EXCURSIÓ A LA PLETA XICA. 20 de juliol de 2011.

Distància 14,360 km

Temps 5h 39’

Desnivell acumulat 475 metres

Estimades amigues i amics de la colla, aquest matí hem marxat de la Colònia a les set del dematí i hem anat, el Ciscu, el Nani i jo, a Begues. Encara no eren les vuit que bufàvem pel camí que s’enfila cap al Puig d’Agulles, i no diré que hem passat fred però Déu ni dó. La vista era clara i hem comentat que potser avui veuríem Mallorca, si no fos que mar enllà hi havia una paret de núvols, talment un taló de cotó fluix. En canvi terra endins tot es veia clar, net per l’aigua de la pluja, eixut per l’aire de mestral.

De seguida hem sigut a dalt de Les Agulles, hem baixat al coll Sostrell i ens hem enfilat a la muntanya més alta del Garraf, La Morella. Hem baixat per l’altre costat, pel que dóna a ponent, hem pres un camí nou per nosaltres que recorria la ratlla de la carena d’una serralada de tres muntanyes que, de llevant cap a ponent eren La Pleta Xica, la Penya de l’Àguila i el Puig Marí. A l’arribar a aquest darrer cim, el camí s’ha acabat sobtadament. Una cinglera sense passeres ens ha barrat el pas. A sota nostre vèiem Carxol que ens esperava, però no s’hi podia arribar sense ala delta o un paracaigudes. Havíem de tornar enrera, però tal com passa en aquestes ocasions, el Nani ha descobert un caminet que ens ha tornat les esperances. Estret, mig tapat a vegades, ara caic ara m’aixeco, poc a poc ha anat fent la seva feina i al final ens dut fins a baix de tot de la muntanya. A tocar de la masia de Carxol hem retrobat el camí ample. Hem encetat la Vall del Teix i ara en direcció contrària ja tornàvem cap a casa. L’aire era fresquet i ens revifava, però quan parava intuïem el patiment de la calorada. Hem arribat al coll del Pi Solitari i en un no res hem sigut a baix al cotxe.

M’imagino que a vosaltres quan us parlo de Carxol, de les Penyes de’n Romagosa o de la riera de la Vall del Teix no us deu dir res. Noms que me’ls podria estalviar per fer el relat més amè. Però resulta que no sé parlar del Garraf sense que hi surtin els llocs èpics de la nostra juventut. Quan la història està emmarcada per aquestes referències, de seguida em revè la imatge de paratges ressecats per calorades quasi eternes, de masies enrunades, de rieres enclotades i una flora concreta i exclussiva. Per tal, perdoneu-me la reiteració de tanta onomàstica exòtica i deixeu-me situar els instants meravellosos que us relato. Ara el Garraf és un lloc més transitat, però encara s’hi entreveuen paissatges i vestigis d’un temps que nosaltres vam conéixer. I és per això que ho trobem emocionant.

A ponent de la Morella hi ha diverses pletes. Unes són tan grans que devien acollir centenars d’ovelles. D’altres no ho són tant però Déu ni do. I n’hi ha una de petita que ha donat nom a la muntanya. En una època antiga, ves a saber per quin motiu, la Pleta Xica va fer història.

Avui ens ha fet un clima inesperat pel temps que som. Quasi no ha fet calor. De bon matí ens ha fet fresca i després ha fet un ventet agradable per caminar. Inclús a l’hora de la calor, si ens posàvem a l’hombra d’algun arbre, s’hi estava com al Paradís.

Pràcticament no hem trobat ningú. Precisament al cim de la Morella ha anat de poc que el Nani no trepitxa quatre nois i una noia que dormien ben arrapadets. Tots menys un s’han despertat en aquell moment.”No deu estar pas mort aquest d’aquí ?” ha preguntat el Nani “Ui no, és que és molt dormilega”. També hem trobat una noia que anava a passejar el gos i li he parlat de vàries coses fins que he descobert que no entenia res del què li deia perquè es veu que, pobre, era alemanya. Ella ens ha somrigut, ens ha dit que el seu gos era Labgadog, i ha marxat. En aquell moment no sé per què tots hem pensat en el Ramonet, potser perquè ell sap idiomes.

Pràcticament no hi queden flors a la muntanya, només les semprevives, les vidalbes, l’orenga i algun penical de color blau. En canvi l’espígol i la sajolida encara han de florir. Ja em diràs com s’explica això. Tot i així, per culpa de les pluges d’aquest any, la muntanya està verda ufanosa i costa veure el color de palla seca.

Avui m’he cansat i no ho entenc. Catorze quilòmetres no són res de l’altre món i en canvi m’he cansat. Suposo que hi té a veure que la setmana passada vam descansar, i també ho atribueixo a la mena de camins pels que hem passat, plens de pedres, relliscosos. Camins que t’obligaven a caminar amb precaució, forçant la passa, obligant el peu a trobar un lloc.

Hem fet la cervesa a Begues, a un bar restaurant sense cap client però amb totes les taules parades. Hem pensat que d’aquí a poc hi hauria una invasió de treballadors afamats i curts de temps.

Al tornar, les obres de cada estiu, aquest cop a Gavà, ens han fet desviat més del compte, però tot i així a les dues érem a casa. L’hora de dinar.

Fins la setmana que ve, si Déu vol.

Aleix.

EXCURSIÓ A LA RIERA DE CARME. 6 de juliol de 2011.

EXCURSIÓ A LA RIERA DE CARME

Distància: 7,670 km.

Temps: 3h 25’

Desnivell: 110 m.

Estimada colla, tot i que els metereòlegs i la gent de seny ho desaconsellaven, ahir hi vam tornar. Deien que la calor seria excessiva, que res d’esforços i res de caminar, però malgrat això, ahir hi vam tornar. Hi vam anar el Ciscu, el Nani i jo, i una amiga de Rubí, la Marta, que es va sentir atreta per les nostres caminades i ens va voler acompanyar.

