fer un bagul, en Llopis la tapa i en Llepes el cul", i quan s’apropés algún professor d’una escola senyorial li allargaríem el dit perquè ens l’estirés. I si se’ns escapava un pet li podríem dir com abans: “Agafa’l”. La rialla unànime dels de casa i dels de fora ens transportaria en el temps. I la cara de ruc del perplex professor, també.

ELS ACUDITS

Mai no he sabut fer acudits, d’inventar-los, i en canvi, algú se’ls inventa, algú sap trobar el revolt de la frase que gira cap a la sorpresa.

Està un passejant per un hotel i es troba un xinès assegut a un sofà. Li diu: Què? hi ha són, eh?”..

Un home li diu a un nen: Quants anys tens. I li respon, quatre. I quants anys tenies l’any passat?. Tres!. Doncs així tens set anys, perquè quatre d’aquest any i tres de l’any passat fan set. Llavors el nen li pregunta: quantes cames té vostè. Dues!. I quantes en tenia l’any passat? Dues!. Doncs així vostè és un burro, perquè dues d’aquest any i dues de l’any passat fan quatre

Acudits antics, de quan no hi havia malícia. Acudits que han creat frases fetes: Paga que és gata!, o No sap llegir però s’hi fixa molt (parlant del mussol). Hi ha acudits llargs i n’hi ha de curts. Hi ha acudits que no fan riure, però són acudits perquè entren dins aquesta categoria, són els colmos

El colmo d’un músic? que la seva dona es digui Tecla i que tothom la toqui.

o els tants (era tant... que....)

Era un home tant desgraciat que va caure d’un setè pis i es va matar al tercer rebot.

N’hi ha que són més aviat catalans:

EL DE L’IKEA.- Un matrimoni van a l’Ikea a comprar un armari, el munten a casa i com que és un pis d’aquells de Barcelona on hi passa el metro per sota, tremola i es desmunta l’armari.
- Haurem d’avisar al muntador de l’Ikea que ens el munti ell.
L’avisen i ve
- Això ja està muntat senyora.
La dona li fa veure que quan passi el metro es pot tornar a desmuntar.
- No pateixi, em posaré a dins i si la vibració el desmunta podré veure d’on ha fallat.
La senyora tanca la porta de l’armari i amb això que truquen a la porta. És el marit
- Què? ja han muntat l’armari?
- Si, ja està fet.
El marit hi va, se’l mira, obre la porta i veu al muntador
- Què hi fa vostè aquí?
- Doncs miri, he vingut a tirar-me la seva dona. Perquè si li dic que estic esperant que passi el metro tampoc s’ho creurà.

EL DEL SENYOR FERRARONS.- El senyor Ferrarons era un senyor molt treballador que es passava els dies i fins i tot les nits treballant. No sortia mai a divertir-se i les poques hores que tenia per ell les passava amb la seva dona, mirant la tele.
El seu veí, que era un bon home, estava preocupat fins al punt que un dia li va dir a la dona
- Què et sembla si un dia convidem als senyors Ferrarons a sortir amb nosaltres perquè sàpiga què és la diversió, que no tot és treballar i treballar.
I van anar a parlar amb la senyora Ferrarons i es van mig confabular.
- Mirin si vostès el convencen, perquè ell és molt de casa i no li agrada gens sortir.
I vet aquí que els veïns, amb la complicitat de la seva dona van anar a parlar amb el senyor Ferrarons i li van proposar de sortir un dia. El senyor Ferrarons s’hi va negar
- No, que jo ja sóc feliç així, mirant la tele amb la meva esposa....
Però tant i tant van insistir que no va tenir més remei que acceptar. I un dissabte al vespre, tots quatre cap al restaurant. Només entrar, el maitre ja li diu:
- Home senyor Ferrarons, quina alegria!. La taula de sempre?
La dona i els veïns es van extranyar, però mira, potser una confussió, potser es coneixen de la feina. Un cop a la taula, el cambrer.
- Què senyor Ferrarons, xampany, com sempre?
I el senyor Ferrarons, amb el cap sobre el plat no deia res. Quan van haver sopat i d’acord amb el plan dels veïns se’n van anar a la sala de festes, passa exactament el mateix que al restaurant.
- Bona nit senyor Ferrarons.
I els fan seure a una tauleta a primera fila, al costat de l’escenari. Surten les ballarines i la vedet principal, agafant-se els pits
- De qui són aquests pits tant rodons!!!!
I tota la gent de la sala es posa a cridar a l’hora:
- Del senyor Ferrarons!!!
La seva dona ja no sap on posar-se i quan està alçant la bossa per donar-li un cop al cap del seu marit ve el cambrer i li diu:
- Caram senyor Ferrarons, quina puta més lletja que porta avui!

N’hi ha que són més espanyols:

EL DEL CAMELL.- Un explorador va pel desert i amb això que el camell li comença a fallar fins que ja no pot més i cau esgotat.
- I ara què faré jo?
Amb això que lluny, al darrera una duna hi veu un rètol que posa “Taller de reparació de camells”
-Ostres!, quina sort
I se n’hi envà arrossegant el camell.
- Miri, que el camell ha dit que prou i ja no tira més.
- No es preocupi, posi’l al fosso
Posen el camell al damunt del fosso i el mecànic baixa a sota. Se’l comença a mirar fins que es posa a la part del darrera, li alça la cua i amb dues pedres, cataclac! li pica on més mal li fa. El camell, d’un bot, surt disparat fins que es perd pel darrera les dunes.
- Ja està arreglat! – li diu el mecànic.
-Sí, però ara com m’ho faré jo per agafar-lo.
- Cap problema, posi’s al fosso.

