LA COVA CASSIMANYA

EXCURSIÓ A LA COVA CASSIMANYA. Campgràs-La Morella-Coll Sostrell-Cova Cassimanya-Les Agulles-Vall del Teix. 3 de maig de 2011

12,300 km.

384 m de desnivell

4h 54min. En total.

(Introducció treta d’internet.- L’edat del bronze: Es mantenen l'agricultura i la ramaderia, igualment es manté el ritual funerari, i els enterraments es documenten en coves, com can Sadurní i la cova Cassimanya, totes dues situades al terme de Begues)

Hola colla! Us explicaré de la millor manera que pugui la sortida d’avui. Resulta que el Nani ens ha proposat anar a la cova Cassimanya i, naturalment, hem acceptat amb els ulls tancats. La cova Cassimanya és un dels llocs emblemàtics de les nostres excursions de juventut. Mai hi havíem anat, però sempre que anàvem pel Garraf, a una hora o altra hi sortia la menció d’aquesta cova. Amb el temps, aquest nom havia adquirit una sonoritat musical. És per això que quan ho ha dit només se m’ha acudit una paraula: iapaiapadú!!!!

Hem sortit a les vuit de la Colònia i a quarts de nou enfilàvem la pujada a la Morella pel cantó de mar, desde més amunt de la Pleta. El Nani, el Ciscu i jo. Avui el Josep Maria tenia altres compromisos i el Ramon tenia feina amb això del Barça. Feia fresca tot i el cel tant blau. Sigui per la pujada, sigui pel sol, a dalt de la Morella ja hi feia una mica de calor. Hem descansat, ens hem fet fotos i cap avall. Un corriol tot ple de cucs grossos com serps “Abans deien que els cucs anunciaven pluja” ens ha dut per una drecera vertical fins al coll Sostrell.

El Coll Sostrell. A sota la Morella, en direcció a Begues, a uns cent metres més avall hi ha el coll Sostrell. Quina calor! I sobretot ara que començava altre cop la pujada fins a dalt de les Agulles. Xino xano, ara camino ara m’aturo hem sigut a tocar del cim de les Agulles, al davant de la Desfeta, pràcticament a sobre del Castell d’Eramprunyà. Però abans de fer el cim, segons el GPS, hi havia el trencall per anar a la Cova Cassimanya. Anant orientats pels quatre satèlits que ens guiaven hem trobat amagat entre la brossa punxaguda de les cusconeres, el corriol que baixava cap els espadats de les Agulles. Havíem pres la precaució d’apuntar-nos les coordenades exactes (41º 18’ 28.53N - 1º 55’ 55.95 E) i sort n’hem tingut d’això, perquè la cova no es veia. Quan hem sigut quasi a tocar, mirant incrèduls les coordenades del GPS, finalment hem vist a sobre nostre un forat camuflat per la garriga. Hi hem pujat i en la penobra hem entrevist un palau antic d’estalactites. Diu que allà primer hi van viure els vius i després els morts. Tres mil anys més tard hi entràvem, ni per viure-hi ni per morir, el Ciscu, el Nani i jo. Gallina de piel.

Ens hem enfilat fins el camí i, allà mateix, hi havia el cim de les Agulles. Hem esmorzat amb els peus penjant per la timba. A sota nostre Gavà i el mar, i cap a l’esquerra el pla del Llobregat i Barcelona, i com muntanyes de joguina, Sant Ramon i Sant Antoni i també el Puig Madrona. No feia un dia clar però es veia quasi tot. La distància alimenta i, si no fos pel sol al cap, potser hi hauríem estat més. Hem esmorzat i hem seguit la nostra ruta.

Ara feia baixada. Hem arribat al pi solitari que encapçala la Vall del Teix, la riera que d’est a oest desfà tot el camí que havíem fet per les carenes. Ens hem situat a sota el coll Sostrell, ens hem enfilat per les esquenes de la Morella, hem passat a les vistes de la Pleta Xica. I tot, us ho podeu ben creure, per uns camins de flors: Clavellines, saboneres, gladiols de bosc, conillets, foixardes, farigoles, escardots, xiringuilles, estepes, ceballots, cosconilles, argelagues, pericó, semprevives, revenisses, xicoires, lligabosc, corretjoles, i moltes més que desconeixo com es diuen però que elles, penso jo, sí que em coneixen de tant que les he mirat. La muntanya està preciosa i el Garraf encara més. Al darrera cada pluja hi ha un esclat de flors, i enguany les pluges no ens obliden. Al camí de la Vall del Teix, a un costat de la riera, hi hem trobat un pou ple d’aigua com mai l’havíem vist. Quan d’aquí a cinquanta anys tallin els arbres hi veuran una anella ben ample que els parlarà de tot el que ha plogut (i si en fan un tall ben fi i el posen a dins dels seus ordenadors, qui sab, potser els hi parlarà de nosaltres “quí són aquests que veiem cada dimarts?”).

Desde baix de la riera fins al coll d’arran de la Morella hi ha cent cinquanta metres que hem pujat altre cop amb la tècnica de l’anar fent: anar fent parades, anar fent cultura, anar fent el traguet d’aigua, anar fent comentaris. I amb el cansament que ens fa humans hem arribat a dalt de tot. A partir d’ara dos quilòmetres de baixada, la major part per pista asfaltada, i al cotxe. Però no ens agrada gaire l’asfalt i hem trencat per una drecera que travessa el Camp Gras tot farcit d’avencs, i ara aquí un, ara allà un altre, hem anat veient tot un mostrari d’aquestes coves verticals del Garraf.

A quarts de dues estàvem al cotxe. A tres quarts a un bar de Castelldefels “Una estrella i dues sense alcohol” Txassss.., la cambrera ha obert l’estrella i ens ha dit “Si alcohol no me queda” Quina gràcia no? I ara què farem? No podem pas beure aigua de l’aixeta. No podem pas estar mirant al Nani com es veu la seva cervesa. Sort que un gitano de cent quilos, fofo i rialler, ha obert una nevera i n’ha tret dues. Uf! Salvats! Hem parlat de la ruta i la calor i una mica del Barça i el Mourinyo. I a un quart de tres ja mirava les fotos amb la Cóncep.

Ara són quasi les set de la tarda. M’acaba de trucar la Cóncep desde Barcelona i diu que hi plou a bots i barrals. A la Colònia està ben negre i no m’extranyaria que aviat hi plogues. Ja veus, no podem mai dubtar de l’enorme clarividència dels cucs. Si el Molina tingués un cuc a la butxaca, no sé, potser algun dia ens deixaria amb un pam de nas.

Que passeu una bona setmana.

Aleix.

EL BARN DE'N GREG - 5 D'ABRIL DE 2011

No sé a vosaltres però a mi, això d’arribar a ballar amb llum de dia em descoloca, sobretot si em ve de sobte. Si la claror hagués vingut poc a poquet m’hi hauria acostumat, però amb això del canvi d’hora ens ha caigut la llum amb un txaf, com una galleda d’aigua. Ara bé, tal com entres dins del Barn tot torna a ser com abans, la llum atenuada, la música coneguda, les amigues que ja ballen, el Greg, i la Belèn sempre contenta. A primera hora no hi ha molta gent, les amigues de Sant Cugat, la Neus de Torrelles, el Juan i l’Àngels i nosaltres. Després de mica en mica es va omplint amb totes les persones imprescindibles. Què seria el Barn si algun dia, Déu no ho vulgui, hi faltés alguna amiga de les que ens han aviciat amb la seva companyia? Impensable. Vam començar ballant com cada dimarts, i de seguida ens va ensenyar un ball senzill, el Cucaracha. L’Anna ens va explicar que havia fet una classe, a la França dels francesos, davant de més de mil persones, que li havien recriminat que ensenyés a ballar sense remeneiu, i que ella els va contestar que el country, si més no a Catalunya, es ballava amb les mans al cinturó. No m’importa com ballin a França, el que volia ressaltar és que tenim una professora internacional. Us explicaré una història sobre això. El dissabte vint-i-set de març vam fer el ball a la Colònia. Darrerament, des del reportatge que ens van fer a aquell diari s’hi veuen cares noves al ball de fi de mes. Jo vaig veure una noia que ballava força bé i que no l’havia vista mai. Quan en vaig tenir ocasió li vaig parlar “No havies vingut mai a la Colònia?” i em va explicar les seves obligacions, els seus lligams, la seva història al món del country. Em va dir que feia classes a Txèquia, a Alemanya i a d’altres països d’Europa, em va dir que fa molts anys que era professora i que molts dels professors actuals havien sigut alumnes seus. Jo l’escoltava amb devoció fins que van tocar el Jambalaia i em va dir “Fa temps que no el ballo. Vols que el ballem?” i vam anar a ballar-lo tots dos (voldria ressaltar que pel sol fet d’apreciar aquest ball que tant m’agrada encara em va caure més bé). Al cap d’una estona, quan ja ens havíem separat, va venir un bon amic i em va dir “No sabs qui és la noia amb la que parlaves? És Cinta Larrotxa! La més famosa de les professores de country del país”. Em va fer gràcia, vaig estar content i vaig agrair la sort que tinc de conéixer persones tant importants, a Rubí i a la Colònia. Ahir escoltant l’Anna que ens parlava de la seva classe a França ho vaig veure bastant clar: La Cinta Larrotxa era la història, l’Anna és el futur. Com us ho diria? Per edat i per categoria podríem dir que l’Anna és el Messi del country. I nosaltres hem tingut aquesta sort. Ens va ensenyar el Rocabilli Rebel que tant va agradar a la majoria. Va ensenyar el Lighting Polka a totes les que no el sabien. Vaig veure que moltes de les que ja el sabien també s’havien posat a aprendre’l. Una amiga, després d’haver-lo ballat en una versió lenta, massa lenta, em va dir “Lo sabemos este baile?” i quan va posar la seva música habitual va baixar de l’arbre. És curiós com a vegades no asocies un ball que ja coneixes amb el que t’estan explicant. L’Anna em va ensenyar a mi (pels altres va ser un repàs) el Lost. I entre lliçons i després de les lliçons vam ballar i ballar i ballar fins que no podíem més. Ahir li van fer els regals endarrerits del dia del seu aniversari, una polsera, un pijama del Barça (no vaig veure si al darrera hi duia el número del Messi), un banc dissenyat per Gaudí. Si jo fos més detallista no sé què li hauria regalat. Potser un pom de farigola? Potser les primeres maduixes collides al bosc. Darrerament sóc lent de reflexes i penso les coses quan ja no hi sóc a temps. A la vora de les onze comença un degoteig de gent que marxa, ara una, després un parell, ara un petit grup, fins que quedem el més famèlics, àvids de ritme i moviment. Passava una mica de les onze que vam marxar nosaltres. Encara hi havia força gent a dins del Barn. A fora hi feia una fresca nutritiva, d’aquelles que necessita la pell. Ahir no vaig mirar enlaire, no podia. El cansament em feia ajupir el cap i recolzar-me amb les mans per les parets i els cotxes. Enyorava el llit i el gran descans. Això sí, he dormit tota la nit amb el somriure satisfet d’haver fet el que m’agrada. Potser és aquesta la meva recompensa, he dormit com si fos un nen petit.

LA RIERA DELS PELAGONS. 8 de març de 2011.