Vam anar a la riera de Carme, que va dels altiplans de Santa Coloma de Queralt fins a La Pobla de Claramunt on es troba amb l’Anoia. Des d’Igualada estant, potser hi ha uns deu quilòmetres cap al sud. Vam marxar de la Colònia a les set del matí hora meva (o sigui, un quart de vuit hora universal) i a dos quarts recollíem la Marta a Rubí. A quarts de nou aparcàvem el cotxe a l’ombra del porxo d’una masia voltada de nogueres, presseguers i pruneres, i amb la fresqueta del matí vam començar a caminar.

De seguida vam veure els gorgs de la riera que aquí estaven enllotats i embardissats. Camps d’ordi a banda i banda sense segar i la remota esperança de trobar alguna serp. De seguida estem a la riera i el camí la traversa, però hi ha massa aigua per passar-la amb les sabates i hem de buscar un gual, riera avall. Saltant entre les pedres arribem a l’altra costat i ens enfilem per tornar a trobar el camí. Ara anem pel mig del bosc de pi blanc, mig ombril, mig aclarit. Llentiscles i fastucs, brucs i romanins. El Nani ens comenta que ha fet ratafia i hi ha posat més quaranta tipus d’herbes, però li falta sajolida. I en trobem.

El Nani i jo parlem d’herbes sense pensar que potser ens fem pesats. La Marta i el Ciscu mig s’enriuen quan nosaltres anem passant el rosari: guaita la vidalba! Has vist quin saüquer? El camí s’enfila amb educació i ben aviat estem al mig dels dos nuclis de població, Santa Càndia a sota nostre i Orpí (esglèsia i castell) a la carena. Baixem desesperadament fins a baix de la riera. L’aigua baixa amb força i es veu clara i transparent. La travessem per la passera i pugem fins Santa Càndia on teníem previst esmorzar.

És massa d’hora per esmorzar. Ha passat poc més d’una hora i ja estem a mitat de camí. A la font hi ha una colla d’escoltes, jovenets, deu o dotze anys, que estan rentant una gran cassola. Parlem amb el monitor i ens diu que estan acampats més amunt. Li preguntem pel Ponet i ens diu que el pagès acostuma a arribar més tard. Aquest home el vam conéixer en una anterior sortida i ens va explicar coses de la guerra i de quan allà, quatre cases i una esglèsia, hi feien ball. Anem a casa seva i no ha arribat. Al camp d’ametllers del costat hi ha mitja dotzena de tendes acampades. Decidim que és massa d’hora per menjar i seguim caminant.

Una reixa ens barra el pas però la passem pel costat. Prenem un corriol que de seguida sembla un túnel de bardissa i ens porta fins el riu, un camp de boga i de canyota amb els primers embassaments infestats d’algues i bancs de peixos. Ens trobem una tanca d’obra i també la saltem. Al davant, ara sí, ja hi tenim el tram de gorges d’aigua blava, clara i més o menys fosca segons la fondària. Hi ha moments que fa una mica de por de relliscar per l’estret camí i caure a daltabaix.

Arribem on volíem anar. L’aigua es despenja per una gran roca fins a un gorg no massa gran però suficient per a nedar. La Marta es la primera de posar-s’hi. Primer diu que està freda i després diu que s’hi està bé. I me la crec. Jo també em banyo. El Ciscu i el Nani prefereixen esmorzar. Quan ja en tenim prou també sortim a esmorzar. Quan hem acabat, el Nani i el Ciscu també es banyen. Jo hi torno, però la Marta ja en té prou. Quan estem frescos i eixerits tornem a caminar. Abans, però, agafem una mica de te de roca.

Prenem un corriol que puja dret fins trobar un camí que passa més enlaire. Ara ja anem de tornada i el cotxe no està gaire lluny. Caminem un estona a tocar de la riera i si no fos que no tenim calor ens hi hauríem tornat a banyar.

Abans del que voldríem tornem a ser a aquell pas de la riera que hem trobat de bon matí. Pugem fins la masia dels presseguers i pugem al cotxe. El camí de tornada a casa el farem per La Pobla de Claramunt, el poble on hi viu la Neus Cendra i pensem que seria bonic de trobar-la. Passem per Carme i no trobem el bar. Una dona ens indica que hem de tornar enrera i passar un pont. Preferim tirar endavant fins al poble de la Neus. Trobem un bar, restaurant i hotel a l’entrada del poble i hi entrem. Fa pinta d’ateneu amb taules de marbre antic. Fem la cervesa i parlem de tonteries. La Marta està nerviosa perquè aquí no hi ha tabac, pregunta on en venen i en va a comprar a l’estanc del poble. Quan torna fa cara de felicitat.

Deixem la Marta a Rubí a quarts de dues i arribem a la Colònia a les dues. Bona hora per dinar. Ens ho hem passat bé i la Marta diu que ella també. Però, la veritat, per nosaltres ha tingut gust de poc. Inclús al mig de la calor arriba un moment en que vuit quilòmetres són poca cosa i et fa l’efecte que no has fet la teva feina. No es pot trobar Déu en mig de les comoditats. No sé si es de cara als altres o és per mi mateix però es ben veritat allò que diu que, per presumir has de patir.

Us desitjo que, cadascú a la seva manera, disfruteu de la calor.

Aleix.

RUTA DEL SOL BLAU. 22 de juny de 2011.

Distància 14,800 km

Disnivell acumulat 539 metres

Temps 5 hores

La gent gran deien que cal ser bojos per anar a caminar amb aquesta calor, i vaig pensar que un dels símptomes per saber quan algú ja és una persona gran és saber si pensa que cal ser bojos per anar a caminar amb aquesta calor. El Nani i jo, que encara no som grans, hem anat a caminar aquest matí per la Ruta del Sol Blau, que és un camí que volta per les muntanyes d’entre Vallirana i Torrelles: Puig Vicenç, Penya del Moro, Pla d’Ardenya, Mas de les Fonts i Vallirana.