N’hi ha de capellans:

El bisbe ha anat de visita a cal mossèn i després d’haver vist tota la casa li comenta al capellà:
- He observat que només té un llit. On dorm la majordoma?
- Dormim al mateix llit.
- Però això és espantós! Com pot ser que dormin al mateix llit.
- No pateixi pas, eh?, que entre tots dos hi posem una fusta que fa de separació.
- Però... i si algun dia tenen una temptació?
- Ah!, aleshores la treiem.

N’hi ha sobre catalans, sobre espanyols, sobre francesos, sobre anglesos, sobre els d’Arbeca, sobre russos, de masclistes, de feministes, del Jaimitu, d’escatològics. N’hi ha que només es poden dir en castellà:

- Yo me llamo Bartolo, pero prefiero que me llamen Bartolomé.
- Yo me llamo Paco, pero prefiero que me llamen Pa comé.

M’hi ha que només en català:

- Que ve la mama.
- Si la mama ve, que vingui.

N’hi ha del rei, de la guàrdia civil, de ministres, d’esposes que fan el salt, de bojos, de metges, de la Seguretat Social, de funcionaris, de.... en fi, que és un art difícil i ensizador que pocs escriptors dominen sense risc de caure en l’esperpent. Com podria jo pretendre tant sols d’escriure’n un. En quina nit de febre vaig imaginar que podria tant sols provar-ho. Si mai algun lector en té la clau, si us plau, que m’ho faci saber.

Per acabar us explicaré el del gat que es va enfilar a un arbre.

Hi havia una vegada un home que li va demanar a un amic si li podia cuidar el gat durant uns dies, perquè ell se n’havia d’anar de viatge
- Res, només que li posis una mica de menjar i miris que no passi res. Ah!, i de passada mires si a la iaia li fa falta alguna cosa.
- Cap problema, ves tranquil que ja me n’encarrego.
Al cap d’uns dies el truca l’amic i li diu:
- Saps el gat?, s’ha mort.
L’amic esverat el renya
- Però com pots ser tant barroer, tant insensible!, mira que dir-m’ho així, a lo bèstia!
- Home, com t’ho havia de dir?
- S’ha de ser més delicat per les coses. Primer m’hauries d’haver dit: sabs el gat? s’ha enfilat a un arbre. I jo pensaria, que extrany que em digui això. I ja m’estaria preparant. Al dia següent em pots dir, saps el gat? ha caigut de l’arbre. I jo ja m’estaria esperant el pitxor. I al tercer dia em podries dir, sabs el gat? s’ha mort. I jo ja estaria preparat per a rebre la notícia.
- Tens raó, perdona’m, que tens tota la raó.

Amb això passen uns dies i l’amic el torna a trucar:
- Sabs la iaia?. S’ha enfilat a un arbre.

Els acudits, com els quadres, com les fotografies, com la sopa de farigola, com les noveles de sèrie negre, com.... n’hi ha de bons i de dolents. I no em val allò de “..és que té una gràcia!”, perquè al final es fan pesats. No tots els acudits d’homosexuals fan riure, ni tots els acudits curts, ni tots els andalusos tenen gràcia. Hi ha acudits que són com l’estofat, és a dir, que són més bons a l’indemà. Els acudits, si són bons, t’han de fer pessigolles a la panxa, al cor i a l’ànima, i molt sobint prefereixo somriure que riure.

I FLORIRAN

Jo he vist florir rosers a l’hivern. I ens han dit que només hi ha una primavera a la vida, que hi ha un temps per a jugar i un temps d’estimar, que hi ha un temps per a pujar la canalla i un temps per acotar el cap. El temps de bandolers per enzisar les companyes fa temps que va passar, diuen. La respiració profunda, la que et tiba el pit de joia, aquesta l’has de desar al calaix dels records passats. “Que no veus que faràs riure?”.

Però jo he vist florir rosers tot l’any. I aquella sensació d’enlairar-se pel damunt dels núvols vermells del capvespre, aquell somriure que no es veu, aquella alegria absoluta que s’escapa per la pell de les mans, que fa galtes vermelles, que fa brillar els ulls, aquella sensació és preludi del Cel, és l’ofrena eterna dels Déus, és el missatge que et diu: “Quan s’obri la porta de llum, això hi trobaràs!”

I ens cal tornar a caminar pels camps de roselles, ens cal saber que sempre serà primavera si ho vols, ens cal flairar d’olor dolça de la vida que neix a cada instant. I tu i la companya i l’amiga i tots els que estan al voltant rebran la poncella, sabran el goig de la màgia que ensiza, sabran que cada dia té un sol, que la lluna duu somnis i que tu i jo i ella som la lluna, la rosa i el sol.

Sempre han florit els rosers i sempre floriran. I si mai teniu la sort de sentir olor de primavera, no mireu el calendari ans agraiu-ne l’ofrena. Tancar els ulls i somiar és la manera més bella de viure. N’estic ben convençut, val la pena de viure tant sols per somiar.

23 de febrer de 2008

UN QUÈ TAL, SI US PLAU

D’anglès quasi res, però hi ha algunes paraules que te les entren amb calçador i les incorpores al pensament, altra cosa és si les escrius bé o tal com sonen, però sincerament no tinc cap gana d’esforçar-m’hi i se’m refum quan somriuen d’amagat en sentir-me dir “Just a minute” per comptes de “Jast a mainit” perquè penso que ells també diuen “Leroimerlín” per comptes de “Le ruà marleng” que és com es pronuncia en francès. A mi, de petit, em van ensenyar el francès, i de gran vaig refusar l’anglès per prepotent i per imperialista. I ara, la veritat, no sé si és fàstic o és mandra, però la veritat és que tant me fa.