Dades tècniques: Sortim a tocar d’Avinyonet, prenem la riera dels Pelagons en direcció sud fins que som a un cop de roc d’Olivella i tornem per la riera de Begues. 20,4 quilòmetres, 474 m de desnivell acumulat, 6 hores i 26 minuts, Hem sortit de casa abans de les nou i hem arribat a dinar a les cinc de la tarda (el temps de la caminada més el viatge en cotxe). Una meravella d’excursió, camins de carro, ben fressats, i fora d’un parell de pujades, els desnivells han sigut suaus, amables, comprensius; vaja, que ni te n’adonaves. Caminem: El camí ample, paral·lel a la riera, baixava molt suaument entre boscos de pi blanc, margallons i alguna vinya ben arrenglerada. Eren potser quarts de deu, a la Colònia hi havia plogut quatre gotes, i aquí el cel estava ben tapat, amenaçava el temporal del segle, però estàvem tranquils perquè avui a dins de la motxilla hi portàvem capelines. El Nani m’explicava que el nom de Pelagons ve de “pèlag”, que en Torrellenc vol dir bassal d’aigua, toll, i en sentit més generós també gorg. Realment la riera n’estava plena d’aigua embassada en tolls més o menys grossos, més o menys tèrbols segons el temps que fes que hi havia passat el porc senglar. Feia fresca, caminar era agradable i, malgrat la distància que ja sabíem de bon començament, semblava més un passeig que una prova de resistència. Història: A tocar d’Olivella hi ha uns monòlits, una espècie de menhirs, que n’hi diuen El Barret del Rector. Sembla ser que per aquells paratges hi havia hagut un rector que era del morro fort. Es va encaparrar en construir un molí al cim d’una muntanya i va encarregar dues rodes de molí a Vilafranca. Les van anar a buscar amb mules i carretes, però vet aquí que quan estaven de camí, el rector es va morir, i els que les portaven es van veure alliberats de la seva obligació i van llençar les pesades rodes, una a la riera dels Pelagons i l’altre a la riera de Begues, precisament pels llocs on nosaltres transitariem avui. “Ens hi fixarem, eh? A veure si les trobem”. Però no les hem trobat. La riera dels Pelagons és bonica perquè té aigua, també és bonica perquè de tant en tant passa per uns congostos imponents, amb roques gegantines que barren el pas als camins i als caminants, i ens obliguen a voltar per recuperar el curs de la riera. Tornem a caminar: A cinc o sis quilòmetres hem trobat dues masies, can Pelagó de baix, gran, totalment arruïnada, i can Pelagó de dalt, petitona però restaurada. Precisament en aquest punt s’ha acabat el camí pla i ens enfilem cap una carena enfrontada a Olivella. De tant que hem pujat, el castell (que de fet havia de ser el famós molí del rector) està al nostre nivell al cim d’una muntanya que ens queia a llevant, i Olivella, que està dalt d’un turó, la veiem a sota nostre. Hem trobat la primera farigola florida d’aquest any i ens ha fet molta il·lusió. Quan el camí ja no pot anar més enlaire és que és l’hora de baixar, i baixem sense parar fins arribar a can Suriol (El gran mas de can Suriol (dit antigament de la Roca) està format per un conjunt de cases, la més important de les quals és coneguda com ca l'Amo, un gran edifici del 1791 caracteritzat per la doble galeria porxada d'arcs de mig punt. L'origen del mas es remunta al segle XIV... i etc), Estem a tocar de la carretera d’Olivella i el GPS ens indica que ja portem deu quilòmetres. Potser que no calia consultar el GPS, doncs les cames també ho diuen. Ara ja només ens cal fer el mateix tros en la direcció inversa. Riera de Begues cap amunt. Paleontologia: Sempre que venim a Olivella parlem de la famosa cova de can Muntaner i mai no l’hem trobada. Al costat del camí pel que passem hi ha la masia de can Muntaner i de la cova res de res, però l’olfacte ens diu que està a la vora. Avui hem mirat si hi havia algú per la masia, però no, mai no hi ha ningú a Can Muntaner. Hem seguit cap a les roques del Barret del Rector i hem trencat en direcció a Avinyonet (per cert, que el rètol que indica el camí està equivocat i la fletxa assenyala la direcció contrària). A poca distància del trencall, a mà esquerra hem trobat una pila de pedres d’aquelles que es posen per indicar alguna cosa, una fita casolana. Hem vist que del seu costat hi sortia un corriol mig tapat per la bardissa i, curiosos com som, l’hem seguit en direcció a la riera. I sabeu què hem trobat? Doncs efectivament, la famosa cova de can Muntaner. Grandiosa arran de la riera. Ens hem imaginat la vida dels “homus garraferos” en aquell món tan antic, tan nou, tan diferent, i per uns moments hem oblidat el nostre cansament. Tornem a caminar: Hem tornat al camí i hem seguit direcció nord. A la nostra esquerra, ben arran de la riera, sortia un camí antic, mig perdut, que anava quasi paral·lel al nostre i ens ha fet gràcia “Guatia quin camí! Cap on deu anar?”. Al cap de mig quilòmetre de pujadeta, ens hem adonat que alguna cosa no acabava de funcionar, ens estàvem desviant cap a la dreta i això ens allunyava de la nostra direcció; ens hem adonat que el camí bo era el de baix, el que anava arran de la riera. Hem tornat enrera i al cap d’una estona, pel mig d’uns camps llaurats, hem tirat pel dret fins a trobar el nostre caminet. Era ensizador, mig tapat d’herbes, de tant en tant s’aclaria; ara passava la riera i anava per l’altre costat, ara la tornava a passar i venia a l’altra banda. I així hem anat fent fins que hem estat a la vista de Santa Sussanna. Talment un oasi el mig del Garraf, tot el voltant de la masia és una gran plana cultivada de vinyes i també alguna feixa de presseguers i una altra de cirerers. Dos pous curulls d’aigua i la riera que en aquest tram, i només en aquest tram, hi duu aigua. Això de les rieres és curiós, tanta aigua que hi ha a la dels Pèlags i tan poca a la de Begues. Horticultura: Al Penedès, a l’Anoia i al Garraf s’està imposant la vinya plantada a l’estil francès, els ceps ben arrenglerats formant unes i gregues amb els braços enllaçats uns amb els altres. De vinyes antigues quasi no en queden, d’aquelles amb els ceps que semplen mans plantades a la terra, amb els dits estesos cap al cel. Arreu s’imposa l’economia a la bellesa, la modernitat a la tradició. No diré que no siguin boniques aquelles llargues fileres pulcrament alineades, només que jo estic més fet a les soques clivellades. Recolectors: Aquí, als marges de le vinyes del pla de Santassunna, hem trobat espàrrecs. Gruixuts, de dos en dos o en grups de vuit o deu. En una ocasió n’hem trobat dinou de junts. N’hem fet dos manyocs ben grossos i per uns moments ens hem oblidat del temps i del cansament. Una gran truita d’espàrrecs se’ns ha instalat al pensament. Seguim caminant: Just quan menys força ens quedava a les cames, el camí s’ha tornat a enfilar, sort que cada cop era més ample, més arreglat, fins que hem arribat a la urbanització de Can Mitjans, habitada només per gossos segons sembla per l’idioma dominant, i el camí se’ns ha asfaltat. Quin regust de final d’aventura quan hem deixat la carretera i un camí de carro ens ha dut avall pel mig del bosc, pel costat d’una altra vinya, fins que finalment el GPS ens ha confirmat allò que veien els nostres ulls: Havíem arribat. De cerveses: Necessitàvem la cervesa i hem anat directes al restaurant Can Costa d’Olesa de Bonesvalls. Estava tancat. Hem anat al bar que hi ha a la carretera, tancat. No hem povat el de l’Hospital al que anem cada vegada perquè ja sabíem que a les quatre tancaven i ja ho eren. Cap a Begues hi falta gent. A la urbanització del Pi Gros també hi ha un restaurant, però també estava tancat. Desesperats hem passat pel davant del Tropical, de Begues, però també estava tancat. Les forces de l’Univers s’havien confabulat i no ens deixaven cap oportunitat. Finalment, a Gavà hem trobat un bar obert i ens hi hem llençat assedegats. “Una Damm sense alcohol i una Moritz” “Pués va a ser una Bukler i una Cruzcampo” Què hi farem, tot sigui per la cervesa i pel comentari de resum de la sortida: Quina sortida més bonica! Quants pèlags que hi ha als Pelagons! I el silenci? Llàstima dels avions que ens donaven la tabarra. Avui no hem trobat ningú fora d’un pagès llunyà a les vinyes de Santassunna. Estàs cansat? Jo no, jo sí. Els records no pesen a la motxilla i les imatges tan boniques fan somriure. Quan camines et canses i descanses, mires i penses i no pares de parlar. Avui, per diverses raons, no hi han vingut ni el Josep Maria, ni el Ciscu ni el Ramon, però en canvi hi havien de venir el Pere i la Josefina, però circumstàncies doloroses els han fet anar d’enterrament. Ja hi hem pensat, ja, amb vosaltres. Us hauria agradat molt aquest paissatge de distàncies inacabables que semblen epopeies i les muntanyes llunyanes i les gatoses florides i les vinyes cultivades. Si no fos que teníem una excursió alternativa, més curta, més engrescadora per poder-la recordar. Des del cim de la Morella es veu Mallorca, diuen, i és això el que us volíem ensenyar. Avui he sigut una mica llarg perquè llarga ha sigut la caminada. Espero que ho comprengueu. Fins la setmana vinent. Aleix.

RIERA DE VALLVIDRERA

EXCURSIÓ FINS A CAN BOSQUETS. 15 de febrer de 2011.

Estimada colla, ¿recordeu que quan vam anar a caminar per la riera de Vallvidrera us vaig explicar que un home ens havia fet dentetes del tros fins a can Busquets? Doncs avui hi hem anat. Quan et parlen molt bé d’alguna cosa (una peli, un llibre, un restaurant) a vegades passa que no ho trobes tant bonic. Una mica ens ha passat avui, però reconec que és un bon país, que és un paissatge especial i que si per comptes d’aquest dia de peix bullit que ens ha fet, hagués lluït un sol esplendorós d’aquell que convida a cantar als ocelletes i també a nosaltres, tot hauria sigut encara més de postal. Però hi ha el que hi ha i cada dia té el seu encís. Precisament avui hi pensava, que si només sortíssim els dies de sol, sempre veuríem el mateix color de paissatge; en canvi si hi anem quan toca, sigui amb sol, amb pluja o gel, els records són multicolors i el País més plural.

Hem marxat a quarts de nou i hem aparcat el cotxe a Sant Bertomeu de la Quadra, a sobre Molins de Rei, a quarts de deu. Una hora? Doncs sí. La maleïda caravana de la rotonda de Sant Vicenç ens ha aturat en el primer bon dia. A dins del cotxe, tres al darrera i dos al davant, tal com ho sentiu. Avui s’hi ha afegit en Josep Maria Canals, un bon amic nostre de quan érem joves i de sempre, de la colla de Sant Boi. He pensat que si el Zapatero no ho impedeix i us podeu jubilar ben aviat, haurem d’anar pensant en comprar entre tots un minibús per quan sortim d’excursió. De totes maneres, ara no toca i ja en parlarem quan sigui el cas.

Deia doncs, que a quarts de deu sortíem del cotxe i hem pres la gran baixada fins al fons de la riera de Vallvidrera. Avui hem seguit riera amunt, hem passat el saltant encisador i per camins ara enfangats, ara mig enfangats, hem arribat al conjunt de cases conegut per La Rierada. Nosaltres rierada amunt.

El camí s’ha endinsat a la bardissa, com un túnel amb un cobricel de lianes i de brancades de pins, de roures i pollancres, el caminet s’espabilava ben assenyalat en la direcció contrària del corrent de l’aigua de la riera. De tant en tant una merla cantava pluja. Cada vegada que havíem de traversar el curs de l’aigua, un collaret de pedres ens feien de passera, i amb això ja us dic que en els prims no hi havia més de quatre o cinc dits d’aigua.

Al cap de poc el Nani s’ha alarmat “No anem bé” “Òndia, òndia” hem pensat els altres quatre. I hem començat la parafernàlia de caminar una mica amunt, una mica avall, una mica cap a la riera, una mica cap al bosc, però el GPS es feia el pagès. Ningú no recordava que haguéssim passat cap trencall, excepte jo. He recordat que a cosa de cent metres hi havia un corriol que s’enfilava a mà esquerra. He retrocedit i a seixanta passes l’he trobat. L’hem seguit i hem comés l’error que ens ha fet fer una volta de quatre o cinc quilòmetres no previstos. De fet, el camí que havíem de seguir era un de mà dreta, però això no ho hem sabut fins a la tornada.

El camí pujava i pujava. El Nani i el Josep Maria ens anaven agafant avantatge i sort que de tant en tant s’esperaven una mica, perquè si no, ells haurien acabat una hora abans que nosaltres. Hem arribat a una urbanització que primer no sabíem com se deia, però una senyora molt amable ens ha informat que estàvem a La Floresta. Hi hem entrat pel sector que pertany a Molins de Rei i n’hem sortit pel costat de Sant Cugat. Primer ens ha informat una noia tota plena de piercings i amb dos gossos “A can Bosquets? És molt fàcil. Jo hi vaig moltes vegades. Primer amunt, després tombeu, després baixeu i després pujeu. Aparriba!” I només ens hem recordat de l’anell que duia al nas. Al cap d’una estona, una senyora que baixava d’un cotxe ens ha dit que no en tenia ni idea, però que pujant i trencant a la segona cruïlla hi sortia un camí que portava a una font. Hi hem anat, però no pas perquè ens ho hagués dit ella, sinó perquè el Nani i el Josep Maria s’han fixat que feia estona que seguíem les senyals del GR-92 i precisament ens duien per on ens havia dit aquella dona.

Hem notat una cosa molt curiosa, que potser ha sigut casualitat. Resulta que els gossos del sector de Molins de Rei tots ens bordaven, alguns amb ràbia, els altres amb molta ràbia, i en canvi, els de la part de Sant Cugat no, eren més educats, ens miraven, no diré que amb respecte però sí amb una mena d’educació. És notava que eren de casa bona.