Dalt del Puig Vicenç

Hem fet mitja hora de cua per anar de la Colònia a Sant Vicenç i a les nou aparcàvem als afores de Vallirana, a la urbanització de La Selva Negra. Ves quins noms que s’inventaven en els anys de les urbanitzacions! Hem pres un camí que travessa un bosc ombrívol (dos pets de llob i un pinetell) i de seguida ens hem enfilat per un camí de cabres que en tres-cents metres de pujada ens havia de dur a dalt del Puig Vicenç. Bufàvem com desesperats i sort que el Nani ha descobert te de roca i n’hem collit. El te de roca va bé pel cansament, perquè quan t’atures a collir-ne t’oblides de la pujada. El Nani diu que aquesta planta hauria de ser l’emblema dels Països Catalans, perquè només es fa a la nostra terra. Quan guanyin els nostres en parlarem. Hem arribat a la carena i hem vist als nostres peus la immensa panoràmica de tot el Baix Llobregat, i Barcelona, i Collcerola, i el Vallès a sota del Montseny i de Sant Llorenç i Montserrat. La distància i la contaminació encalitxava el paissatge i feia l’efecte d’un quadre japonès. De seguida hem sigut al cim del Puig Vicenç i ens hem sentit importants “És possible que siguem els que estem més enlaire del Baix Llobregat” però hem vist que Montserrat també és de la comarca i s’enfila més amunt.

Un ample camí s’estenia a ponent com una llarga cinta blanca. L’hem seguit. Feia baixada i s’hi anava còmode. El Nani diu “Avui no trobarem ningú” i jo responc “Ningú”. Abans ho haguéssim dit. D’un revolt ha sortit cap a nosaltres un xicot, que segurament no era gai, amb tanga i una motxilleta. Metre vuitanta, noranta o cent quilos de pes, barba arreglada. L’hem aturat com sempre fem i li hem preguntat si més avall hi havia alguna ombra on poder esmorzar (quines coses de preguntar) “Ai bufons, no sé què dir. Suposo que més avall tornareu a tenir bosc” i ha marxat. Ens hem sentit com alleujats i hem seguit muntanya avall.

Tal com hem recuperat el bosc hem tingut ombres a dojo i hem esmorzat. Ha passat una noia amb una espècie de biquini corrent avall. Al cap de poca estona un home que corria al seu darrera. Hem pensat que eren parella i que l’incentiu de l’home era atrapar-la. Hem tornat a caminar, ara cap amunt altra vegada. Hem trobat orenga florida i n’hem collit quatre branquillons (les que vau venir al dinar amb la colla ja sabeu perquè serveix). A la vora del camí hi havia garlandes florides de vidalbes amb la seva olor de caramel. Arreu la muntanya agraïda de tanta pluja d’enguany floreix de tots colors. Hem sigut a tocar de les roques de La Penya del Moro i hem trencat en direcció al cim de la muntanya del Pla d’Ardenya.

  Font del Mas de les Fonts

Sang, suor i llàgrimes. Al vessant solei de la muntanya pràcticament no hi ha arbres. Aquesta zona fa frontera de la flora, al costat ombril hi ha la màquia, que és aquell bosc frondós de pins amb marfulls, aladerns i cirerers de pastor, al costat solei és la garriga, el bosc de matollars amb cosconeres, llentiscles i farigoles, sense cap lloc on poder-se amagar del sol. I, mira, hem collit farigoles que també van bé pel cansament.

Hem arribat al cim de la muntanya i ara ja pràcticament tot ha sigut baixar. Hem trepitxat el Pla d’Ardenya, hem arribat al Mas de les Fonts, hem begut aigua de la font i ens hem remullat com cal. Hem baixat pel costat esquerra de la riera i tot buscant la font de la Ginebre hem trobat una font de l’Avi Caçador (o alguna cosa així) amb un abeurador ple d’aigua clara i fresca i amb capgrossos. Hem tornat a beure i ens hem remullat de dalt a baix. Avui és el dia de collir el pericó, l’herba màgica de Sant Joan. N’he collit un pom per tradició i quan em senti més trist en faré una infusió perquè em retorni l’alegria. D’aquesta herba també se’n diu “Oli de Cop” i abans es posava en oli a macerar per si algú es feia un truc. Diu que anava bé i que treia el blau. N’hi ha per tot arreu, fa uns poms escabellats d’or vell que també guarneixen els camins.

Font de l’Avi Caçador

De seguida hem sigut a tocar de can Bogunya i ja havíem fet pràcticament tots els quilòmetres de l’escursió. A tocar del camí hi havia la cova del polvori i hi hem entrat. Impressionant de dimensions i de fondària. Diu que va ser utilitzat de polvori durant la guerra, i que quan els franquistes estaven a la vora, els nostres el van fer explotar. Es va cremar tota la pòlvora, però les parets van aguantar. Can Bogunya és una gran masia tota plena de gossos. A sota hi ha la riera amb aigua i una carretera asfaltada al seu costat. Hi ha també l’ermita de Sant Silvestre que es veu que era una zona d’aplecs i d’arrossades. I tot això està cobert de plataners amb una ombra fosca que s’allarga uns centenars de metres. I de cop s’acaba el bosc i comença la urbanització, amb el nostre cotxe al davant de tot.

El polvorí

Ara sí, ara la calor ja era agobiant i el cotxe ens buscava, adelerat, algun bar per poder fer la cervesa. Hem anat a un bar de la carretera. “Comidas Caseras” deia, però no hi havia ningú dinant. Una senyora gran (que devia pensar que estàvem bojos d’anar a caminar amb la calor que feia avui) jugava a la màquina escurabutxaques i ens ha dit “Un momento por favor” Era la cambrera, que passava l’estona. Ens hem assegut a la barra i a esperar. Quan s’ha cansat ha vingut “Es que me he encontrado un euro y lo he tirado a la máquina, pero no sé como funciona” Ens ha servit i ha corregut altre cop a la seva màquina. De cop han començat a sortir euros i ha tornat ben contenta amb una almosta de monedes. Ens ha fet la impressió que sabia molt bé com anava aquella màquina. Hauria sigut un detall que ens convidès, però no, tot per ella i pels seus néts.