Tota aquesta llarga introducció ve a tomb per a parlar del feed-back (fidbac) que més o menys vol dir “retorn” o resposta, o l’expressió que sigui per a dir que el teu missatge ha sigut rebut i es mereix aquesta reacció. Resumint, que si jo escric i no em contesten puc pensar que no s’ha rebut el correu, o que s’ha esborrat sense voler, o que aquesta setmana té coses més urgents que contestar les parides de l’Aleix. Però si el segon correu tampoc no es contesta i el tercer tampoc, finalment (sóc una mica lent de reflexos) penso que estic rebent un feed-back encara que només sigui per omissió, i suposo que en anglès es deu dir alguna cosa així com “Not disturb” i en valencià seria “No emprenyeu” i em retiro amb la cua entre cames cap a d’altres aixoplucs.

Hi havia un home al poble, en Donyac, que es va trobar un gos abandonat, el Wiski, i el va domesticar: poques paraules, molt poques, li donava el menjar sempre al portal de casa seva i no el va deixar entrar fins al cap d’un o dos mesos. No sé què més li deuria fer, però aquell gos el seguia per tot arreu, i quan el Donyac anava en cotxe, a deu o vint per hora, el gos sempre corria al seu darrera. Quan en Donyac es va morir el Wiski també. Ara no em feu dir si es va morir de pena o algú el va ajudar, però al poble tothom ho va acceptar com un final lògic i adecuat.

Amb això no vull dir pas que em moriré del tot cada cop que algú s’oblidi d’escriure, no tinguessiu ara cap càrrec de consciència, però sí que vull dir que els animalons són sensibles a qui els hi dóna afecte i sobint s’aconformen amb poc: un somriure, un què tal, i que els deixis entrar a ca seva encara que sigui al cap de molt de temps.

Ép! tampoc no es tracta d’anar recollint totes les bèsties que trobeu pel carrer, cadascú sap com és de gran ca seva i com la té guarnida i si és que hi cap ningú més. Només volia explicar de manera universal el per què a vegades s’eixuguen les deus. I quan algú em comenta com de passada “Fa temps que no escrius” no es qüestió de recitar-li aquest rotllo. Es pensaria que m’he tornat boig.

Una cançó

Hi ha cançons boniques. Hi ha cançons molt boniques. I hi ha cançons que ho són tot, són el cel i la terra, i l’univers i l’àtom, i una explossió nuclear dins del teu cor. I un somriure mentre no et pots aguantar una llàgrima traïdora. He estat escoltant el Johnny Cash i la June Carter. I si cada primavera té la seva flor, cada instant i segons quins instants tenen la seva cançó. En poques ocasions lamento no saber l’anglès. La revolta congènita per tantes guerres perdudes m’enfronta a aquest corrent abusiu de l’idioma únic. Però avui quan escoltava la cançó, i el dia era gris, i ahir vaig jugar pels carrers i els garrofers i demà seré valent i pensava en l’amor i en un pi que s’està a la Creu del Querol i en l’absoluta singularitat que som cadascú quan escoltem una cançó, voldria saber què m’estan dient. Encara que després penso que potser no cal, potser en el fons de la cançó hi ha un missatge que s’arrapa a la pell i ens parla en l’idioma dels somnis, la cançó ens diu a cadascú allò que ens és necessari sentir, allò que caldria que es digués. I si fos així no em cal saber anglès perquè, amic Johnny, amiga June, ja us he entès.
10 d’octubre de 2007.

Les pedres mil•lenàries

A Sant Antoni, al cim del Montpedrós, hi havia un castell del que en prou feines n’endevinem les restes. Quantes angoixes no debia provocar als pagesos dels voltants! Entre Can Via i Can Salgado hi havia una masia, can Fornigueràire, que ara són quatre teules arraconades al mig de la bardissa. Quàntes il·lusions van viure entre les seves parets? Al Pla de la Figuera, a can Cartró, hi havia una barraca de pastor de pedra seca. Quantes hores aixoplugant-se de la pluja deurien passar gent de la terra i del bosc, quantes converses, quants pensaments! Al mig de l’Albera, entre Llançà i Vilamaniscle hi ha un ermita arrecerada en un tombant de la riera, Sant Silvestre de Velleta. Quants aplecs, quàntes pregàries, quantes demandes formulades en silenci!
L’empatia és la capacitat de posar-se en la pell dels altres, en els seus sentiments. I la falta d’empatia és una malaltia (qualitat en diuen els poderosos) que els impossibilita de plorar per les penalitats dels veïns. Quan els camins m’assenyalen detalls dels que em van precedir (unes runes, una cervera, un marge, un tros de terrissa, l’ermita al turó..) em sento amarat d’empatia i veig el pare, la mare i la filla feinejant pels ullastres, espolsant garrofers, il·lusionats en collites properes o en festes majors, preocupats per misèries o per injustícies, aclaparats per accidents o premiats per la sort. I els sento tant meus que podria ser jo.
Hi ha qui pensa que després de la mort tornem a néixer, i les vides és fan eternes. Hi ha qui pensa que el poder recordar escenes de vides passades és un senyal de qualitat, vol dir que som propers a la llum absoluta, a l’èxtasi permanent i serè que arreu anomenen el cel. Però, no podria ser que la nostàlgia de pedres antigues sigui un reclam que ens avisa?, no podria ser que ja estiguem recordant constantment allò que vam ser?, no podria ser que estiguem aferrats a la terra, tant si vols com si no, en un cicle joiós de ginesta i glaçada, que clivella les pedres per fer-ne memòria d’uns altres mil anys?
No sé si coincidirem en una altra vida (m’agradaria tant!). No sé si passegerem per les runes antigues d’una Colònia Güell oblidada per tots, o una gran ciutat de ferro i de vidre ens dirà que el progrés és millor. Però sé que arrapat a les pedres hi ha el record d’aquest temps que vam viure. Cada temps té un somriure.
I els voldria fer meus.