Al cap de poc de sortir de la urbanització (o potser s’escau més de dir Ciutat Residencial? No ho sé. Tractant-se de Sant Cugat, ves a saber) una pista ben fressada planejava molt amunt de la riera. Hem decidit aturar-nos a fer un mos. El Nani i el Josep Maria estaven molt lluny i els hem cridat. Al cap d’una estona han vingut acompanyats d’un excursionista que els ha deixat un plànol, però l’escala era massa gran i no detallava gaire. De fet era poc més que una bola del món (Alaska, Dusseldorf, Manresa, La Floresta i Barcelona), i ens ha sigut impossible localitzar can Bosquets. Ell ens ha dit que era una masia que hi havia després de dos revolts. Naturalment hi hem parlat, era un bon nano. Venia de Sants (tothom ho sab que a Sants hi predomina la bona gent) i se n’anava a Rubí “I quants dies trigaràs?” li ha preguntat el Ramon. Ell ha marxat, nosaltres hem acabat de menjar la taronja i la barreja de nyoca (músic) del Ciscu i hem continuat el camí que ens hauria de dur a la cervesa.

Al cap de dos revolts hem vist una masia imponent, com una aparició, semblava nova, amb la gespa retallada, les andròmines de decoració (que si una arada, que si una mola, que si una premsa) vernissades i acabades de respallar. Tot impecable, quasi feia la impressió que estava fora de lloc. Tingueu-ho present, si mai algun geni d’una làmpada us demana un desig i penseu en una casa, no ho dubteu, can Bosquets.

Aquí hem deixat el camí que potser ens hauria dut a Vallvidrera i hem tornat a baixar cap la riera. Hem retornat al bosc tenebrós de lianes i falgueres i fronda exhuberant. De seguida ens hem topat amb una arbre monumental, un pollancre com mai n’he vist cap. Ens hi hem fet la foto de grup i hem continuat. De seguida hem sigut al nivell de la riera, de seguida l’hem travessada pel damunt d’un rosari de pedres i no gaire lluny hem retrobat el camí a l’alçada d’on ens havíem extraviat feia unes hores. Era comprensiu que no ho haguéssim vist, perquè el trencall es perdia dins la riera i no s’hi veia el camí fins després d`un revolt invisible des d’on veníem. Ara ja ho sabem i si mai hi voleu anar ja no ens hi perdrem.

Hem retrobat La Rierada i els gossos ens han bordat “Estem a Molins”. Hem seguit per la carretera esfaltada i hem pujat sense pietat fins a dalt a Sant Bertomeu, més amunt d’on hi teníem el cotxe. Però no hi fa res quan ja ets a dalt, ara tot era baixada i fins sense esma hi hauríem arribat.

Hem anat a fer la cervesa al Foment de Molins de Rei. Ja eren les dues i, vulgues que no, tens més tendència en pensar en el dinar. El Josep Maria diu que li ha agradat i que dimarts que ve tornarà a venir. I ens ho hem pres com un cumpliment.

Resumint, que hem caminat quatre hores i mitja, o sigui catorze quilòmetres, hem pujat tres-cents setanta metres, que són els mateixos que hem baixat, hem passat una mica de fred quan anàvem i una mica de calor quan tornàvem. I a les tres ja estàvem a casa. Ja està.

Que passeu una bona setmana.

Aleix.

CRÒNICA DEL BARN - 8 de febrer de 2011

CRÒNICA DEL BARN. Dimarts 25 de febrer de 2011.

Durant tot l’hivern a les vuit és fosc. Avui, però, he anat al Club de Lectura i he plegat tard. I quan jo venia cap al Barn, hi havia una lluna fina com un somriure just, d’aquells de compromís. M’hauria agradat que m’esperés, total dues hores no és gaire pels éssers siderals.

(Imagino: En aquests moments, més o menys cap a les nou, al Passeig de Gràcia uns estrangers anglosaxons es miren bocabadats la Casa Batlló de Barcelona. Ja veus, ells que venien més que res per l’agricultura del porró s’han trobat amb la cultura en estat pur). A la mateixa hora entro al Barn. La Belèn està enfeinada i el Greg em cobra l’entrada. “Bona nit, Greg” La música m’acull, les amigues fa estona que estan ballant. Vaig a la “nostra” taula, jaquetes i abrics al respatller de les cadires. Deixo la meva i, a la pista hi falta gent. Escanejo al personal i ho comparo amb la imatge d’altres dimarts, tot igual. Em poso a una línea i espero el pròxim ball, quins nervis! És broma, naturalment, no estic pas nerviós però sí espectant, “Quin ball serà?” Comença. Els primers compassos de la música em donen la pauta de com l’hem de ballar, i comencem a moure’ns.

A vegades, ballant, el cervell em porta a llocs llunyans, a paissatges somiats, a capvespres encesos. D’altres, com ara, m’embarco en pensaments absurds: “Quants balls hi deuen cabre a dins d’un cervell?” Diuen que els homes no estem preparats per a fer dues coses al mateix temps i jo en sóc un cas vivent. M’he equivocat en aquest ball senzill i abandono els pensaments, ara és hora de ballar.

L’Anna repassa un ball, l Strike? Una pinzellada i a ballar. I tothom el balla sense entrebancs, tant que em costa a mi d’aprendre’ls, sóc d’una altra generació, necessito temps i veure-ho clar, però no em queixo, m’adapto. L’Elvis Presley m’està apuntant amb una pistola des d’un poster de la paret i el Clint Eastwood em mira amb un puret a un costat de la boca. (A milers de llars, a la tele hi fan el temps. El Molina es mira el mapa amb atenció i diu que les isòbares separades són senyal d’anticicló. I tothom s’ho creu).

Per passar de primera hora a segona no cal cap anunci formal, n’hi ha prou amb una cançó inadvertida a orelles de profans, i tots som conscients que acabem de pujar un graó. Ja ha passat el temps dels Hoochie coochie i ara és hora dels Chu Chu Train. Em corre la rata i vaig a demanar el sopar. Avui, per variar, biquini amb patates fregides. Demano una cervesa sense alcohol i la deixo a la taula, al lloc on m’asseuré. Diuen que enfront de la moda americana del Fast Food ha nascut una moda enfrontada, l’ Slow Food, que consisteix en menjar tranquilament. El dia que sigui religió oficial jo potser en seré el seu profeta. Sempre sóc l’últim d’acabar i quan menjo procuro no aixecar-me per a res, encara que algun dia he pecat. Durant tota la primera hora, i part de la segona, encara arriba gent. Ara és l’hora de màxima concentració, quan és més car el pam de pista per ballar. (En un carrer d’un poble qualsevol, algú llença la brossa d’amagat. Un veí l’observa de darrera la finestra i pensa “Vols dir que ha reciclat? No sé…. Ho haurem de dir al Regidor de Medi Ambient perquè ho vigili”).

La Neus m’explica que han suspès el concurs de Cardedeu i per tal, d’allò res de res. La colla tindran un desencís, ara que ho tenien coll avall resulta que no es fa. I si fem un concurs a la Colònia? Ja en parlarem, que no és tant fàcil. Ja en parlarem.

Avui és el Pagadàngio el que ens diu que comença la tercera hora. N’hi ha que ja se’n van. Després de l’estona de ballar sense parar, les cames se’n ressenten, però és la darrera pujada abans de fer el cim. Ballem uns quants balls senzills i repassem l’American Dreams. Ballem el Cabo San Lucas i també el What about now “No pensis en res més, sobretot, en aquest no em puc equivocar”. (El president Mas ja deu ser a casa seva. Pensa en lleis i en pactes i en propostes trencadores que mai formularà. D’on treurà els diners que es necessiten per fer rutllar el País?).

He parlat amb l’Anna sobre els balls que hauríem de repassar. Em fa veure que no és tant senzill com em semblava, que té una llista de peticions i que en tres hores no hi ha gaire temps per fer-ho tot. De totes maneres diu que li enviï la meva llista i poc a poc ens els repassarà.

Ja és un quart de dotze. (A Egipte els moderns i els barbuts demanen dimissió, però l’Hosni Mubarak diu que demà m’afaitaràs). Nosaltres ens acomiadem. Estarem una setmana sense veure’ns (adéu fill, adéu mare, adéu germans i germanes) Al carrer s’hi està bé, la mica de fresca reconforta i ningú no ho diria que estem en ple hivern. La lluna s’ha amagat i un tel de boira no deixa veure cap estel. Si segons la Bíblia Déu va crear el món en sis dies ( el setè va descansar), el segon dia, dimarts, va crear el firmament, amb la lluna i les estrelles. És just, per tal, un record d’agraiment.

El Barn del que jo parlo és intemporal, sense ahir, sense demà, en un avui etern i permanent. Setmana rera setmana un mateix dibuix posat al pensament, fet de cançons i d’amigues i d’una rutina que enyoraré durant tota la setmana.

(El radar de l’autopista n’acaba d’enxampar un altre. Es dispara un flash: cent euros i quatre punts. De fet els punts no importen gaire. No fan pas bullir l’olla dels pressupostos de la Generalitat).

Ah! i a la llista dels balls hi heu d’afegir l’Un quart de deu, que ja només recordo jo.

Ara és un quart d’una de la matinada i tothom ja deu dormir, els anglesos del Passeig de Gràcia, el Tomàs Molina, aquell que no recicla, el president Mas, els moderns, els barbuts i fins i tot l’Hosni Mubarak. Potser que també hi vagi jo.

Que tingueu una bona nit.

Aleix.

MONTJUÏC

Avui a la tele donaven la notícia que al castell de Montjuïc hi havien descobert uns fonament més antics que els de l’època represora. Diuen que no sempre havia estat un castell en contra de la ciutat de Barcelona, sinó que n’hi havia hagut un d’anterior que havia servit per defensar la ciutat i que el dataven a la Guerra dels Segadors, cap a l’any mil sis-cents quaranta. Ja veus si en tenim poca de memòria a casa nostra!

Montjuïc en té molta d’història, els seu propi nom, La Muntanya dels Jueus, ja ens parla de temps antics i ens transporta a l’Edat Mitjana. Hi ha algú que no hagi sospitat antigues utilitats en l’us de la defensa de la ciutat de Barcelona? Si a qualsevol turó de Catalunya s’hi havia endreçat un castell o una torre de guaita, no és més que probable que a la muntanya de Barcelona n’hi hagués també una? Ai els historiadors actuals de Catalunya! Que només van estudiar els fets d’Hernan Cortés o de l’Alcázar de Toledo?

A la Colònia dels anys de la por hi circulaven històries i llegendes. Dins del camp de les llegendes deien que la bateria de’n Jaume Martínez, en plena retirada en la guerra del Franco, era l’encarregada d’enfonsar els ponts per entorpir l’avanç de les tropes mores. I en el camp històric explicaven que els feixistes s’havien aturat a Martorell per fer coincidir l’entrada a Barcelona amb la data memorable del vint-i-sis de gener, l’aniversari de La Batalla de Montjuïc, per així rentar la taca d’una de les més vergonyoses desfetes que mai hagi sofert l’exèrcit espanyol.

Com ja debeu saber, en aquells temps Catalunya era un estat independent que juntament amb Castella formàven la corona d’Espanya. L’exèrcit, però era del rei i, per tal, Catalunya (i quan dic Catalunya em refereixo a la nació catalana que comprèn des d’Alacant fins als Rosselló) no en tenia. A mitjans segle XVII s’hi lliurava a Europa una guerra entre els estats, La Guerra dels Trenta Anys, i la corona espanyola s’havia aliat en el bàndol contrari a França. Van utilitzar Catalunya com a lloc a pas de les tropes, però en la pràctica, els soldats es van instalar al principat i van maltractar la seva població, fins a l’extrem de provocar-ne la sublevació.

Doncs bé, i a tall de resum, el gloriós exèrcit espanyol, uns trenta mil soldats organitzats, es va enfrontar amb l’exèrcit d’aficionats dels catalans. Primer van guanyar totes les batalles (Tortosa, El Perello, Martorell) fins que van arribar a Barcelona, i allà, a la muntanya de Montjuïc hi van perdre la meitat dels seus homes i la pràctica totalitat del seu armament. No em direu que no és una veritable vergonya.

No em sorprèn que Franco s’esperés per entrar a Barcelona, em sorprèn que els historiadors de casa nostra hagin descobert avui una muralla que parlava d’aquells temps. Potser no s’han explicat bé, potser fan campanya per rentar el nom del castell de Montjuïc, però als meus ulls no se n’han sortit, ans han quedat com uns ineptes, com si fossin uns historiadors oficials dels temps de la dictadura.

COUNTRY A LA COLÒNIA

CRÒNICA D’AHIR. Dissabte 27 de març de 2010.

Ahir a la Colònia hi vam notar el canvi climàtic, aquesta costum moderna que ha matat la primavera i que ens fa passar de les nevades a les suades sense transició. Sort encara que el coeficient metres quadrats/amics que ballen era acceptable, agradable, respirable i còmode i, fora d’algunes queixes, es va poder ballar sense excessives penalitats.