Demà serà la nit de Sant Joan, la nit màgica de les fogueres, la Festa Major de Catalunya. Passeu-vos-ho bé i que ni la coca ni el cava us faci mal.

Aleix.

EXCURSIÓ AL MATAGALLS PER SANT SEGIMON. 2 de juny de 2011.

Distància 13,2 km.

Desnivell acumulat 701 m

Temps 5h 45min.

Ahir al vespre vaig trucar al Nani per anular l’excursió “Nani, que diuen que plourà i ho hauríem de deixar”, però ell que no, que no plourà, “que ho he consultat a internet i no donen pluja” I hi hem anat. Aquest matí a les set, el Josep Maria, el Ciscu, el Nani i jo hem marxat en direcció a Vic. Al trencall de Balenyà hem sortit de l’autovia i cap a Seva, el Brull i el Coll Formic, on hem deixat el cotxe. No feia mal dia, tot i que el cim del Matagalls estava emboirat.

L’excursió comença amb una forta pujada, uns dos-cents metres sense parar. Trobem un trencall que porta a Sant Segimon i el prenem. De seguida comença a baixar i perdem més de cent metres. Quina pena! Tot i això ha valgut la pena, perquè el camí era agradable amb torrents d’aigua i boscos de faig. Les fagedes sempre són boniques, però al mes de juny és que enamoren vestides de verd nou. Hem trobat un grup de jubilats que anaven també a Sant Segimon. Acabaven d’esmorzar i ens han cedit el lloc “Esmorzeu aquí que és el millor lloc que trobareu” A ran de la fageda, al costat d’un prat i a tocar d’un rierol d’aigua transparent, realment era preciós. Ens han explicat que no entraríem pas a Sant Segimon, perquè hi ha una masovera que esparvera “Un dia va sortir amb una escopeta tot cridant que allò era propietat privada” El Nani m’ha dit que ell ja ho sabia perquè internet en va ple. Tot i així ells hi anaven “Avui entrarem perquè portem un negociador” i un d’ells ha alçat la mà i ens ha dit que havia estudiat per capellà.

Hem esmorzat doncs i hem reprès el camí. Hem trobat una altra colla de jubilats que venien en direcció contrària i els hem preguntat per la dona de Sant Segimon, però ells no hi han entrat, han passat pel camí de sota, que ve de Viladrau. Al cap d’una estona hem atrapat a la primera colla que caminaven amb parsimònia i tiraven fotos a tot el què trobaven. Ens han dit que eren de Sant Esteve de Palautordera i que havien pujat expressament per a fotografiar l’Herba de Sant Segimon, una herba endèmica que floreix a començaments del mes de juny. Ens l’han ensenyada i he pensat que deia molt de les persones que feien el viatge per veure aquella flor. És com una molsa que floreig en en un núvol de floretes blanques. Cinc pètals petitons que li donen un aire de roseta a cada flor.

Els hem avançat i hem arribat a Sant Segimon, monumental i d’aspecte medieval. Ens ha sortit a rebre la famosa dona i jo he dissimulat la meva por. El Josep Maria s’ha avançat i li ha demanat si podíem entrar a visitar l’ermita. No ens ha deixat per imperatiu legal “És que estem d’obres i no es pot passar”. S’ha portat bé, correctament, amb educació i ho hem acceptat (ves quin remei). Ens ha explicat que l’herba de Sant Segimon només es fa per aquelles rodalies i que serveix pel mal de fetge. Ens ha dit que aquesta ermita antigament depenia de Montserrat i que durant mig any hi anava una expedició de monjos a collir herbes medecinals. I per acabar ens ha ensenyat el camí per anar a Sant Miquel del Barretons, la famosa ermita on diuen que si hi dónes una volta caminant, mai més tindràs mal de cap.

Un desnivell vertical de cent metres ens ha dut fins l’ermita. Hem vist l’explicació a la dita sobre el mal de cap. Resulta que no es pot donar tota la volta perquè està damunt d’un espadat infranquejable que impedeix acabar el circuit. Al Ciscu se li ha acudit que també podíem donar la volta desde dins i ho hem fet caminant pel damunt d’una catifa de tifes seques. O sigui, que si algun dia tinc mal de cap em sentiran. Des d’aquesta ermita es veu Sant Segimon a sota nostre, amb les taulades esventrades i els edificis en runa. El que hem vist desde baix és com si fos un decorat, tant sols la façana d’allò que un dia havia sigut l’enclavament.

Hem continuat l’ascens al Matagalls. Ens faltaven quatre-cents metres de pujada ininterrompuda i ens ho hem pres amb filosofia, xino xano, piano piano i descans, quinze o vint passes i a reposar. Véiem les nuvolades per la banda de llevant i les clarianes cap a Sant Llorenç i Montserrat. Nosaltres estàvem a la frontera, ara teníem núvols, ara una galleda de sol. El cim del Matagalls encara es veia bé, però una mica més enllà s’hi arrossegaven les boires des dels cims cap a les valls. Pressentíem que la bonança tenia els minuts comptats i que no veuríem el sol desde dalt de la muntanya.

Efectivament, quan ja només ens faltava el darrer esforç ha arribat una densa nuvolada i ha coronat el cim abans que nosaltres. Feia fred. Ens hem abrigat amb la roba que duiem, però no havíem pensat en portar guants i els hem enyorat. Hem fet el cim com si fóssim alpinistes de veritat, tapats, i caminant esforçadament entre la boira. Hi havia una colla que ens han fet la foto de grup i de seguida han marxat. Ens hem arrecerat a la base de la creu per menjar els fruits secs que duia el Ciscu. Encara ha arribat una parella que s’han assegut al nostre costat, i també un xicot que pujava i baixava corrent sense parar. Nosaltres hem marxat abans no s’espesseís més la boira i ens confongués el camí de baixada.