Aleix.
Setembre 2007.

EL DOLOR

I BEN SEGUR QUE EXISTEIX.

Si Déu existeix, i ben segur que existeix, quin sentit té el dolor i el sufriment?. Aquesta és una pregunta que s’ha fet tothom que s’ha topat amb el dolor. De fet aquesta és La Pregunta.

Podríem dir que el dolor és un mecanisme de defensa del cos humà contra les agressions, i que tal com passa en altres coses, finalment esdevé pitxor el remei que l’enfermetat. I per a més desgavell hi ha la memòria del dolor que, un cop llançat l’avís d’alerta, manté el grau de sofriment durant dies, setmanes i mesos. Seria més lògic que a partir d’uns nivells es desactivés aquesta defensa i donés opció a la rendició.

El dolor ens ha sigut amagat sistemàticament. La gent saludable desconeix aquest altre món dels més pàries. Als malalts els tenim en hospitals, reclosos en habitacions secretes, a les fosques, en el silenci. Són, en apariència, vergonyants a les famílies, estigmes de castigs inmerescuts. I els qui pateixen la tortura rabien a crits fins que se’ls acaben les forces. I llurs famílies pateixen en silenci, íntimament es desesperen.

Alguns diuen que és una prova de Déu, que amb això ens guanyem el Cel. I ho trobo una veritable barbaritat. La majoria dels que sofreixen són pobres. El dolor és fa més horrorós en la misèria, i la misèria és un camp abonat pel dolor. Com pot ser que Déu s’encarnissi en aquests desamparats, amb una gent sense possibilitats, amb una gent en la majoria dels cassos sense oportunitats intelectuals per a interpretar la Seva intencionalitat? És impossible que hi hagi una intencionalitat en el dolor. Si fos així, els rics, que han controlat l’Esglèsia i els sacerdots de totes les religions al llarg de la història, serien els més afectats per la plaga del dolor. I en canvi són els que més reconfort tenen i els que disposen de més recursos aliviants. Si el dolor fos saludable per l’altra vida seria patrimoni dels poderosos. I no és així. El dolor és una seqüel·la pels desposeïts, és un peatge inherent a la falta de mitjans.

Segons les religions orientals, segons el poc que en conec i segons la meva manera d’interpretar-ho, el dolor és un pas més del llarg camí de les reencarnacions. Segons el karma (que és la balança que mesura la quantitat de bones i males obres), naixeràs en una situació més o menys privilegiada i estaràs més o menys preparat per afrontar o evitar el dolor, segons hagis fet en vides anteriors. Així els rics i poderosos, en certa manera ho són en recompensa de les bones obres de la vida anterior. Quan el conjunt de vides plenes de bones obres et situen en una posició privilegiada en la que pots comprendre el camí correcte, arribaràs a un moment de plenitut en el que ja no et serà possible reencarnar-te a pitxor, sinó que tornaràs a néixer en un estat similar al que ja tenies o senzillament ja no et reencarnaràs més perquè hauràs assolit la perfecció. Aquesta interpretació, per bèstia que pugui semblar, dóna una explicació i un sentit: Ara pateixo perquè en la vida anterior vaig ser dolent, i si ara pateixo en la propera vida naixeré en una situació potencialment millor. Però l’eqüació no funciona quan veus el comportament dels poderosos, una gent que haurien de ser d’una qualitat humana excepcional, i que de fet es comporten, en la inmensa majoria, com uns veritables bandarres. Per cada ric que manté una vida exemplar n’hi ha mil d’egoïstes, prepotents, avariciosos, insolidaris. El fet de ser ric no és un premi d’una vida anterior inmaculada que t’enfila pel camí a la santedat, sinó que et situa en una qualitat mesquina, gens exemplar des del punt de vista de la vida santa. Llavors, per contraposició, on queda el dolor? És una manera de guanyar-se una propera vida de rics? És que el ser rics és una etapa envejable? És un estadi necessari en el camí cap a la perfecció?. L’esquema, desde la meva interpretació, des del meu desconeixement, falla per tot arreu. Vull dir que requereix massa pedaços per aconseguir un bon vestit. La veritat hauria de ser més planera, més radiant i bonica. En el fons m’agrada més l’interpretació cristiana, tot i no agradar-me.

Si el dolor fos un mitjà per aconseguir un premi, per guanyar-te el Cel, hauria de ser una opció lliurement escollida, o inevitablement trobada (sigui com a càstig per les males obres, sigui com a enlairament en el camí cap al Cel). Però no puc acceptar que una pobre gent, sense consciència d’estar pagant una penyora, hagi de passar pel camí del sofriment. No puc aconformar-me en el dolor (ni en la pobresa) com argument de fatalitat. Intelectualment no ho puc acceptar.