Ja abans de començar, el Carles m’ha dit que avui no hi vindria molta gent perquè han anat de vacances de Setmana Santa. El Carles té bon ull per aquestes prediccions i de moment sempre ho ha endevinat. Recordo un dia que un profeta em va vaticinar que no vindria ningú al ball de la Colònia per culpa d’un conjunt de coincidències (diverses maratons al mateix dia i a la mateixa hora) i el Carles em va dir que no en fes cas, i va ser un dia memorable, un rècord d’asistència. I és que per alguna cosa és professor, el Carles. Jo no he cregut mai que per ser professor de country n’hi hagi prou en saber balls, cal saber explicar, cal la paciència de repetir una i mil vegades el mateix pas (us imagineu a mi de professor? “No voleu aprendre? Doncs aquí us quedeu!”), cal saber tractar la gent, cal aquella simpatia que alguna fada et concedeix al moment de néixer i, sobretot, cal aquell reconeixement incondicional dels teus alumnes. Algú deia “no hi ha mestres, hi ha alumnes” i potser sí que són els alumnes que amb la seva admiració fan els bons mestres. Ahir érem quasi cent persones aprenent aquell ball bonic que ens va ensenyar el Carles i que, per variar, n’he oblidat el nom.

Ahir va ser dia d’aniversari. Cada dia de la vida hi ha algú que cumpleix anys i quan hi penso m’emociono. Ahir una bona amiga meva, que em va demanar que li guardés l’anonimat, va cumplir anys. La vaig felicitar, se’n va alegrar i em vaig alegrar. Ves si n’és de senzilla la felicitat.

Ahir va jugar el Barça i es va notar un augment del trànsit per aquella porteta que comunica la sala on ballem amb el bar de l’Ateneu. Si hi poséssim una porteta giratòria com les que hi ha a algunes estacions de metro i que serveixen també per a comptar la gent que hi passa, veuríem com en dies com ahir ens donaria xifres astronòmiques, increïbles, potser de milers de persones. Així és com es compte els assitents al Fòrum o a d’altres muntatges institucionals, que si jo hi passo una vegada és un assistent i si hi passo quaranta vegades són quaranta asssitents. Resumint, que la porta treia fum.

Ahir vaig constatar que a la Colònia hi ha nivell. El problema d’això és des d’on t’ho mires. Quan vaig a caminar per les muntanyes també m’adono sobint que hi ha nivell, que per arribar a dalt d’algunes muntanyes hauré de patir força i, entre nosaltres, hi ha algunes excursions que ja ni me les plantejo per culpa del nivell. Suposo que no he dit cap disbarat i que tots ho heu notat això del nivell. Alguns balls són de tant nivell que només hi arriben mitja dotzena de persones. No tothom pot arribar al cim de l’Everest. Però, ei!, que quan toquen un camí planer allò sembla la marathó de Nova Iork. I quin goig que fa la sala tant ballada, tant guarnida d’amics.

Jo, ahir, entre això i allò i d’altres coses, no vaig ballar gaire. No us diré quants en vaig ballar perquè no es tracta pas de rendir comptes, no hi anem pas a treballar sinó a disfrutar i cadascú disfruta a la seva manera. Però sí que vaig ballar el Jambalaia i el Clover. La felicitat, tingueu-ho clar, no és una qüestió de quantitat sinó d’intensitat. I, us ho prometo, ahir vaig tornar a ser feliç.

Ahir, el Carles va tenir unes paraules de record pel nostre amic absent, el Juan de Gavà, i en homenatge a l’estil country li va posar un dels balls que més li agradava ballar, el Chill Fàctor. I tots el vam ballar com en una cerimònia. És la nostra manera de resar. I no vaig poder evitar pensar en quin ball voldria que ballessiu el dia que jo em mori. Segurament el Reina de Corazones. O potser el Jambalaia. Ja hi pensaré. Sigui com sigui vaig tenir la sensació que ell ballava amb nosaltres, com un alè de simpatia.

I la lluna quasi plena i la plaça florida de blanc. I tantes amigues i amics que han vingut a ballar amb nosaltres i tantes converses. En quin moment de la nit em quedaria si tot fossin fotos que pogués anar passant? Segurament aquell precís instant que de la banda del bar va venir un gran crit, just quan l’Ibrahimovic va fer el gol i la vida es va aturar. Tot ajuda: Tu i jo i la música i un què tal i potser també les absències i els petits detalls que t’ajuden a somriure.

Segur que em deixo moltes coses, però el meu cap ja no és el que era. No em queixo, sempre hi ha un lloc per la lluna, per les flors i per tu. Què més puc demanar?

Que passeu unes bones vacances de Setmana Santa.

Aleix.
Colònia Güell, 28 de març de 2010. Diumenge de Rams

EL BARN DE'N GREG

CRÒNICA DEL BARN. 23 de març de 2010.

CARTA A UNA AMIGA.

Perquè sabs que t’aprecio sabs que t’ho dic de cor: un dia hauries de venir al Barn, estimada amiga, un dimarts a poder ser, per passar una bona estona amb tots nosaltres.

Un dia hauries de venir al Barn quan la tarda es torna vespre i, un cop acabada la jornada laboral i emocional, la gent se’n va a sopar casa seva aclaparats pel pes d’un dia de lluita, de l’esforç quotidià per pujar la família. És aquella hora de rutina quan algunes vegades la vida pren el color de la desfeta.

I segurament et sorprendrà veure un petit món que crida i que parla i es queixa i es cansa i descansa rient. Una cèl·lula de vida que sembla independent de l’altra vida del carrer. Si a fora hi ha silenci a dins hi ha vida, si allà és l’hora del descans aquí comença l’esforç, si arreu s’acaba el dia al Barn hi surt el sol, si a algun lloc el cansament sembla derrota entre nosaltres el cansament és el triomf.

I veuries una nau industrial en forma de graner americà amb una barra de bar a l’entrada i un billar i un futbolí i un aire de festa i una llum esmorteïda amb color de penombra. I cartells a les parets anunciant al Johnny Cash amb la guitarra o el Clint Easwoot vestit de pistoler o l’Elvis assenyalan-te amb un revòlver o un anunci de cervesa “Cool, l’autèntica cervesa de les Rocalloses”. I un petit escenari amb un gran rètol “El Barn de’n Greg”. I una pista de ball voltada per un collaret de taules i cadires on seiem a respirar i un serrell de banderoles de colors.

I veuries com ballem fent fileres d’amics i amigues que ens movem al mateix pas, al mateix ritme. I veuries desfer-se els rengles per tornar-se a refer. Són comportaments espontanis que van amb el ball, que conformen l’ambient. I escoltaries una cançó que es diu Reina de Corazones on hi ha un moment que diu “Beibii” que m’esborrona. I veuries un ball de contrandança que fa la sensació d’antics balls dels Apalatxes. I potser el Jambalaia cajun que per mi és un ritual. I veuries embogir la gent quan sona el Chill Factor. I com ballem fins que no podem més, i com saltem i com voltem a cent per hora. Veuries com cada música té el seu ball i fins i tot et farà l’efecte que cada música té el seu públic, uns som més de la nostàlgia i altres més de bellugar. Veuries que les músiques al Barn són antigues conegudes que rebem amb alegria.


I veuries la Maribel Pardo i la Maribel Rebollo i la Maite i la Cristina i l’Encarna i la Pilar. I algun dia a la Marta, i si tenim sort també hi veuries la Raquel que ens ho ha promés moltes vegades. I l’Assun i l’Àngels algun dia i la Mireia, i el Carles amb les amigues de Corbera i les amigues de Cornellà i de Sant Joan. I el grup de les Ladies Five i la colla de perruqueres que ballen molt bé. I els que sempre estan a la primera fila i uns que no ballen mai. I la Rosita amb les seves amigues. I molts d’altres que no en sé el nom. I el Greg i la Judit i també a la Belén, I el grup de la Colònia. Veuries l’Anna incansable ensenyant-nos a ballar i t’adonaràs que tenim un privilegi impensable, segurament immerescut, que agraïm cada setmana. Si haguessis vingut ahir hauries vist com felicitàvem l’Anna perquè feia vint-i-quatre anys. I veuries amb quina paciència ens ensenyava el Take a Breather o repassava l’ One Shot. Un dia hauries de venir al Barn i ens veuries com parlem i com riem. I escoltaries la nostra música. Un dia hauries de venir al Barn per sentir tal com sentim.

I veuries que al sortir mirem enlaire on ens hi espera la lluna satisfeta de reveure’ns altre cop. I potser t’adonaries que hi ha petits rituals que delimiten situacions, que agrupen amistats, que defineixen afinitats, que identifiquen i que criden el ramat. I veuries també que la vida és una alegria que a vegades no cal riure perquè es porta ben endins.

Estimada amiga, un dia hauries de venir al Barn amb nosaltres per entendre per què te’n parlo amb tanta passió, un dia hauries de vestir-te d’il·lusió i venir amb nosaltres a mirar, a escoltar, o parlar i qui sab si a ballar i a somiar. Un dia hauries d’intentar comprendre o entendre o fer veure que entens la parafernàlia del grup i del moment. I potser florirà una rosa, potser tindrà un sentit fer com nosaltres i enlairar la vista al cel per si hi trobes la teva lluna a la teva nit, potser descubriràs que hi ha altres móns dins les bombolles de la nit. Estimada amiga, un dia hauries de venir al Barn.

Aleix.
Colònia Gúell, 24 de març de 2010.

CAN FORNIGUERAIRE

Can Fornigueràire. Una petita excursió.

Estimada colla. Després d’aquest llarg període d’hivernació hem recomençat la grata rutina dels dimarts a muntanya. Avui, per començar, hem anat a can Salgado. No us en rieu, ja ho sé que anar a can Salgado no és res, que hi anàvem a menjar la truita pel Dijous Gras quan anàvem a Hermanas. Però nosaltres no hi hem anat a jeure a sota un garrofer (que també), sinó que hi hem anat a buscar espàrrecs, i això vol dir caminar amunt i avall, embrossar-se dins les bardisses, saltar marges, estirar-se fins on potser hi dorm la serp i, al final, el que sobre el paper era un camí d’un o dos quilòmetres s’ha convertit en quatre o cinc (que tampoc mata, ho reconec).

Antigament, entre l’esquena de Can Salgado i la de Can Via hi havia la masia de can Fornigueràire, que nosaltres no vam arribar a conéixer i els nostres pares potser tampoc. Però unes runes antigues, i una font a la riera, i un càntir trencat, i unes teules envellides i unes històries d’àvies ens parlaven d’una vida oblidada. Aquí és on anem a buscar espàrrecs el Nani i jo. Ens endinsem pel bosc clapejat de garrofers oblidats i d’alguna olivera convertida en ullastre, ens despengem per la riera que ja mira a can Salgado i patrullem per camps de cirerers morts i abandonats, assassinats per l’armillera. Als pendents assoleiats ens asseiem en jassos de serps i omplim el pit d’aire i d’il·lusions. Després ens enfilem fins el camí de la carena i retornem pel corriol que passa just davant de can Fornigueràire, ara un munt de rocs, definitivament enrunat per les màquines netejaboscos que han entrat a sac i han trinxat tot el que han volgut. Calia netejar els boscos, però una mica de carinyo també l’hauríem agraït. La muntanya de can Fornigueràire, igual que el Rabatxí i que molts altres boscos de casa nostra, fa la impressió d’aquelles fotos velles de Tunguska, aquell lloc de la Sibèria on diu que hi va caure un roc celestial amb molta mala llet. Un pi aquí mig esberlat, un altre molt enllà, i entre mig muntanyes de llenya, de branques, d’estelles, com si hi hagués passat l’exèrcit de Franco.

La riera de Can Salgado, a la seva capçalera, és molt rica d’aigua. Hi ha un parell de pous que xuclen o xuclaven sense parar. On hi havia la creu, a la cara que mira a Santa Coloma hi havia una nafra on sempre hi rajava un petit doll. I no gaire més lluny naixia la mina que portava aigua a can Julià. A ran de camí entre can Via i can Salgado hi ha un llaurer històric. No és el millor llaurer del món, però li tenim un cert carinyo el Nani i jo, i no sabem passar-hi per la vora sense collir-ne un branquilló. Avui també ho hem fet, més que res per la reserva, per quan calgui fer llenties o potser un estofat. El millor llaurer que coneixem, segurament és el de can Ràfols (fulla ampla com la mà, olorós, ombrívol de riera), però aquest de can Fornigueràire, juntament amb els de Santa Bàrbara són com més nostres, són els de casa.

Avui hem trobat també una florida de violetes que feia goig de contemplar. Entre el sol, la humitat de pluja i de nevada, i la fresca matinera, es veu que els agrada i han tingut pressa per sortir. Semblava una cenefa a la vora del camí. No n’he collit gaires, tant sols divuit per donar una alegria a la Cóncep. I us ben asseguro que se n’ha alegrat. Ja ho sé que n’hauria pogut collir cinquanta o encara més, però a la muntanya, com a la vida, és bo cumplir unes normes, seguir unes pautes, creure en uns mites, establir uns símbols i tenir uns principis personals. Demà passat serem divuit de març, i a casa, poc o molt, sempre ho hem celebrat. Per això he pensat que n’havia de collir divuit de violetes, ni una més ni una menys.