El camí de retorn l’hem fet per la ruta directa al Coll Formic. Transcorre per una baixada brutal que es despenja quasi sis-cents metres en tres quilòmetres i mig. El resultat és un dolor de ressentiment als genolls i a les cuixes, però ves què hi hem de fer! vinga avall sense pensar-ho gaire. Ens ha plogut, ara sí, mitja dotzena de gotes, i tan aviat com m’he posat la capelina ha sortit el sol.

Hem anat a fer la cervesa al Restaurant del Castell d’El Brull, on hi feien un menú per onze euros que ens feia salivera. Però ens esperaven a casa i no ens hi podíem quedar. L’home que ens ha servit ens ha confirmat la mala fama de la masovera de Sant Segimon “Segons diu la gent, perquè jo no l’he tractada mai”. I al cap d’una hora llarga, a tres quarts de quatre de la tarda ja érem a la Colònia. Ens hem acomiadat del Josep Maria, perquè comença dos mesos d’absència, i hem anat, cadascú a casa seva, corrents a veure què hi havia per dinar.

Al Montseny ara és primavera i hi ha esquenes de muntanya pintades de groc de ginestera. Els prats llueixen de verdor, la farigola encara hi és florida, i l’herba de Sant Segimon està en el seu esclat. Les rieres duen aigua, les fagedes estrenen fulles, i quan surt el sol, als prats hi broten carreretes. Si fa sol tota la muntanya llueix. Si hi ha boira s’encasqueta al cim del Matagalls i es despenja fins al fons de les rieres. Llavors el silenci s’apodera del paissatge i Sant Segimon sembla encara més tenebrós. Segons expliquen, un únic crit destorba aquella pau sagrada “Que no ho veieu que això és propietat privada!”

Que tingueu una bona setmana.

Aleix.

Nota comprensiva.- Per Sant Segimon cada dia hi deu passar vint o trenta o més persones, i els dies de festa deuen ser un eixam. Si jo fos en el lloc d’aquella dona no se pas què faria. Potser als primers cinquanta encara els rebria amb un somriure, als altres amb paciència, i quan ja fossin més de mil prendria l’escopeta i udolaria com els llops entre la boira. Sigui com sigui, aquella dona, amb quaranta i pocs anys ja forma part de la llegenda del Montseny, i haver-la conegut m’omple d’orgull.

SANT QUINTÍ DE MEDIONA. Dijous 26 de maig de 2011.

Excursió al voltant del Turó de les Clivelleres.

Distància 24 kilòmetres

Desnivell acumulat 480 m.

Temps caminat 9 hores (5 h. caminant i 4 de temps perdut)

Estimades amigues i amics de la colla, avui hem marxat de casa a les set del matí i després d’alguns entrebancs hem arribat finalment a Sant Quintí de Mediona a un quart de nou.

Sense perdre temps hem començat a caminar, hem passat la riera de Mediona, ens hem enfilat per un camí que ens ha dut fins unes masies anomenades Les Pereres, a cosa de quatre quilòmetres de distància, mentre el forn de la Natura començava a escalfar. Hem saludat un pagès que feinejava i de lluny li hem preguntat pel camí de la muntanya de Les Clivelleres. Ell ha deixat la feina i ha vingut a parlar amb nosaltres a la font del davant de casa seva i hem estat parlant una bona estona. Es diu Joan, fa cinquanta anys que vivia a Les Pareres, desde que es va casar amb la noia de qui es va enamorar. Ens ha dit que les tomaqueres que plantava eren santbenetes, les millors de totes les que s’han plantat en aquelles terres. I ens parlat d’uns caçadors que fan escalivades, i d’una cova que hauríem de visitar, i que allà hi havia hagut un quartel Carlí, i d’una pallissa enrunada que ell havia vist quan encara s’hi batia blat. Ens ha dit que demanéssim la clau de l’ermita de Sant Salvador de les Pereres a casa del seu cunyat i se n’ha anat, caminant pesadament cap a ca seva. Vuitant-quatre anys, tot sol a casa seva i només tenia por que el portessin a la residència d’Igualada.

Hem anat a demanar la clau, ens l’han deixada amb poc convenciment, i ens hem enfilat al turó de l’ermita. Petitona, senzilleta, endreçada i sempre neta. L’hem mirada imaginant la devoció que li tenien i hem tornat a la masia. Ens han dit que l’aplec era el darrer diumenge d’agost, i que allà s’hi estava molt tranquil, massa i tot, “sort que a dalt del Pla hi bufarà llebeix” que es veu que és un vent que de mar.

Hem recuperat el nostre camí que ara pujava encara més i hem parat per fer un mos, poca cosa. Anàvem per una torrentera encaixonada entre cingleres, sempre amunt. Bosc de pins i de boixos, ombrívol, amb molses i falgueres. Ens hem desviat per visitar la famosa Agulla de Valldelós. Un corriol a mà dreta que grimpava per un camí de cabres fins arribar al peu d’aquest immens menhir. Al seu costat, arranat a la cinglera hi havia infinitat d’esquerdes, grans i petites, per on hi sortia un aire fred que ens parlava de de fondàries respectables. Potser li ve d’aquí el nom de Clivellera, a la masia que hi ha més amunt.

Hem tornat al camí per seguir la nostra ruta. Puja que pujaràs hem arribat al trencall que que anunciava la Cova del Bolet i hi hem anat. Hem fet bé. Impressionant. Una boca no gaire més alta que nosaltres ens endinsava per un món de bellesa fosca i tenebrosa. Per un forat del sostre hi entrava un raig de sol, i al fons hi havia dos forats que ens indicaven més distàncies decorades amb penjolls d’estalactites. El Josep Maria ha explorat una petita galeria d’on li ha sortit un rat penat que s’ha passat tota l’estona volant entre nosaltres. Quan ja marxàvem, el Nani no ha vist un sostre massa baix i s’ha donat un cop al cap que l’ha fet caure a terra i tot el seu entorn s’ha omplert d’estrelles. Li he dit que el no ser alt té les seves avantatges, però de seguida m’ha sabut greu perquè he vist que s’havia fet mal de veritat. Sort que duia gorra i això l’ha defensat.