Llavors què? quina explicació hi donem? Podríem dir, com a explicació senzilla, que ha creat un mecanisme de redempció desmesurat que finalment se li ha escapat de les mans Podríem dir que en la Seva política de no intervenció Déu plora en la distància (suposadament que sigui un Déu amb sentiments humans, perquè si no és així ja no m’interessa). Però em costa d’admetre que hagi comès una errada tant monumental i he de seguir furgant en la qüestió per a treure’n l’entrellat. No em serveixen en aquest cas les solucions automàtiques, les frases fetes de capellans d’una prepotencia que els fa ignorants. I més aviat seria un argument de negació de Déu.

La solució no la tinc, no et puc dir avui quin és el sentit del dolor, entès aquest sentit com un camí religiós, intelectual, trascendent. Potser sí que en el fons són, els qui pateixen, els més propers a anar al Cel. Potser és un pas previ d’alliberament. Potser és un sacrifici necessari, avui per avui, per guanyar categoria. Tant de bo. Però m’en queda el dubte.

Algú podrà pensar que el dolor és quasi un fet del passat, que amb les teràpies paliatives, amb les drogues i l’avançament constant de la medicina i la ciència en general, això s’acaba. Però en el cas que fos així, el mal ja està fet. No em puc treure del cap els milers de torturats fins al límit de la vida a les presons franquistes, els malalts terminals de tota la història, la mares que no van poder resistir el part, les revenges medievals, les injustícies eclessiàstiques, les brutalitats antigues... En fi, que no estic parlant només del dolor d’avui i del del demà. Estic parlant d’un Déu etern que si existeix, i bén segur que existeix, ha de tenir un propòsit permanent i constant, una inmutable direcció de designis que tant valen per ahir com per tots als futurs ahirs. Llavors quin és el sentit del dolor? Com diria Hamlet, vet aquí el dilema.


Aleix.
Istiu de 2007

GRETA

El 17 de maig, al mig del mes de les flors, al jardí de casa hi va néixer una flor a la que direm Greta. La tercera néta. Després de l’Oriol i la Mariona ella serà qui ens dirà iaia o avi, ella serà qui ens omplirà de pensaments les hores i els dies.
Tothom em preguntava “Quan pesa?”, “quan fa”, “és maca?” “plora molt”... I jo pensava “Què pensa?”, “què somia”, “què enyora?” “què anhela?”. I em meravellava la certesa que tant petita ja era una engruna de plenitud, ja tenia una manera específica d’interpretar les cares i el món, els somriures i la música, ja tenia uns temors i unes pors. I a la seva manera ja és capaç de dir no o dir sí.
Ara ja ha passat una setmana. Les rutines li omplen la vida, la seva i la nostra: dormir, menjar, plorar... I no sempre coincideixen amb les nostres rutines: a l’hora que plora no plorem, a l’hora que menja no mengem i a l’hora que dormim no sempre dorm.
Però és bona feina estar pendent d’un nadó i t’has de frenar per no agafar-la quan plora. No és fàcil fer d’avi, els pares són ells. Ara ens toca recular una passa i esperar de sentir tres paraules: “La vols agafar?”

25 de maig de 2007

TAÜLL-MAIG 2007

He estat uns dies a Taüll i per això no he escrit res fins ara. Ens ha fet de tot, ha plogut, ha nevat, ha fet sol, ha fet fred... en fi, tot un any de climatologia en una setmana. A Taüll hi acostumem a anar dues vegades a l'any, per primavera a buscar els bolets de primavera, i a la tardor a buscar bolets de tardor. I ho aprofitem per a respirar i passejar, per pensar i observar, i per somiar i imaginar. I ens admirem davant les quotidianitats d'aquell món ja oblidat a casa nostra: les vaques i els bens, el vent i la pluja, la remor del torrent, les inmenses muntanyes i el silenci absolut. I les nits estelades. I la boira. I una gent adaptada a les pedres i al fred.

Fa uns quants anys que hi anem a Taüll. Uns amics molt amics ens cedeixen l'apartament i amb ell la descoberta d'un món mític i antic. També és veritat que és un món que s'acaba. Cada any hi veiem noves cases, cada any un nou cotxe de luxe a canvi d'un prat, però encara hi veiem espais on la vista s'esplaia i hi trobem una pau que portem al record.

Maig 2007

"SI", de Rudyard Kipling

"SI" és una de les poesies capdals de la meva vida. Amb una traducció acurada, Josep Carner sap arribar a l'ànima en els moments precisos.

Kipling és senyera d'un món ferreny i esforçat, de selves i aventures d'aquells temps que la modernitat ha colgat.

Pels nostàlgics la transcric, pels que en un temps passat van caminar amb mi amb la motxilla a l'esquena i, al davant, els somnis i totes les esperances :

SI.......
de Rudyard Kipling
(traducció de Josep Carner).

Si dret t'aguantes ferm, quan tots al teu voltant
esmaperduts trontollen i blasmen ta fermesa;
si entre el dubtar de tots, coratjós i constant
romans, però, si cal, excuses llur feblesa;
si l'esperar no et cansa i al daler poses brida
i contra la mentida alces la veritat;
si a l'odi, contra el greuge, no li vols deixar mida
i ni el teu seny enlaires, ni ensenyes ta bondat.
Si sommies, i el somni no s'et torna el teu rei;
si penses i el pensar no minva el teu coratge;
si TRIOMF ni FALLIDA no t'imposen la LLEI
i, com dos mentiders, el treus del teu llinatge;
si saps perdonar que ta paraula sincera
fos parany de babaus en llavis de malvats:
si veus esbocinada la volguda QUIMERA
i tornes a forjar-la amb els estris oscats.