I m’he assegut al marge, els peus penjant cap al pendent, els fanals per matalàs i el sol a la cara. Al davant vinyes antigues i una mica més amunt can Salgado. Més enllà Sant Boi i el Pla del Llobregat. Un esparver penjat al cel. El temps s’ha aturat en olor de romaní . I flotant per l’aire tebi els meus records, que en gran part també són vostres.

M’ha semblat sentir el cant llunyà d’un cucut. I el Nani m’ha dit “No has sentit? Ja han arribat els cucuts!”

Colònia, 16 de març de 2010.

CONCEPCIÓ SIMON BESSA

LA QUAR

Avui 11 de juliol de 2002 hem anat, la dona i jo, al Berguedà, per veure si encara hi havia els personatges que surten al llibre de l'Espinàs "Pels camins de cendra" i hem vist que a Sant Maurici de la Quar encara hi ha la Sònia (ens hi hem quedat a dinar) i que a Cal Soldevila han consolidat la fabricació de formatges (i iogurts i mató).

A Sant Maurici hem coincidit amb una família que eren fills del poble i ara vivien a Manlleu i havien portat la mare perquè recordés l'infantesa. S'estaven a dins de l'esglèsia quan nosaltres hi hem entrat. La Concep els ha saludat i ha encetat la conversa. L'àvia li ha dit:

- És maca la mare-de-Déu, oi? - hi havia una talla romànica que devia ser molt antiga- El meu pare i el meu germà, l'any 36 la van salvar. Van sentir veus que anaven a cremar les esglèsies i van dir "encara ens cremaran la Marededéu" i van pujar i es van endur la verge i la custòdia, la corona i el vestit. I quan ells baixaven, els del comité pujaven i no es van veure. Va ser un miracle. Aquesta marededéu n'ha fet dos de miracles, l'un va ser aquest, que uns pugessin i els altres baixéssin i no es veiessin, i l'altre va ser quan van venir els milicianus i es van fer passar per soldats franquistes i vinga dir "Viva espanya i viva francu" i va ja podeu sortir (perquè abans hi havia molta gent amagada, sabeu? i els capellans i les monges que no sé on els tenien amagats) i és clar, van sortir i els van donar un bon dinar i vi. I quan ja estaven els van ensenyar l'escut que duien a sota la solapa i van veure que eren milicianus i vinga, tots en renglera i els anaven a afusellar. I llavors un que diu, que perquè els hem d'afusellar si ens han donat tant bé de dinar. I els van perdonar. Va ser un miracle, oi?. Hi tinc molta fe jo en aquesta Marededéu. -I va resar una oriació i vam sortir de l'esglèsia-

Després hem anat a visitar La Portella, que ells també portaven la clau. I l'àvia ens ha explicat:

- Aquí hi feiem ball, a baix a l'esplanada -ha senyalat cap a ponent- i aquí dins hi feiem el sarau al vespre - i ha senyalat a la part de baix de l'esglèsia- D'aquí fins a Berga hi teníem tres hores d'anada i tres hores de tornada. I em feia por. Quan passavem per sota d'aquell cingle queien pedres (que devien ser les cabres que voltaven per dalt) però nosaltres dèiem que era La Por. Jo m'havia de casar, i el meu germà, que era molt bo però tenia jocs molt dolents, em va trencar una dent i vaig haver d'anar a Berga al dentista, i hi havia d'anar diverses vegades perquè em curés, i li vaig dir al pare "pare, deixeu-me endur l'euga que, vulguis que no, em farà companyia". I em feia companyia. Però em passava una por....!

- L'indemà del ball de carnaval tenia molta son. I estava guardant les cabres i volia dormir i pensava que si m`'estirava al costat del camí i em veien, ves quina vergonya. I vaig trobar un lloc al darrera un boix. Però hi havia una argelaga que em punxava (sabeu què són les argelagues, oi?, són aquelles punxes que també se'n diuen gatoses). I amb un ganivet que no tallava ni res, perquè era així de petit la vaig voler tallar i em vaig fer un tall a la cama que em sortia la sang com si fos un surtidor. I li vaig dir al gos "tu aquí, a guardar les cabres" i així jo ja estava tranquila perquè sé que no es mouria. I vinga córrer cap a casa i la sang que m'anava sortint com un surtidor. I quan arribo em surt el pare i em diu que què hi faig aquí, que què m'ha passat. I jo li dic que res, que faci el favor d'anar a avisar a la mare i la padrina i que vinguin de presa. Llavors quan van venir no em podien aturar la sang de cap manera i jo m'havia de morir. I la padrina que va a l'estable i agafa munyiga de cavall i me'l posa a la ferida i se'm va estroncar de cop la ferida. Però ja sabem que el fem de cavall és el que porta més tètan de tot i no me'n va agafar. I el metge em va dir "mira, perquè et veig aquí mateix, perquè si no no m'ho creuria" perquè havia d'haver agafat el tètan i no em va agafar.

- Abans li dèia al pare que em deixés anar a rosari perquè es l'únic moment que podíem estar amb l'altre mainada, i després de rosari jugàvem i corríem. Perquè si no només vèiem que cabres i vaques en tot lo dia.

- En tinc molt bon recors d'aquí. D'aquí la Quar tot són bons records. En cavi de Perafita tot són tristeses. Allí em vaig casar i em van matar el marit a la guerra. I em vaig quedar vídua amb tres nenes petites i una que se'm va morir. En canvi aquí dalt tot van ser alegries. I és que els temps de l'infantesa deixen més bons records.

- - - - - - - - - - -


(Una setmana després)

Senyora Concepció, tal com li vam prométre li enviem la fotografia que ens vam fer el passat divendres, dia dinou de juliol, a dalt a Núria, i també n'hi enviem del dijous, dia 11, fetes a la Portella. Tots plegats hem quedat molt bé perquè en fotografia a vegades té més importància la llum interior que la llum del sol.

Si no fos que no és correcte de prendre's les creences religioses a la lleugera, diríem que el fet que ens retrobéssim al cremallera de Núria just una setmana després d'haver-nos conegut a Sant Maurici de la Quar és un miracle. I bé ho sabem que no podem parlar de miracle, però és una casualitat tant increïble que sembla que no pugui ser.

De totes maneres, si ho mirem bé, la primera vegada que ens vam trobar també va ser una gran casualitat, perquè nosaltres no hi havíem estat mai a la Quar, i vostè feia molts i molts anys que no hi havia anat. I vam coincidir en el lloc, en el dia i en l'instant. I podríem pensar que si no no haguéssim coincidit hauríem coincidit amb algú altre, però..... amb quantes persones establim una relació de simpatia cada dia?, o cada setmana? o cada mes?, vull dir que no és gaire habitual. I malgrat això, no solament ha passat sinó que a la setmana següent hem tornat a coincidir en un lloc també ben especial.

Perquè nosaltres feia uns trenta anys que no havíem anat a Núria. I si ens ho mirem bé no teníem perquè anar-hi, però una espècie d'anhel inconscient va fer que s'ens acudís "hem d'anar a Núria". I no hi havíem d'haver anat el divendres, sinó el dia disset que era el meu sant, però em vaig posar malalt i ho vam haver d'ajornar. I després de totes aquestes casualitats també vam coincidir en l'hora i en el mateix vagó del cremallera.

En fi, no cal donar-hi més voltes perquè no en treuríem el desllorigador. Però la realitat és que ens va causar una agradable sorpresa i va fer que la nostra visita a Núria ens omplís d'una gran satisfacció.

Rebi un record dels seus amics.

Aleix i Concepció.
Colònia Güell, vint de juliol de 2002.

- - - - - - - - - -


Avui, cinc de juny del dos mil nou, hem anat a enterro a Centelles. L’àvia Conxita s’ha mort.

CONCEPCIÓ SIMON BESSA, Vídua de Josep Codina Casadesus morí ahir, cristianament, a I'edat de 94 anys.

A.C.S.

Els seus apenats: Fills, Antonia i Pere, Concepció, Antonio, Angelina i Manel, Jordi i Ma Teresa, Montserrat i Francisco; i família tota en assabentar-vos de la seva pèrdua, us preguen que la recordeu en les vostres oracions.

Agrairem la vostra assistencia a I'acte de I'enterrament i Ofici Exequial que tindra lloc avui divendres, a les 5 de la tarda a I'església parroquial de Centelles.

Centelles, 5 de juny de 2009

Lloc de reunió: Església Parroquial de Centelles Casa mortuòria: Carrer Vic, 51 Difunta: Capella Ardent n° 2 del Tanatori de Vic “Cuberta Serveis Funeraris" C/. Sot dels Pradals, 2

La família ens ha saludat agraïda i nosaltres no els hem sabut fer entendre que els agraïts som nosaltres. Hem assistit al funeral com a darrer acte, com el tancament d’una etapa bonica, d’un privilegi que se’ns va concedir perquè sí. Dins la nostra immensa modèstia hem sigut testimonis d’una història i d’un temps que potser s’hauria oblidat. Ella, la senyora Conxita, ens parlava d’abans, d’aquells temps d’esperança i misèria, de la lluita pels fills i el menjar, de la guerra, del treball a la fàbrica, de la fe en la Marededéu, de les herbes i el fred. Nosaltres li parlàvem dels néts i la nostra Colònia i del temps dels bolets. Dos o tres cops cada any l’hem anada a veure, i sempre hem marxat amb aquell goig d’haver passat uns moments importants.

El darrer cop que la vam veure va ser el passat nou de març que, casualment també, va ser el dia que cumplia noranta-quatre anys. Vam estar un parell d’hores asseguts, tots tres sols, a una sala de la residència Sant Gabriel, on s’estava. A mi no em va conéixer, a la Cóncep sí “Quí és aquest senyor?” li preguntava. Havia estat malalta i li vam notar la devallada. Vam pensar que desvariejava quan ens va dir que no marxéssim encara perquè estaven a punt d’arribar totes les seves filles per celebrar la diada, però després vam saber que era cert, com totes les coses que ens havia explicat durant aquests quasi deu anys que ens hem conegut, i que es va reunir la família complerta. Ens va saber greu haver marxat, però potser va ser millor així.

Ara ja no hi és. Descansi en pau senyora Conxita, i que el àngels del Senyor la surtin a rebre per a dur-la a aquest Cel on hi haurà el seu espòs i la seva filleta, aquest Cel que tindrà tota la fesonomia d’aquella Portella de festa major i el camí de La Por sense por, i la Marededéu en persona, somrient, vestideta amb faldilla de puntes i amb mantellina, igual, igualeta que quan estava a La Quart.

Colònia Güell, 5 de juny de 2009.

LA REPÚBLICA

CATORZE D’ABRIL. ANIVERSARI DE LA REPÚBLICA.

Avui som catorze d’abril, aniversari d’aquell dia en què els nostres pares i avis van encetar totes les esperances i semblava que finalment es podia veure un futur d’harmonia i felicitat. Poc es podien imaginar que les forces tenebroses dels interessos privats, de l’egoïsme, del fanatisme i la ignorància havien d’escapçar les il·lusions en un immens bassal de sang i de llàgrimes.

Han passat setanta-tres anys, més de la mitat dels quals sota el terror dels militars espanyols i la resta en aquesta democràcia tutelada pels guanyadors d’aquella guerra. Avui encara, després de tan de temps, es procura no esmentar l’ efemèrides i els mitjans de comunicació, venuts o domesticats, fan veure que no se n’adonen. No s’oblidaran pas el 11-S de les Torres Bessones, ni el dia del Descubriment d’Amèrica. Però aquell dia en que el poble català va escollir per majoria escandalosa que no volíem cap rei, aquell dia l’han oblidat.

La República no és el paradigma de la felicitat, però pel nostre poble és el paradigma de la dignitat. El fet que vagin necessitar un milió de morts i quaranta anys de terror per a fer-nos acceptar la monarquia espanyola i tot el que comporta, és una llosa, sòlida o esquerdada, que segella aquest immens fossar de la nostra llibertat.

I no és que accepti com a panacea la República Espanyola, que bé sabeu que desitjo la República Catalana, sinó que reivindico com a condició indispensable l’acceptació de la voluntat popular expressada sense coaccions ni interferències. En un supòsit d’un país ideal sense rei, sense jutges nacional-espanyols i sense exèrcit vencedor, podríem començar a suposar que hi ha intenció de tancar ferides. Mentrestant, permeteu-me que ho dubti.

I amb tota aquesta generació de periodistes d’amnèssia selectiva, ben ensinistrats pel senyor que els paga el sou, dispenseu-me de llegir la premsa. No sé com dir-ho, no sé com expressar que no me’ls acabo de creure.

A tots aquells que s’han mantingut fidels als antics ideals, a tots els que han conservat un espai en la memòria per aquella generació, a tots els que algun dia podran arribar a comprendre que ens caldrà retornar a l’antiga raó: Salut!