Hem représ el camí. Aviat hem sigut a un lloc anomenat El Bosc del Marquès i un llarg camí pla, si el comparem amb la pujada de fa una estona, ens ha dut fins al cim del Turó de les Clivelleres. Aquest turó, igual que la cova del Bolet, i com l’ermita de Sant Salvador, ens queia fora del nostre camí, però hi hem anat perquè el cor ens hi obligava. A sota nostra hi vivia la gran plana. La vista era poderosa, desde Montserrat fins al Montmell, tota la comarca de l’Anoia i també la del Penedès eren ara el concepte d’immensitat.

Hem baixat per un altre camí que descendia sense miraments. Tres-cents metres en tres quilòmetres de distància ens han dut a tocar de la riera de Mediona. Una tanca ens ha privat de seguir el nostre camí i hem hagut de fer una volta considerable per un camí desconegut. Sort que finalment la providència ens ha posat la carretera asfaltada al davant i hem pogut recuperar la direcció desitjada.

Ja eren quarts de tres i havíem de dinar. Hem buscat un lloc amb ombra i hem descansat. Ja portàvem setze quilòmetres i encara ens en faltaven sis o set si tot anava bé. Mitja horeta per refer-nos i torne’m-hi.

Hem canviat la carretera per un camí al costat de la riera. Caminar escoltant el soroll de l’aigua no es tan cansat com al solei de la muntanya, però en el fons és pura suggestió i el cansament també pesa a la motxilla. Hem arribat al castell de Mediona, que vist des de sota semblava impressionant. Encimbellat a dalt de l’espadat es veia imponent. També s’hi veia una ermita de grans proporcions al mateix clos de la fortalesa.

Raucaven les granotes i quan passàvem per la vora es llençaven dins de l’aigua amb un txaf gratificant. Sobint hi havia gorgs profunds, i on no hi havia massa aigua hi hem vist dues serpetes amb el seu nadar sinuós. Els estiracabells volaven a ran de l’aigua infestada de fregalls d’algues verdes llapissoses. I on l’aigua estava quieta hi patinaven sabaters.

El camí passava d’una a l’altra banda però no hi havia cap passera. Saltant de pedra en pedra ens n’anàvem sortint amb més o menys dificultats. Hem pensat en l’empleat de l’Ajuntament de Sant Quintí de Mediona que va dissenyar aquesta ruta. Com s’ho faríem quan a la riera hi passés una mica més d’aigua? Potser s’ haurien de descalçar i disputar el territori amb les serpetes presumides.

Finalment hem abandonat el camí d’aigua i amb més o menys dificultats hem arribat a una zona anomenada Les Deus, perquè hi ha una deu d’aigua inacabable. Una filera de fonts ragen eternament amb un doll com la munyeca. Tolls d’aigua on s’hi banyen, quan fa més calor, el jovent de Sant Quintí. I un bar que hem obviat perquè ja en teníem un altre al pensament.

Camina que caminaràs finalment hem sigut altre cop a Sant Quintí de Mediona, al costat on havíem aparcat. Hem anat al bar que havíem vist aquest matí i on hi voleiava una bandera del Barça encoratjant-nos per la Champions. Hem begut la cervesa i hem comentat el goig i les anècdotes de l’excursió.

Les excursions com més llargues més boniques. Mires les muntanyes i t’adones que aniràs encara molt més lluny, que pujaràs i baixaràs moltes vegades i veuràs arbres i flors que miren altres cels. Les excursions llargues enamoren i no s’obliden mai.

Diumenge que ve no caminarem pas tant i no per això deixarà de ser més bonica. Menys quilòmetres i més amics. Un canvi favorable.

Fins llavors.

Aleix.

LA COVA CASSIMANYA

EXCURSIÓ A LA COVA CASSIMANYA. Campgràs-La Morella-Coll Sostrell-Cova Cassimanya-Les Agulles-Vall del Teix. 3 de maig de 2011

12,300 km.

384 m de desnivell

4h 54min. En total.

(Introducció treta d’internet.- L’edat del bronze: Es mantenen l'agricultura i la ramaderia, igualment es manté el ritual funerari, i els enterraments es documenten en coves, com can Sadurní i la cova Cassimanya, totes dues situades al terme de Begues)

Hola colla! Us explicaré de la millor manera que pugui la sortida d’avui. Resulta que el Nani ens ha proposat anar a la cova Cassimanya i, naturalment, hem acceptat amb els ulls tancats. La cova Cassimanya és un dels llocs emblemàtics de les nostres excursions de juventut. Mai hi havíem anat, però sempre que anàvem pel Garraf, a una hora o altra hi sortia la menció d’aquesta cova. Amb el temps, aquest nom havia adquirit una sonoritat musical. És per això que quan ho ha dit només se m’ha acudit una paraula: iapaiapadú!!!!

Hem sortit a les vuit de la Colònia i a quarts de nou enfilàvem la pujada a la Morella pel cantó de mar, desde més amunt de la Pleta. El Nani, el Ciscu i jo. Avui el Josep Maria tenia altres compromisos i el Ramon tenia feina amb això del Barça. Feia fresca tot i el cel tant blau. Sigui per la pujada, sigui pel sol, a dalt de la Morella ja hi feia una mica de calor. Hem descansat, ens hem fet fotos i cap avall. Un corriol tot ple de cucs grossos com serps “Abans deien que els cucs anunciaven pluja” ens ha dut per una drecera vertical fins al coll Sostrell.