Si de tots els teus guanys, en fas un pilot d'or
i els arrisques, valent, d'una sola jugada,
i els perds, i, de seguida, sense ni un ai al cor
ni enraonies, tornes a començar altra vegada;
si guardes; delitós, dins l'encesa baralla,
despert el pensament i la salut tivant
per fer-te'n companyia quan el delit devalla
i el teu voler, només, t'encoratja: ENDAVANT!

Si trobes, entre els misers, a la virtut abric;
si de l'orgull triomfes, quan fas amb reis ta passa;
si no poden ferir-te mots d'amic ni d'enemic,
si saps ser bondadós amb tothom, mes no massa.
I si emplenar podies els minuts dels teus dies
amb seixanta segons de combat fort i greu;
la terra es teva i teves les seves harmonies,
i encara el que val més: ETS UN HOME, fill meu.

SANT JORDI

Avui és Sant Jordi, patró de Catalunya, el dia de la rosa i del llibre i, per sobre de tot, la Festa dels enamorats de Catalunya.
Avui el noi regala una rosa a la noia que estima. Perquè és el costum, perquè tothom ho fa i perquè és una manera clara i precisa de dir "t'estimo". A vegades, dir-ho amb paraules costa, ho podem dir amb la mirada, però dir-ho amb paraules se'ns fa difícil. En canvi disposar d'un protocol que tradueix els actes en un missatge concret és un gran encert.
M'emociona pensar en els nois que entreguen la seva primera rosa. Recordo quan jo, inexpert i poruc, vaig portar-li la flor a la noia que estimo. L'emoció de l'instant, la certesa que ho havia de fer, el temor, la decisió, el moment de màxim rubor a la galta i, finalment, la felicitat i el goig de veure la rosa acceptada i amb ella tot jo. Desde llavors cada any he regalat la rosa fidel al record d'aquell dia feliç. Sempre he portat una rosa vermella en el cor. I en els ulls de la dona que estimo sobint encara hi veig el mirar de la noia que em va acceptar la meva primera rosa.
No sé a quina edat els nois regalen avui la seva primera rosa, però els vull dir que siguin valents, que la rosa és la senyera del dia de l'amor i que hi ha moments a la vida en que cal fer un pas endavant. I veureu com per sempre recordareu primaveres. I una rosa. I un somriure. I un petó. I una galta vermella.

ANY 1955

La foto d' "hermanas" Curs 1955-56
A Hermanas hi estàvem fins als cinc anys, i als sis anys passàvem al col·legi, al bosc.

Josep Paredes, Carles Esteve, Jesus Sànchez, Lluís Morral, Josep Chalmeta.
Albert Comellas, Miquel Carbonell, Teti petit, Aleix, Lluís Montserrat, Nani.
Angelita Escamilla, Neus Sendra, Concep, Siscu Roig, Ramiro, Ana Maria Casanovas, Remei, Mercè Comellas, Mercè Corpas.
J.Comellas, Carme Boloix, Rosa Font, Josefina Rebullida, Quimet Carbonell, J.Esteve, Miquel Olivé.

----------------------------------------------------

(Parlament que vaig fer el deu de setembre de 2006 en motiu dels quarantè aniversari de la nostra colla. Faig menció a la transcripció d’un diari que abraça des de l’any 1966 fins al 1972 i que vaig regalar als assistents)


Va començar poc a poquet, sense que ens donéssim compte. Entre l’any 1966 i 1967 un grup de nois es va ajuntar amb un altre grup de nois, un grup de noies es va ajuntar amb un altre grup de noies i, ja se sap, quan es tenen dotze, tretze o catorze anys els grups de nois, poc a poquet, van a parar on hi ha un grup de noies. Primer una distància separava els dos grups, però es va anar fent petita fins que ja vam ser una sola rotllana.

Aquest escrit és una mica la història d’aquesta colla. Comença al març de 1967 i acaba al desembre de 1972. Cinc anys de la monotonia d’aquells temps. No és una història novelada, escrita avui des dels records. És la transcripció literal d’un diari que vaig anar fent, dia a dia, sobre les coses que em preocupaven, les coses que fèiem, les il·lusions i les decepcions. Segurament que no omplirà totes les espectatives que podríem tenir d’un record d’aquell temps vist amb ulls d’avui. També hi trobareu a faltar algunes anècdotes que vosaltres, potser, recordareu amb una claror destacada. Segurament que en aquell temps, ni jo ni ningú li donava la importància que li vam donar més tard. Coses que avui em farien riure o plorar de nostàlgia, en aquell temps les vèiem normals, era la monotonia del riure constant, l’alegria diària de veure’ns.

No es tracta d’una obra definitiva. Si algú recorda algun fet que es pugui afegir li agrairé que m’ho digui, i així, d’aquí un temps, si ho anem ampliant amb records de tots plegats, tindrem uns escrits de consulta, un llibre d’història, la millor història que poguem tenir perquè serà la nostra història. Potser hi hauríem d’afegir fotografies i per això faig una crida a qui tingui fotos d’aquell temps i me les pugui fer arribar, mirarem d’afegir-les.

Sincerament penso que vam ser una gran colla, potser l’única colla de nois i noies que hi ha hagut a la Colònia o en tot cas una de les més importants. Mirat en la distància sé que vam ser molt bèsties, vam fer coses que avui ens semblarien pròpies de salvatgets. Però sento amb tristesa que no vam ser compresos pel poble, ni recolzats, ni guiats. Més aviat m’atreviria a dir que vam ser perseguits i menystinguts. Penso que si el poble hagués intuït el gran potèncial que hi havia en el nostre conjunt i ens hagués donat facilitats, hauríem fet grans coses i potser les futures generacions s’haurien enmirallat en nosaltres. Però eren temps de franquisme i nosaltres erem l’antítesi dels poders d’aquells temps. Nosaltres vam viure el final d’un món i vam ser el començament del nou en quan a les idees de llibertat personal, les relacions familiars, la permisivitat i la poca trascendència d’alguns valors primordials d’aquell temps. Nosaltres ho vam patir, però el poble també hi va perdre.
Parlant en general i salvant alguns casos particulars que també n’hi ha, puc dir que tu, en els meus records, en les meves preferències, en els meus sentiments tens una categoria superior a qualsevol altre dels amics que he tingut al llarg de la vida.