Aleix, 14 d’abril de 2009.

LA GRANDEUR (els francesos)

Igual que va passar a casa nostra quan el general aquell es va morir, a França també tothom havia sigut de la resistència, tots havien sigut erois i els francesos havien sigut la gent més valenta que s’havia afrontat als nazis. Però res, no us ho creguessiu pas, tot és pura propaganda.

La realitat és que França va ser un dels països que es va rendir més de pressa a l’exèrcit dels alemanys. Va ser l’encarnació de la covardia, la vergonya de la humanitat. Tot just els nazis van trencar la Línea Maginot, i això va ser tot just començar la guerra, els francesos van córrer amb les cames que els tocaven el cul i es van rendir amb menys de tres mesos. Imagineu-vos, a Espanya els rojos-separatistes, amb una mà al davant i una altra al darrera, havíem parat el cop durant tres anys, sense recursos i davant de quatre exèrcits (l’espanyol, l’alemany, l’italià, i les escorrialles portugueses-mores) i ells amb tres mesos ja s’agenollaven i demanaven perdó.

El pare m’ho va explicar, que tot just perduda la guerra a casa nostra, el Jaume Martínez els va fer una anàlisi de la situació: -Aviat començarà una altra guerra –els va dir- els feixistes (alemanya i itàlia) contra les democràcies (França i Anglaterra). El front de guerra, lògicament, s’establirà a partir de la frontera franco-alemanya. Els alemanys són superiors als francesos i els faran retirar. Els francesos aniran reculant cap als Pirineus fins que el Franco, àvid de repartir-se el pastís africà, intervindrà per la reraguarda francesa. En aquest moment és quan nosaltres jugarem el nostre paper. Coneixedors del terreny i ajudats, ara sí, per les democràcies, podrem actuar com a exèrcit català i guanyar-nos la nostra independència.

El plantejament era correcte i la independència de Catalunya estava clarament a la vista. El que ningú no es podia imaginar llavors era la gran covardia francesa, la pressa en rendir-se.

Quan es va produir la primera decepció, els nostres es van incorporar, uns dins del maquis francès, altres fent tasques de resistència (passar evadits pels passos fronterers, majoritàriament jueus i aviadors aliats, o bé fent tasques d’espionatge al servei de l’exèrcit anglès)

Nomès com a constància, encara que ara no vingui al cas, quan va ser definitiu que els francesos s’havien rendit, el grup del Jaume Martínez va apostar per un possible desembarcament aliat al golf de Roses. Era evident, llavors, que l’exèrcit més feble dels països feixistes era el de Franco, i també era evident que un cop acabada la guerra haurien de fer fora al Franco. Per tal, la suma de les dues evidències portava a treballar perquè l’invasió aliada fos per Catalunya, ja que aquest fet ens podria dur també a la independència. Malhauradament les exigències d’americans i anglesos van optar per Normandia i la història ha sigut la que ha sigut. A l’acabar la guerra i en reconeixement de la tasca realitzada pel grup del Jaume Martínez, on hi actuava el meu pare, van proposar la Legió d’Honor pel seu cap. En Jaume va refusar per a poder seguir la guerrilla a Catalunya. Però entenent que convenia tenir influències a l’altre costat de la frontera van proposar-ne un de la colla, en Jaume Viladrosa, qui desde llavors va ser una autoritat al Rosselló.

Els francesos, tot i haver sigut de fet del grup dels nazis, perquè Petain, el màxim representant del govern francès es va passar a la colla del Hitler, per conveniència dels aliats van fer veure que havien format part dels exèrcits aliats. Al general Degaulle el van sembrar, el van regar i el van fer créixer (li van donar tot l’armament que va voler) els aliats. A l’acabar la guerra es va creure que tenia algun poder i va continuar la guerra, aquest cop les guerres colonials, sobretot a Indoxina, però sense el suport de la indústria de guerra americana van haver de marxar amb la cua entre les cames. És sabut que Ho Txi Min havia proclamat la independència del Vietnam i per tal, es va enfrontar a l’exèrcit colonial francés. El general Giap, cap dels guerrillers vietnamites, en una lliçó magistral d’estratègia va encerclar i va deixar fora de combat a la major part de l’exèrcit francès a Dien Bien Fu. Una altra gran vergonya del món occidental. Cóm era possible que “quatre pagesos plantadors d’arrós” haguessin vençut a una potència occidental d’una manera tant aclaparadora?

Amb la vergonya a la motxilla, es van retirar i ho van pagar els pobres argelians. Ells van rebre els generals humiliats i s’hi van enfrontar tan bé com van poder. Però aquesta vegada, els francesos havien aprés una llicó: que costa molt fer front a pobles que lluiten per la seva independència, que costa molt lluitar contra la raó, que no sempre és la potència de foc la que determina el resultat de les batalles. I van inventar la guerra bruta.

A Argèlia es van afartar de torturar. Van aplicar la tortura sistemàtica, tant als guerrillers com als pacifistes, tant a homes com a dones. La tortura va passar a ser una arma més. Servia per aconseguir resultats als interrogatoris i també per terroritzar la població. I van tornar a perdre. Aquest país amb uns generals que havien perdut totes les guerres només podien exportar la vergonya i només eren exemple d’allò que no s’havia de fer. Però.

Els generals francesos, l’Estat Major, els polítics d’alt nivell van extreure’n lliçons. Però no en el sentit positiu, no en el sentit moral, sinó l’altre, en el de mantenir el poder al preu que sigui. Ells són els que van exportar a sudamèrica totes les sinistres generacions de militars colpistes, torturadors. Ells són els autors intelectuals de les tortures a Xile, a l’Argentina, a Centreamèrica. La propaganda comunista ens va decantar a creure que era cosa americana, i és ben cert que ells ho van finançar, però els instructors de les sales de tortura, els dissenyadors dels camps de concentració, al darrera de tots els horrors, sempre hi havia algun alt càrrec francès. Això és història veritable.

Sóc conscient que a algú li sorprendrà això que dic. Però algú recorda el fet del vaixell insignia de Greenpeace, el Rainbow Warrior, enfonsat pels serveis secrets francesos el 1985 per evitar una protesta en contra de les proves nuclears que realitzaria França a l'atol de Moruroa, a l'oceà Pacífic sud?. Tecnologia francesa.

Quan generalitzes necessàriament t’equivoques, perquè en un poble, en un país, en un estat, hi ha gent de tota mena, bons i dolents, valents i covards. Però quan són ells els que generalitzen, els que ens volen fer veure que són una raça tal o una gent que són així, llavors ja no m’equivoco. La rendició de Petain davant els alemanys és un fet indiscutible. El govern de Vichy, la col·laboració absoluta amb els alemanys, la persecució dels jueus, el maltractament als exilats de la guerra d’Espanya en els camps de concentració francesos, tot això són fets reals, el meu pare hi va ser i m’ho va explicar. El Jaume Viladrosa hi va ser i és història. Dien Bien Fu és un orgull pels pobles oprimits. La Batalla d’Argel és un clàssic del cinema. I els assessors francesos a les cambres de tortures seran objectivament i per sempre la vergonya més gran de tot l’estat francès, la negació de qualsevol Grandeur.

I per fi hi ha l’afer de Ruanda amb el genocidi més espantós dels darrers temps, on la inteligència francesa va atiar els utus a fer neteja ètnica per a poder consolidar la seva àrea d’influència. Tot ho veuen legítim si serveix als interessos de l’estat.

Insisteixo en que no podem generalitzar, que a França hi ha gent bona, molta gent bona i gent molt bona. Però a França, en general, són molt més patriotes encara que aquests del toro que tenim tant a la vora. Si la bona gent que hi ha França coneixés les meravelles internacionals del seu país, no tindrien una certa vergonya de ser francesos? Molt em temo que no. I això és el que em preocupa.

LA MEMÒRIA I EL PERDÓ

Estimats amics i amigues. Avui us parlaré d’un tema que no fa riure: de la inconsciència amb la que s’estan tractant els temes, els ànims i la història. Estimats amics i amigues, avui us parlaré del què va passar, del què ens han amagat i del què pot tornar a passar si algú no diu prou a la campanya espanyolista de la ràdio, la premsa i la televisió del toro, de l’operació triunfo i d’aquesta foguerada de Cope i de Ciudadanos.

El dia de la copa d’europa de futbol vam veure com resortien les banderes franquistes que els mateixos de sempre tenien guardades per quan tornés algun general il·luminat. La mateixa ràbia de sempre està en caliu, no s’ha apagat. Déu nos en guard si un dia els retornen el poder, la carta blanca perquè facin i desfacin com van fer i desfer quan, el capital, l’exèrcit, el clero i la ignorància estaven tots al seu costat i contra nostre.

Badajoz va ser un cas flagrant. A Badajoz van cometre l’error de deixar entrar la premsa estrangera junt amb els falangistes. I la premsa, tot i ser de dretes, tot i ser dels seus, va deixar constància del què veia. I el món es va esverar de veure que fèia l’autèntica Espanya, la dels toros, la de la intransigència, l’antirepublicana, l’antidemocràtica, la de sempre, quan podia fer allò que desitjava.

A Badajoz, segons la premsa de dretes hi va haver quatre mil afusellats a la plaça de braus. Van instalar les ametralladores i tal com feien entrar els grups de presoners els disparaven. Però abans, i després, els ramats de moros a l’avantguarda tenien carta blanca per escarmentar la població. Van matar més de mil civils pels carrers de Badajoz pel sol fet de dur un rellotge o alguna cosa de valor. Van violar totes les noies que van trobar. Els falangistes (l’equivalent els que portaven la banderes del toro l’altre nit) van ser més venjatius, més selectius. A la tele vaig sentir el testimoni d’unes persones que parlaven com havien anar a buscar a un carceller per matar-lo, però com que havia fugit van anar a casa la seva nòvia, la van violar i la van penjar a la plaça del poble perquè tothom ho veiès.

I van causar tant terror als supervivents que no n’han volgut parlar més. I als pocs que sí que n’han parlat ens han dit que ho havíem d’oblidar, que era aigua passada, que si la reconciliació, que si era remoure el passat. Mentides, tot mentides per a prosseguir en la seva tasca de destrucció. Perquè jo m’ho creuré el dia que demanin perdó públicament. El dia que els hereus d’aquella gent facin acte de contrició en nom dels seus avis intelectuals, el dia que facin pública penitència, sigui retornant al poble part del que els van prendre, sigui retornant a les nacions i a les institucions allò que van segar, aquell dia els diré: amics del toro, doneu-me la mà. Però ara no, perquè segueixen igual que abans, amb el mateix poder, amb la mateixa convicció d’abans. Es creuen amb el dret diví d’assassinar qui vulguin, homes o nacions. I així no podem ni perdonar ni oblidar. I tingueu ben present que mentre nosaltres no els perdonem, ells no podran entrar mai al Regne dels Cel. Per més que diguin els capellans.

Us transcric un resum d’aquells esdeveniments escrits per la premsa estrangera que hi va ser present. Només perquè vosaltres, nosaltres, els fills dels qui van patir aquelles brutalitats poguem prendre el relleu de la memòria, poguem ser dipositaris del dret a perdonar o condemnar.