El Coll Sostrell. A sota la Morella, en direcció a Begues, a uns cent metres més avall hi ha el coll Sostrell. Quina calor! I sobretot ara que començava altre cop la pujada fins a dalt de les Agulles. Xino xano, ara camino ara m’aturo hem sigut a tocar del cim de les Agulles, al davant de la Desfeta, pràcticament a sobre del Castell d’Eramprunyà. Però abans de fer el cim, segons el GPS, hi havia el trencall per anar a la Cova Cassimanya. Anant orientats pels quatre satèlits que ens guiaven hem trobat amagat entre la brossa punxaguda de les cusconeres, el corriol que baixava cap els espadats de les Agulles. Havíem pres la precaució d’apuntar-nos les coordenades exactes (41º 18’ 28.53N - 1º 55’ 55.95 E) i sort n’hem tingut d’això, perquè la cova no es veia. Quan hem sigut quasi a tocar, mirant incrèduls les coordenades del GPS, finalment hem vist a sobre nostre un forat camuflat per la garriga. Hi hem pujat i en la penobra hem entrevist un palau antic d’estalactites. Diu que allà primer hi van viure els vius i després els morts. Tres mil anys més tard hi entràvem, ni per viure-hi ni per morir, el Ciscu, el Nani i jo. Gallina de piel.

Ens hem enfilat fins el camí i, allà mateix, hi havia el cim de les Agulles. Hem esmorzat amb els peus penjant per la timba. A sota nostre Gavà i el mar, i cap a l’esquerra el pla del Llobregat i Barcelona, i com muntanyes de joguina, Sant Ramon i Sant Antoni i també el Puig Madrona. No feia un dia clar però es veia quasi tot. La distància alimenta i, si no fos pel sol al cap, potser hi hauríem estat més. Hem esmorzat i hem seguit la nostra ruta.

Ara feia baixada. Hem arribat al pi solitari que encapçala la Vall del Teix, la riera que d’est a oest desfà tot el camí que havíem fet per les carenes. Ens hem situat a sota el coll Sostrell, ens hem enfilat per les esquenes de la Morella, hem passat a les vistes de la Pleta Xica. I tot, us ho podeu ben creure, per uns camins de flors: Clavellines, saboneres, gladiols de bosc, conillets, foixardes, farigoles, escardots, xiringuilles, estepes, ceballots, cosconilles, argelagues, pericó, semprevives, revenisses, xicoires, lligabosc, corretjoles, i moltes més que desconeixo com es diuen però que elles, penso jo, sí que em coneixen de tant que les he mirat. La muntanya està preciosa i el Garraf encara més. Al darrera cada pluja hi ha un esclat de flors, i enguany les pluges no ens obliden. Al camí de la Vall del Teix, a un costat de la riera, hi hem trobat un pou ple d’aigua com mai l’havíem vist. Quan d’aquí a cinquanta anys tallin els arbres hi veuran una anella ben ample que els parlarà de tot el que ha plogut (i si en fan un tall ben fi i el posen a dins dels seus ordenadors, qui sab, potser els hi parlarà de nosaltres “quí són aquests que veiem cada dimarts?”).

Desde baix de la riera fins al coll d’arran de la Morella hi ha cent cinquanta metres que hem pujat altre cop amb la tècnica de l’anar fent: anar fent parades, anar fent cultura, anar fent el traguet d’aigua, anar fent comentaris. I amb el cansament que ens fa humans hem arribat a dalt de tot. A partir d’ara dos quilòmetres de baixada, la major part per pista asfaltada, i al cotxe. Però no ens agrada gaire l’asfalt i hem trencat per una drecera que travessa el Camp Gras tot farcit d’avencs, i ara aquí un, ara allà un altre, hem anat veient tot un mostrari d’aquestes coves verticals del Garraf.

A quarts de dues estàvem al cotxe. A tres quarts a un bar de Castelldefels “Una estrella i dues sense alcohol” Txassss.., la cambrera ha obert l’estrella i ens ha dit “Si alcohol no me queda” Quina gràcia no? I ara què farem? No podem pas beure aigua de l’aixeta. No podem pas estar mirant al Nani com es veu la seva cervesa. Sort que un gitano de cent quilos, fofo i rialler, ha obert una nevera i n’ha tret dues. Uf! Salvats! Hem parlat de la ruta i la calor i una mica del Barça i el Mourinyo. I a un quart de tres ja mirava les fotos amb la Cóncep.

Ara són quasi les set de la tarda. M’acaba de trucar la Cóncep desde Barcelona i diu que hi plou a bots i barrals. A la Colònia està ben negre i no m’extranyaria que aviat hi plogues. Ja veus, no podem mai dubtar de l’enorme clarividència dels cucs. Si el Molina tingués un cuc a la butxaca, no sé, potser algun dia ens deixaria amb un pam de nas.

Que passeu una bona setmana.

Aleix.