14 D'ABRIL DE 2007

Jaume Martínez Vendrell

Ahir, catorze d’abril, setanta-sisè aniversari de la proclamació d’aquella República que tantes esperances va enlairar, a la Colònia Güell vam inaugurar la placa d’un carrer amb el nom de Jaume Martínez i Vendrell, patriota català. Plovia, llàgrimes al cel i als ulls.

Jaume Martínez ha sigut el patriota català de més volada dels darrers setanta anys. Nascut a la Colònia Güell va jugar als mateixos carrers que jo, es va enfilar als mateixos garrofers i va buscar bolets als mateixos boscos. Quan ets nascut a la Colònia, has flairat l’olor de la ginesta i has vist amagar-se el sol per Can Cartró, has de ser nacionalista. I ell ho va ser. De ben jove, amb els seus amics i el meu pare al seu costat, es va afiliar a Nosaltres Sols. Al començar la guerra va anar voluntari a Mallorca i el meu pare al seu costat. Al moment de la desfeta va fer camí de França amb els seus canons i el meu pare al seu costat. I van estar a Saint Ciprien i a Argelers. I quan tothom fugia d’Espanya ells van fer el camí de tornada per donar constància que la lluita continuava. I van estar a la presó. I en van sortir. I van tornar a lluitar.

Jaume Martínez va ser figura capdal en la fundació del Front Nacional de Catalunya, que va agrupar quasi la totalitat de les tendències i partits d’oposició. Ell (i la seva colla) va ser qui va posar les banderes del port i les del Congrés Eucarístic, ell qui va fer caure el monument de los “Caídos”. I van omplir Barcelona d’escrits. I van editar diaris clandestins. I ens van fer creure que els homes som importants si som valents, i que per ser valents només cal seguir el camí que t’assenyala el cor. Que per defensar la ginesta va morir molta gent. Que lluitar per la teva terra i per la teva gent és l’acte més sagrat, és el deure irrenunciable de totes les generacions.

No ho he dubtat mai, si a aquest País per comptes de reforma hi hagués hagut ruptura, Jaume Martínez possiblement hauria sigut el primer president de Catalunya, d’una Catalunya ben encaminada cap un demà d’esperança on tots els somnis haurien sigut possibles.

El veig en la memòria, assegut al menjador de casa parlant amb el pare, amb aquella autoritat innata, amb aquell riure tant característic. Els meus germans i jo escoltant amb devoció els raonaments d’un home savi, d’un home bo, com si parlés Déu. Perquè, diguin el que diguin a Madrid, va ser un home bo, un home ple de raó. Precisament per això va ser tant odiat i temut pel règim del general.

UN CONTE

Aquell vespre tenia la sang espessa de tant de goig. Estàvem al cafè fent tertúlia esperant l’hora d’anar a sopar i, tot sigui dit, aprofitant l’escalforeta de l’estufa, perque, aquí a muntanya, quan s’amaga el sol cau la fresca i al carrer només s’hi està bé als vespres d’istiu quan a plaça fem rotllana de cadires i sigui parlant o sigui callant flairem l’olor d’orenga i de l’herba que s’asseca al prat i si no fos pels mosquits, allò fóra com diuen que és el cel. Però quan el setembre escurça el dia s’estava millor arrecerats dins del cafè.

Tot i que ha passat tant de temps ho recordo com si fos avui. El Sebastià explicant històries, l’Arnau fent brometa, el Gitano fent que sí amb el cap i jo somrient de felicitat. Remugant rera el taulell, el cafeter era l’únic que fèia cas de la ràdio i tot sobint contestava el que deia, com si el poguessin sentir, llavors sense deixar de feinejar ens ho explicava a nosaltres, que ens el miràvem i seguíem amb la nostra conversa.

Per mi era un moment màgic, com si respirés millor, com si els companys fossin perfectes, com si tot fos color de primavera, com si no pesés al damunt de la cadira. I de sobte tot es va enfonsar. Es va obrir la porta d’una revolada, sortint de la foscor del carrer, el vell Feliu es va quedar uns moments inmòbil, ens va mirar un a un i va aturar els seus ulls desesperats sobre meu. Llavors ho vaig veure clar, hi ha coses que no s’han de fer mai. Aquell home estava acabat, l’angúnia del cor li amarava la cara i, com que no sabia plorar, li clivellava la pell i tremolava de mans. Va descubrir a l’instant que havia estat jo. Aquella mirada em va xuclar l’esperit i em va prendre el somriure.

Tots es van quedar sorpresos, i seguint el camí de la mirada, els companys i el cafeter també em van mirar. Van ser uns instants eterns. El vell Feliu va tancar la porta i va desaparéixer. A dins del cafè, el silenci es podia tocar, l’Arnau, poruc, va gosar preguntar “ostres!, què li has fet?”. Jo no era de la mena del vell Feliu, el meu cos no era fet de fusta de soca d’olivera i els meus ulls no eren boles de glaç. El desconsol més gran que mai he sentit em va prendre les forces i una llàgrima traïdora em va relliscar per la galta.