El domingo 16 de agosto, Le Populaire y Le Temps, en primera plana, y Le Figaro y Paris-Soir, en la página tres, anunciaron los sucesos de Badajoz.
«LOS FASCISTAS ASESINAN A LA POBLACION DE BADAJOZ» era el título de Le Populaire, que poseía la información del enviado de la Agencia Havas, y en su comunicado se pueden leer cosas como éstas: «La sangre corre por las aceras. Los legionarios y los moros continúan ejecutando en masa», «Barrios enteros están en llamas y el número de víctimas, mujeres, niños y ancianos es innumerable. En los pueblos de los alrededores las tropas han pasado por las armas a todos los que eran fieles al Gobierno», «Están teniendo lugar ejecuciones en masa», «Los cadáveres cubren el suelo», «En la plaza del Ayuntamiento yacen los partidarios del Gobierno que fueron ejecutados contra el muro de la catedral», «La sangre corre por las aceras. Por todas partes se encuentran charcos coagulados».
Le Populaire del lunes 17 de agosto titulaba en primera plana: «Mil milicianos han sido fusilados en Badajoz por los fascistas». Ese mismo lunes 17, Le Temps publicaba una crónica de Jacques Berthet, en la que éste daba detalles de la lucha y de la represión en Badajoz: «En estos momentos -escribía el 15 de agosto a las 22,30- alrededor de mil doscientas personas han sido fusiladas (...) Hemos visto las aceras de la Comandancia Militar empapadas de sangre (...) Los arrestos y las ejecuciones en masa continúan en la Plaza de Toros.. Las calles de la ciudad están acribilladas de balas, cubiertas de vidrios, de tejas y de cadáveres abandonados. Sólo en la calle de San Juan hay trescientos cuerpos (...)».
El teniente coronel Yagüe, comandante en jefe de las tropas que operaban en el sector de Badajoz, declaraba satisfecho al representante de Le Temps:
«Es una espléndida victoria. Antes de avanzar de nuevo, y ayudados por los falangistas, vamos a acabar de limpiar Extremadura».
La noticia procedía de la ciudad de Elvas, y decía así:
«Elvas, 17 de agosto. Durante toda la tarde de ayer y toda la mañana de hoy continúan las ejecuciones en masa en Badajoz. Se estima que el número de personas ejecutadas sobrepasa ya los mil quinientos. Entre las víctimas excepcionales figuran varios oficiales que defendieron la ciudad contra la entrada de los rebeldes: el coronel Cantero, el comandante Alonso, el capitán Almendro, el teniente Vega y un cierto número de suboficiales y soldados. Al mismo tiempo, y por decenas, han sido fusilados los civiles cerca de las arenas».
--------------------------
Pero el teniente coronel -y más tarde general- Yagüe ha respondido personalmente ante la Historia por lo menos dos veces de la gran responsabilidad que le incumbe. La primera fue cuando Mario Neves le preguntó si había habido dos mil ejecuciones y dijo que no creía que fueran tantas. La segunda fue cuando el periodista John T. Whitaker, alarmado por lo que le contaba su colega y amigo Jay Allen, se presentó ante Yagüe y le preguntó si era verdad que habían sido asesinados varios miles de personas. Y el teniente coronel Yagüe respondió sonriendo:
«Naturalmente que los hemos matado. ¿Qué suponía usted? ¿Iba a llevar 4.000 prisioneros rojos con mi columna, teniendo que avanzar contra reloj? ¿0 iba a dejarlos en mi retaguardia para que Badajoz fuera rojo otra vez?»

Amics i amigues, contra la força de les armes i la televisió no tenim res més que això, l’absoluta convicció que no ho oblidarem. I que mai, mai no els perdonarem si no ens demanen, ells primer, sincerament perdó.

Rebeu una abraçada.

Aleix.

DE RUBIÓ AL NASTVILLE - 25 FEBRER 2007

“Hi havia una vegada una iaia que es va enfilar a un arbre....”. No, no era així. A vera, vera: “Una vegada una iaia tenia un gat...”. No, tampoc. (.....). “Un gat i una iaia van anar de viatge...”
En fi, que Déu ni do ahir al vespre.: Vam observar la lluna a Rubió (tant al carrer com a dins la casa, fotografiada a un calendari), vam sopar a la llum de les espelmes (Com ho titularíem?, sopar romàntic?, sopar a les tenebres? sopar als peus de –o de la- Montserrat?). A l’hora dels gats fèiem la traversa Montserrat-Sant Llorenç. I just abans que tanquessin vam entrar a la Capella Sixtina del Country peninsular. A quarts de tres vam arribar a la Colònia, tothom dormia, fins hi tot el jovent que havia celebrat Carnestoltes. Enganxat a la roba hi duiem fum de tabac del Nastville, i enganxada a la pell la pena pels dos-cents balls que ens falten per atrapar als primers de la classe. Ahir a la nit no vam ballar (més aviat la vam ballar), però durant uns moment vam poder observar la dimensió desconeguda (per nosaltres) del Country, va ser com adonar-nos que hi ha un cel, però que, igual que l’altre Cel, no el podrem disfrutar en aquesta vida. Nosaltres, pobres pecadors, serem per sempre més, irremeiablement, carn de Texas i de La Caseta. I de tant en tant marathonians de Festes Majors (a La Sagrera o a la Colònia). Cadascú és d’on és i assumir-ho és una de les claus de la felicitat.
Un dia ja us ho vaig explicar que jo sóc dels de trenta-dos passos. I als de seixanta-quatre els necessito (i en certa manera els admiro) per poder fer un descans i prendre’m la cervesa. Però amb els que em trobo còmode i feliç, els que m’ajuden a pensar i a somiar mentre ballo són els de les distàncies curtes. Què hi farem!, cadascú és com és i assumir-ho és també una de les claus de la felicitat.
A vera, vera... “Hi havia una vegada una iaia que es va enfilar a un arbre”.

Una abraçada.

AL TEXAS - 14-1-2007

No sé què té aquesta música que sembla que em parla a mí especialment, i jo, en homenatge, ballo i ballaria tota la nit aïllat dels maldecaps de la quotidianitat.

Hi ha balls que, amb independència de la seva dificultat i de la seva especial confecció, t’arriben, et barrinen el cor i sents una especial tremolor que et tiba el somriure. Normalment són balls senzills, balls impregnats d’una lògica aclaparant, d’una coherència amb la música que fa que ballis d’inèrcia: Symple rock?, CCS?, ...

Amb la música fent-te pessigolles al pensament i el ball que et fa moure al ritme exacte, et sents en harmonia amb l’Univers. I això vol dir que ets feliç.

Quan escolteu aquesta música pensareu “doncs no n’hi ha per tant”. I és ben veritat. Però si en el moment precís us trobéssiu escoltant la mateixa cançó que cinquanta, seixanta o cent persones més, alineats ballant al mateix pas que cinquanta, seixanta o cent persones més, i impregnant-vos d’aquesta cantarella dolça i monòtona, potser (i dic potser) pensaríeu una mica com jo.

A vegades hi ha sensacions, hi ha moments irrepetibles, que tota una comunitat percep alhora. Són instants màgics que ens intueixen el Cel.

Si més no és el que jo penso.

Una abraçada.

SANT CLIMENT - 2006

L’EXHIBICIÓ DE COUNTRY - SANT CLIMENT DE LLOBREGAT - 25-3-2006


L’exibició de Country a Sant Climent del passat dissabte 25 de març no va sortir exactament com em pensava. Ni tant sols aproximadament.

Les circumstàncies: El terra de pedra, que impedia sentir el soroll dels “stoms” quan ballàvem el Hold On, el públic menjant goludament la coca i esperant amb ànsia el moment de tornar a ballar (que per això havien pagat l’entrada). Jo que mirava els meus rengles i veia que qualsevol semblança amb una línia recta era pura il·lusió, la música que es distorsionava en la potència... tot plegat era una mescla que necessàriament conduïa a un sol resultat, el de fer-nos pesats si ballàvem més de tres cançons. I en vam ballar set o vuit. Set o vuit són tres o quatre de més, i això multiplicat per tres minuts de cada cançó vol dir un quart d’hora d’excés.

El públic.- Els nostres familiars ens van aplaudir perquè ho havien de fer. La Junta del Casal de Sant Climent ens van aplaudir perquè eren els promotors de la idea i els hi anava el càrrec. El públic més educat ens van aplaudir perquè es deuen a l’educació que van rebre dels seus pares. El públic no tant educat parlaven de l’empat del Barça, del bon temps que feia, de la dona del carter (que diuen que s’entèn amb el xofer de l’autobús), de l’Antòniu que tornarà a ser avi, i alguns pensaven en l’acudit típic d’on han deixat els cavalls aquesta colla que ballen. Quatre garrulus, en una demostració d’allò que no s’ha de fer mai, van gosar cridar “fuera! fuera!” I en general hi havia com una falta de sintonia entre els tres-cents que havien pagat l’entrada i els trenta que havíem entrat sense pagar: Notaves que no t’estimaven.

Però no tot va ser dolent. Tal com dèia en Lao-Tsé n’hem de treure lliçons dels revesos de la vida, (després comentaré les conclusions, ara vull apedaçar una mica la nostra autoestima i parlaré del suposat fracàs). Bén bé fallar no vam fallar (amb dues as, eh?). Un fracàs-fracàs hauria sigut si tot el públic, fins i tot els nostres familiars, hagués cridat “Fora! Fora!”, i ens haguessin tirat troços de coca i els gots buits del xampany. Això hauria sigut un fracàs. O bé que, en vista de l’actuació ens haguessin fet pagar l’entrada. O ens haguessin dit “mireu, no cal que torneu mai més”. I això no ens ho van dir, oi? (O si? Si a algú li ho van dir, o va sentir algun comentari, que m’ho faci saber, més que res perquè no visqui en la ignorància). Ho sigui, que no vam fracassar. Tampoc és que vagim triumfar, eh?, perquè jo no vaig sentir ningú que digués “en volem més!”. No, ni triomf ni fracàs, una cosa normaleta, tal com quan vas a veure un funció de fi de curs i no tens cap fill ni cap familiar actuant a l’escenari. En fi, si no hi pensem més no ens pot fer mal. Encara que el subconscient té bromes pesades eh?, que alguna nit ens podem desvetllar amarats de suor recordant somnis de fileres ben tortes i de públics cridant fora!

Anem a les conclusions del Lao-Tsé:

Se’ns acosta la Festa Major, tenim dues hores per omplir i no ens podem permetre fer-nos pesats. Com ens ho farem? S’accepten suggerències.

A tall de bombardeig d’idees us en avanço unes quantes. No vol dir que ho haurem de fer, eh?, només és per desvetllar la imaginació:

- Algú es pot començar a entrenar amb el llaç escorredor i fer una demostració.
- Si algú és hàbil amb el ganivet podem demanar alguna noia del públic que es posi devant d’un taulell de fusta i llençar-li punyals a la silueta (convindria anar una mica segurs, eh?) (ah! i avisar a la Creu Roja, per si de cas)
- Podem sortir dos o tres i fer petar el fuet (amb una corretja també pot servir)
- Podem cantar alguna balada de l’Oest americà.
- Podem fer sortir tot el públic a la pista i ensenyar-los el Pagadangio (o el Bandera) “D’aquí no marxa ningú fins que no l’aprengui!”
- Podem fer un rodeo amb un toro (bé com que aquí no hi ha toros podem portar una cabra. Conec un pastor que ens la pot deixar)
- Podem fer un taller de marcar amb un ferro roent (per compte de fer “Tatus”).

En fi, n’haurem de parlar.

COUNTRY

Cada cap de setmana que sortim a ballar country en faig una crònica que envio als companys de ball i de barrets. En diferents ocasions m'han dit que les publiqui al blog a fi que les pugui consultar altra gent que no estan a la meva llista de correus. I mai ho he fet. Ara que la sequera de l'estiu s'ajunta a la sequera d'escrits potser és l'hora de recuperar aquests escrits i anar-los afegint. Els que no esteu a dins d'aquest món de cavalls i botes i barrets i balls en línea, potser us semblarà una mica pesat, reiteratiu, poc important, relatiu i que no n'hi ha per tant. Però als que ens passem la setmana esperant que arribi el dia d'acudir a les places i als locals on s'arramada la gent disfressadeta de John Wayne, alguna vegada gaudim repassant les vivències de gent i de llocs. Per a ells i per a tots vosaltres us publico aquest tast de sortides. Comença el 2006, quan ens van xiular per primera vegada. Acabarà segurament quan el metge em descubreixi i m'ho prohibeixi igual que m'han prohibit quasi totes les coses que m'agraden. De moment, per si de cas no li ho digueu. Deixeu-me uns quants anys encara de felicitat absoluta.

Torne'm-hi

Escriure, per a mí, és un acte d’amor. No tinc clar del tot si és un acte d’amor propi o un acte d’amor en vers al demés, els que m’han de llegir i els que em podrien llegir. Escriure requereix temps i pensar en el què vols dir i a qui ho vols dir. Escriure, sobint és com un regal, com una ofrena ben embolicada i enllaçada on a dins hi ha el què vols dir i a fora, com un embolcall de coloraires, hi ha el com ho dius. L’escrit ha de fer pessigolles al cor del qui ho llegeix, ha de fer somriure i a vegades ha d’empènyer una llagrimeta. Els escrits han de ser sincers. No s’hi val l’actitut dels periodistes, moderns mercenaris que juguen amb sentiments a canvi d’unes monedes. Quan escrius hi has de posar l’ànima perquè els que ho llegeixen puguin veure’t més endins del pèl i la pell, puguin intuir els veritables somriures i els senyals que t’han deixat la lluna i el sol i l’olor dels geronis i els amics i la il·lusió de l’amor i el desencís de les guerres perdudes i el descans de la nit.

Quan estàs avesat a escriure, molt sobint els silencis són també expressius: Per on caminen els somnis que no els pots explicar? Fins on t’aclapara la fatiga que no et deixa pensar? Quines penes, senzilles o immenses, no et deixen parlar? Quí t’ha pres la il·lusió pel combat? Quan fa que t’empasses la fel? Quin camí costerut, pedregós, relliscós, enganyós, t’ha allunyat dels amics? A vegades els silencis no són més que malalties del cor. Per això tornaré a escriure. Ja n’hi ha prou de llepar les ferides, no es pot allargar el repòs guaridor massa temps, cal tornar a alçar les antigues banderes perquè tots, o tant sols només tú, puguin reveure els colors de la terra i del cel i l’olor que fa el somni i si és dolça o amarga la vida i el sentit del què hem fet.