Els ulls oberts com un mussol, la clara blanca d’haver vist el fantasma, l’eco del malefici silenciós espetegant per les parets del cafè i els companys mirant-me acovardits. Com en un somni vaig reviure la història del drama, Les imatges s’esgrunaven al cervell i les veia clarament amb aquell ull que tenim darrera el front:

“Tot havia començat tres dies abans. Havia anat a passejar cap al Turó Fosc i a cosa de mitja hora del poble em vaig asseure a fumar. Mirava el poble i els prats i els hortets ran de riu i mirant el camí que havia fet vaig veure, encara lluny, que amb esma pujava el vell Feliu. Vaig pensar en esperar-lo per fer xerrada. Però quan li faltava unes cent passes per atrapar-me va fer una cosa sorprenent, es va estrényer contra unes mates i va mirar amunt i avall del camí, com si s’amagués, com per assegurar-se que ningú el vèia i de sobte va deixar el camí i es va endinsar pel corriol que porta al Coll del Pastís. Era clar que no m’havia vist. Aquell comportament em va intrigar, i com que no tenia res a fer el vaig seguir.

Em duia una distància que vaig anar escurçant ja que, tot i que el vell Feliu era un nervi, fort com les pedres del seu hort, jo el guanyava en joventut. Al cap d’una estona es va aturar, el veia com una hombra entre les branques. Va fer una darrera mirada amunt i avall i es va convèncer que no hi havia ningú més a dins del bosc. L’hombra es va agenollar ran d’un llentiscle, va alçar una branca i es va quedar inmòbil uns instants, talment un antic druïda resant a un déu vegetal. Després va tornar la branca al seu lloc amorosament i es va alçar encarcarat. Va caminar unes passes i es va entaforar dins d’un bruc i al cap d’uns instants va repetir la mateixa operació unes mates més enllà.

Jo l’obserbava meravellat i no gosava ni respirar. El vaig estar seguint tota l’estona, el vaig veure al damunt de la margeda i al prat del porc senglar, entre mig de la bruguera, arran la carbonera i al costat del bosc tallat.

Finalment va abandonar, va refer el camí i, poc a poc el vaig anar perdent de vista cap al poble. Jo em vaig quedar al bosc, estava delerós de descubrir el seu secret i quan vaig estar segur que ja era ben lluny vaig refer tots els seus passos. Meravellat em cabbussava dins del bruc, descubria la branca del llentiscle, m’enfilava a la margeda..... mentre el sol es despenjava al darrera les muntanyes i la fosca s’enfilava lentament.

Vaig fer el camí de tornada amb la joia pessigollant-me el pit, tot era bonic, la lluna, la nit, les bardisses, el xiscle de l’òliba...

Al cap de dos dies hi vaig tornar...”

Les paraules de l’Arnau em van desvetllar del somni “Ostres! que li has fet?”


- Que què li he fet? Li he plomat el rotllo de rovellons!

PRESENTACIÓ

Em dic Aleix Font, tinc cinquanta-sis anys, estic casat, tinc dues filles, dos néts i aviat una altre néta. Sóc de la Colònia Güell. Com podeu veure tinc tots els ingredients per a ser feliç.

La gran afició de la meva vida ha sigut la muntanya, i el buscar bolets una de les excuses predilectes per anar-hi. He jugat a escacs, he empastifat teles en forma de quadre, he ballat sardanes i ball de saló. Per acabar-ho d'amanir ballo country i espero amb deler les nits de divendres i dissabte per posar-me les botes i el barret. Sóc de les juntes de l'Ateneu, de l'Associació de Veïns i del Club d'Escacs. M'agrada escriure i escoltar música, si pot ser clàssica. M'agrada més escoltar que parlar. M'agrada riure i pensar. I també observar. Els grans plaers de la vida són observar el Pla del Llobregat des del cim del Montpedrós, olorar la farigola, trobar un rovelló, escoltar el refilar del rossinyol a la bardissa, riure amb els amics, passejar amb la Concepció, la companya de la meva vida, dinar amb les filles i ballar country les nits del dissabte.

Tot i que no sé explicar acudits, n'explico. I em fa gràcia veure que no faig gràcia. Em fan riure acudits que no fan riure i no em fan riure els que fan riure. Els acudits grollers formen part d'un entorn alié. Aprecio la subtilesa, la ironia fina, el detall. Admiro la integritat, l'honradesa i la fidelitat als valors. I pel damunt de tot hi plana l'amistat. Per un amic donaria la vida. I si un amic dubta ho considero la pitjor de les mancances.

Vaig néixer l'any cinquanta-u, temps de misèria i de por. Però jo no ho sabia i vaig viure feliç, tip i valent. Els pares em van assenyalar una línea que he procurat seguir (cumplir, pagar, donar, resar, ajudar...). Vaig lluitar contra aquella gent de color blau i de color fosc. Vaig tenir més amics a les presons que a les tribunes i, que voleu que us digui, el sentiment encara el tinc en aquesta direcció. Abans em deien roig, després em van dir fatxa. Però seguiré portant Catalunya dins del cor.

Quan va morir aquell general van florir les il·lusions al meu entorn. Però va durar poc, el just per veure els nous polítics cobrar a fi de mes. Després les filles, igual que la dona i jo, es van fer grans i els dies van passar de pressa, escoltant òpera, veient TV3 i, des del cim del Montpedrós, veient com les muntanyes se'ns omplien de casetes i els pobles s'eixamplaven com terenyines al llarg de la mirada.

Avui plou. Potser per això us he parlat d'això.