Ei!, segons ho veig jo.
Colònia, 12 de juliol de 2008.

LA DIGNITAT

Jo sóc amb totes les conseqüències i fins al darrer dia de la meva vida, fill dels que van perdre la guerra, i fins aquell dia en què es farà el judici contra tots aquells assassins de pobles i de gents no cloure la ferida que tinc al cor i a la dignitat. Els constitucionalistes diuen que ja no en queden dels qui van fer la guerra. Els diré que en el meu cor ho són tots els que es van beneficiar de la situació aconseguida per les armes, els que encara segueixen defensant l’estat que en va surgir, tots els nacionalistes espanyols, siguin del PP siguin del PSOE, els jutges hereus d'aquella justícia, els periodistes i, és clar, les forces armades que es diuen democràtiques però que miren els catalans amb odi nacional.

Al meu pare el van torturar. Lligat i indefens a la comissaria de Via Laietana el van torturar. En Polo, el Creix, en Videla. Noms que avui serien venerats pels constitucionalistes, en aquell temps apallissaven els presoners indefensos, en la impunitat de les comissaries, fins a deixar-los per morts. Poc importava que els matessin a cops, poc importava que tinguessin esposa o fills o pares o germans, ells torturaven per imposar l’imperi espanyol. I això s’ha de saber. Cap jutge democràtic s’ha esgarrifat per allò que van fer per arribar a aquesta constitució. No us extranya?.
Quan jo era petit, de tant en tant venien a casa, antics lluitadors, gent íntegra, i em deien amb unes paraules o altres “Noi, el teu pare és un valent”. I en la meva mentalitat de nen volia ser com ell. I ho vaig intentar, us ho podeu creure. Però l’aliança del mal era (i és) molt poderosa, molt més que quatre nens, més que quatre nois, més que quatre homes que debades vam aplicar la nostra vida a redimir el País.
Em va explicar el pare que a comissaria hi havia detingut un catalanista (en aquell temps les presons n’eren plenes de catalanistes, encara que avui ens diguin que només hi havia comunistes) que feia veure que ell no era polític i que l’havien detingut per error. Acabaven de treure el pare d’un interrogatori en un estat absolutament deprobable, ple de sang, arrossegant-lo per terra, i va coincidir que aquell estava fregant el terra de la comissaria. Quan el va veure, diu que va deixar la galleda i va dir “Tanqueu-me, jo sóc com ell”.
M’explicava el pare que un dia els avis el van anar a visitar a la comissaria i quan el van veure en aquell estat, l’àvia es va agenollar davant del Creix demanant pietat. El pare, amb les poques forces que li quedaven la va agafar i la va alçar. Li va dir “Mare, no us torneu a agenollar mai més davant d’aquesta gent. Arribarà un dia que seran ells que s’agenollaran davant vostre”. L'àvia fa molts anys que es va morir i ni el Creix ni els seus hereus no es va agenollar mai davant seu. I això també s’ha de saber.
Hi ha molta gent, sobretot les joves generacions, que no saben què va passar. No en saben res del terror que va imperar pels carrers dels nostres pobles, no saben ni s’imaginen els crits desesperats dels joves apallissats, de les esposes amb els homes afusellats, de les mares que els hi prenien els fills, de les famílies que havien de marxar abandonant cases i pobles, de les noies violades per revenja, dels fills petits condemnats perquè el seu pare va ser un home íntegre. I això també s’ha de saber.
No és veritat que el temps esborri els greuges i atorgui el perdó. Si els constitucionalistes volen el meu perdó (i em penso que tant els hi fa) me l’han de demanar. I la penitència potser només serà que s’agenollin, en un acte sincer, davant la tomba dels avis. Perquè en el fons, nosaltres no en som de rencorosos malgrat el que diguin, tant sols pretenem arribar al dia del judici per entrar al Cel amb la dignitat com a penyora.

Abril 2008

BENET

Ha mort Josep Benet, i tot el ramat de constitucionalistes s’ha afanyat a sortir a la foto. On eren quan va morir Xirinacs? I els de la televisió de Catalunya, que primer no sabien si donar la notícia de la mort de Xirinacs o com havien de donar-la? Avui ha mort Josep Benet que, tot i ser dels nostres no era de la categoria de Jaume Martínez, ni de Xirinacs, ni tant sols de l’altre Benet.

Quan jo era jove, a les acaballes dels anys seixanta, dins dels cercles nacionalistes hi havia dos Benets, el que ara ha mort i en Josep Maria Benet, el de les Milícies Pirinenques. Aquest era dels que en dèiem “de pedra picada”, dels bons, dels que hi podies parlar en confiança, dels que hi podies acudir a solicitar ajuda.

Josep Maria Benet, el de les Milícies Pirinenques, havia sigut tinent durant la República. Al començament de la guerra va ser encarregat per la Generalitat de formar el que hauria d’haver sigut l’Exèrcit Popular de Catalunya i a tal efecte va formar les Milícies Pirinenques integrades per nacionalistes provinents majoritàriament d’Estat Català, de Nosaltres Sols, del CADCI i d’agrupacions excursionistes. Tots sabem que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres i en conseqüència van ser perjudicats, hostilitzats i finalment destruïts desde tots els sectors republicans, principalment per la CNT, també pel POUM i ves si no pels comunistes del PSUC. Van ser integrats dins l’exèrcit republicà del front d’Aragó, a la 130ª Brigada Mixta i se’n va exterminar l’esperit i també molts dels seus components, enviant-los sempre a primera línea del front, a accions suïcides i fins i tot éssent disparats per l’esquena.

Jo vaig tenir el privilegi de coneixe’l, a Josep Maria Benet, el de les Milícies Pirinenques, al seu despatx a la Rambla de Catalunya, pujant de la Plaça de Catalunya a mà esquerra. A ell i al seu gran amic, en Rodès, també capità de les Milícies. I sempre els he admirat com a uns personatges de gran volada, homes valents, homes bons. Aquell tipus de persones que espero trobar-me al Cel el dia en què em mori.

En canvi, en Josep Benet, el senador més votat de l’Estat Espanyol, només el vaig conéixer per referències. Sí que en sabia la vida i miracles en aquells anys en què els que estàvem a l’altre costat de la filferrada ens coneixíem tots, però era d’un altre estil. Més inteligent, en dirien els constitucionalistes, amb més instint de supervivència. Per exemple, quan va passar lo de la Caputxinada, ell hi era, però en el moment de les detencions es va escapar. Des d’alguns sectors això va ser mostra de llestesa, des d’uns altres va ser considerat una covardia. Quan les primeres eleccions va tenir la vista de presentar-se en la gran coalició al Senat espanyol i com que tots teníem la consigna de votar-hi, va ser el senador més votat. Després es va deixar enredar per encapçalar la llista del PSUC i aquí es va estrellar. Va apostar per la política possibilista, la que en aquells temps en deien política real, i en va treure consideració, influències i estabilitat. Jo vaig conéixer altra gent que van apostar per la fidelitat a les seves idees i en van rebre l’oblit, la persecució i l’hostilitat de l’Estat espanyol i de tots els seus mitjans de comunicació.

De totes maneres he de reconéixer que en algunes coses vam coincidir: en la poca categoria nacional del president Terradellas, en la condemna absoluta i sense treva del règim del general colpista, en la necessitat de donar a conéixer la més brutal repressió que ha conegut cap país després d’una guerra.

No es pot parlar malament dels morts, diuen, però a vegades no tinc cap altra manera de parlar malament de tot el seu entorn, dels periodistes sense escrúpols, dels polítics interessats, de tot aquest projecte de país tant allunyat del meu somni. I encara que hagi donat la impressió que menystenia la figura de’n Josep Benet, el senador més votat, a l’enfrontar-lo a l’altre Benet, el de les milícies, quedi clar que mereix tot el meu respecte i consideració ell, i tota la gent que s’ha mantingut fidel al servei del seu poble.

Que descansi en pau.

YIN YANG

Jo sóc d’un club de lectura del poble i un cop cada mes ens trobem per a parlar d’un mateix llibre que hem llegit tots plegats. Parlar en rotllana és sempre bonic si no s’hi posen els assembleïstes professionals àvids d’imposar llurs idees. Sincerament us ho recomano als qui no anem massa mancats de temps, a tots els que fent tantes coses al dia no s’obliden de viure, als qui els agrada llegir i els hi falta l’empenta, l’excusa, l’argument per obrir el llibre. Un llibre al mes pot semblar molt però no és gaire si es compten les pàgines d’un llibre entre tots els dies d’un mes.

Al darrer dia, amb els comentaris esgotats, vaig treure el tema de si era millor utilitzar l’estil críptic, complicat, intelectual, d’alçada, o era preferible baixar el nivell de paraules i frases per a fer-les entenedores a tothom. La bona literatura ha de ser un diàleg de savis o s’ha d’adreçar a tothom. La resposta va ser òbvia: sempre s’havia de tirar enlaire, guanyar en la utilització de més paraules, més expressions, encara que això comportés el risc de fer-la poc entenedora pel gran públic. Jo, en canvi, vaig defensar el parlar planer. Deia que era preferible renunciar a part de l’idioma, empobrir-lo dins d’uns paràmetres acceptables, si amb això aconseguíem fer-nos entendre. Vaig perdre el match perquè ja anava disposat a perdre’l, però segueixo ancorat en el dubte.

Aquest mateix discurs es pot empeltar a qualsevol parcela de la vida i de l’art. La pintura ha de ser realista o abstracta?, impressionista o pompier?. La música clàssica o rockera, harmònica o asonant? I l’escultura? i l’arquitectura? i la televisió? i la dança? Em sento tant poc preparat, tant poc educat, tant poc capacitat que sobint em fa vergonya mantenir les meves opinions. Altra cosa és expressar-les, que, amb el degut respecte a la controvèrsia, per bé o per mal, són les meves opinions i és fins on se m’ha permès d’arrivar amb els mitjans amb què he comptat.

Sincerament penso que en la dificultat hi ha el goig. que la literatura hauria d’incorporar totes les paraules de l’idioma, enriquir les frases amb paraules antigues i noves encara que això dificultés la lectura. Penso que la millor pintura és a l’avantguarda, que la música anterior a Stravinski hauria de ser obsoleta i els sons assonants ens haurien d’embaladir, i que el camí de la dificultat és el que porta al Cel. Però ara com ara camino pels camins més plans, procuro no prendre els que baixen i si, hi ha una lleu pujadeta l’enceto fins que em comença a faltar l’aire. Sempre tinc la mirada cap els cims més enlairats, però sé que mai pujaré més amunt del turó. I també penso que només tenim una vida amb una capacitat màxima per gaudir i per interpretar, i que si m’agrada la sardana per què he d’escoltat simfonies? i si m’agraden l’Urgell i en Mir per què m’he d’empassar en Tàpies o el Picasso, si m’agrada Rossini per què vull escoltar Maler? Si m’agrada llegir Sagarra, Pere Quart o Joan Maragall, per què i per què i per què? És el pecat original que ens aclapara, és el vol i dol omnipresent, és l’avançar i el mirar enrera. És tot el meu cos que dubte enfront d’un món ensizador.

PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Aquest matí d’hivern, ennuvolat i fresc, estava als trapecis del Camet gronxant la Greta, la meva néta de nou mesos. No hi havia ningú més. De sobte, davant del bar s’hi ha apilotonat un grup de nois d’una escola que visitaven el modernisme aplicat a la història d’un poble treballador. El guia turístic els explicava la meravella dels edificis, la història i les anècdotes de les pedres. Mentre jo pensava que els edificis eren importants, però més importants eren les persones que els van fer, la gent que hi va viure, la gent que hi va passejar, s’hi va arrecerar, hi va parlar i algun dia va gronxar els seus néts, com ara feia jo. No hi havia ningú més entre ells i la masia sinó la Greta i jo. I pensava que algun dia, els guies turístics explicarien als alumnes de les escoles “Veieu aquell d’allà?. És l’Aleix, el fill del Font. El seu pare va ser guerriller.” I “Aquell altre és el nét del Pepet Rei. Bona gent!”. “Ep!, avui esteu de sort! Veieu aquella d’allà? és la Rosa, néta de la Mundeta, la darrera masovera de Can Julià” I nosaltres, habitants de la Colònia seríem patrimoni nacional o, si més no, patrimoni local de la humanitat. I si estàvem d’humor podríem fer tertúlia imitant als pares i als avis i parlaríem del darrer formatger que es va plantar al Pla, o de quí deien que havia trencat la pota del gat. Explicaríem dites antigues "En Llopis i en Llepes varen fer un bagul, en Llopis la tapa i en Llepes el cul", i quan s’apropés algún professor d’una escola senyorial li allargaríem el dit perquè ens l’estirés. I si se’ns escapava un pet li podríem dir com abans: “Agafa’l”. La rialla unànime dels de casa i dels de fora ens transportaria en el temps. I la cara de ruc del perplex professor, també.