EL BARN DE'N GREG - 5 D'ABRIL DE 2011

No sé a vosaltres però a mi, això d’arribar a ballar amb llum de dia em descoloca, sobretot si em ve de sobte. Si la claror hagués vingut poc a poquet m’hi hauria acostumat, però amb això del canvi d’hora ens ha caigut la llum amb un txaf, com una galleda d’aigua. Ara bé, tal com entres dins del Barn tot torna a ser com abans, la llum atenuada, la música coneguda, les amigues que ja ballen, el Greg, i la Belèn sempre contenta. A primera hora no hi ha molta gent, les amigues de Sant Cugat, la Neus de Torrelles, el Juan i l’Àngels i nosaltres. Després de mica en mica es va omplint amb totes les persones imprescindibles. Què seria el Barn si algun dia, Déu no ho vulgui, hi faltés alguna amiga de les que ens han aviciat amb la seva companyia? Impensable. Vam començar ballant com cada dimarts, i de seguida ens va ensenyar un ball senzill, el Cucaracha. L’Anna ens va explicar que havia fet una classe, a la França dels francesos, davant de més de mil persones, que li havien recriminat que ensenyés a ballar sense remeneiu, i que ella els va contestar que el country, si més no a Catalunya, es ballava amb les mans al cinturó. No m’importa com ballin a França, el que volia ressaltar és que tenim una professora internacional. Us explicaré una història sobre això. El dissabte vint-i-set de març vam fer el ball a la Colònia. Darrerament, des del reportatge que ens van fer a aquell diari s’hi veuen cares noves al ball de fi de mes. Jo vaig veure una noia que ballava força bé i que no l’havia vista mai. Quan en vaig tenir ocasió li vaig parlar “No havies vingut mai a la Colònia?” i em va explicar les seves obligacions, els seus lligams, la seva història al món del country. Em va dir que feia classes a Txèquia, a Alemanya i a d’altres països d’Europa, em va dir que fa molts anys que era professora i que molts dels professors actuals havien sigut alumnes seus. Jo l’escoltava amb devoció fins que van tocar el Jambalaia i em va dir “Fa temps que no el ballo. Vols que el ballem?” i vam anar a ballar-lo tots dos (voldria ressaltar que pel sol fet d’apreciar aquest ball que tant m’agrada encara em va caure més bé). Al cap d’una estona, quan ja ens havíem separat, va venir un bon amic i em va dir “No sabs qui és la noia amb la que parlaves? És Cinta Larrotxa! La més famosa de les professores de country del país”. Em va fer gràcia, vaig estar content i vaig agrair la sort que tinc de conéixer persones tant importants, a Rubí i a la Colònia. Ahir escoltant l’Anna que ens parlava de la seva classe a França ho vaig veure bastant clar: La Cinta Larrotxa era la història, l’Anna és el futur. Com us ho diria? Per edat i per categoria podríem dir que l’Anna és el Messi del country. I nosaltres hem tingut aquesta sort. Ens va ensenyar el Rocabilli Rebel que tant va agradar a la majoria. Va ensenyar el Lighting Polka a totes les que no el sabien. Vaig veure que moltes de les que ja el sabien també s’havien posat a aprendre’l. Una amiga, després d’haver-lo ballat en una versió lenta, massa lenta, em va dir “Lo sabemos este baile?” i quan va posar la seva música habitual va baixar de l’arbre. És curiós com a vegades no asocies un ball que ja coneixes amb el que t’estan explicant. L’Anna em va ensenyar a mi (pels altres va ser un repàs) el Lost. I entre lliçons i després de les lliçons vam ballar i ballar i ballar fins que no podíem més. Ahir li van fer els regals endarrerits del dia del seu aniversari, una polsera, un pijama del Barça (no vaig veure si al darrera hi duia el número del Messi), un banc dissenyat per Gaudí. Si jo fos més detallista no sé què li hauria regalat. Potser un pom de farigola? Potser les primeres maduixes collides al bosc. Darrerament sóc lent de reflexes i penso les coses quan ja no hi sóc a temps. A la vora de les onze comença un degoteig de gent que marxa, ara una, després un parell, ara un petit grup, fins que quedem el més famèlics, àvids de ritme i moviment. Passava una mica de les onze que vam marxar nosaltres. Encara hi havia força gent a dins del Barn. A fora hi feia una fresca nutritiva, d’aquelles que necessita la pell. Ahir no vaig mirar enlaire, no podia. El cansament em feia ajupir el cap i recolzar-me amb les mans per les parets i els cotxes. Enyorava el llit i el gran descans. Això sí, he dormit tota la nit amb el somriure satisfet d’haver fet el que m’agrada. Potser és aquesta la meva recompensa, he dormit com si fos un nen petit.

LA RIERA DELS PELAGONS. 8 de març de 2011.

Dades tècniques: Sortim a tocar d’Avinyonet, prenem la riera dels Pelagons en direcció sud fins que som a un cop de roc d’Olivella i tornem per la riera de Begues. 20,4 quilòmetres, 474 m de desnivell acumulat, 6 hores i 26 minuts, Hem sortit de casa abans de les nou i hem arribat a dinar a les cinc de la tarda (el temps de la caminada més el viatge en cotxe). Una meravella d’excursió, camins de carro, ben fressats, i fora d’un parell de pujades, els desnivells han sigut suaus, amables, comprensius; vaja, que ni te n’adonaves. Caminem: El camí ample, paral·lel a la riera, baixava molt suaument entre boscos de pi blanc, margallons i alguna vinya ben arrenglerada. Eren potser quarts de deu, a la Colònia hi havia plogut quatre gotes, i aquí el cel estava ben tapat, amenaçava el temporal del segle, però estàvem tranquils perquè avui a dins de la motxilla hi portàvem capelines. El Nani m’explicava que el nom de Pelagons ve de “pèlag”, que en Torrellenc vol dir bassal d’aigua, toll, i en sentit més generós també gorg. Realment la riera n’estava plena d’aigua embassada en tolls més o menys grossos, més o menys tèrbols segons el temps que fes que hi havia passat el porc senglar. Feia fresca, caminar era agradable i, malgrat la distància que ja sabíem de bon començament, semblava més un passeig que una prova de resistència. Història: A tocar d’Olivella hi ha uns monòlits, una espècie de menhirs, que n’hi diuen El Barret del Rector. Sembla ser que per aquells paratges hi havia hagut un rector que era del morro fort. Es va encaparrar en construir un molí al cim d’una muntanya i va encarregar dues rodes de molí a Vilafranca. Les van anar a buscar amb mules i carretes, però vet aquí que quan estaven de camí, el rector es va morir, i els que les portaven es van veure alliberats de la seva obligació i van llençar les pesades rodes, una a la riera dels Pelagons i l’altre a la riera de Begues, precisament pels llocs on nosaltres transitariem avui. “Ens hi fixarem, eh? A veure si les trobem”. Però no les hem trobat. La riera dels Pelagons és bonica perquè té aigua, també és bonica perquè de tant en tant passa per uns congostos imponents, amb roques gegantines que barren el pas als camins i als caminants, i ens obliguen a voltar per recuperar el curs de la riera. Tornem a caminar: A cinc o sis quilòmetres hem trobat dues masies, can Pelagó de baix, gran, totalment arruïnada, i can Pelagó de dalt, petitona però restaurada. Precisament en aquest punt s’ha acabat el camí pla i ens enfilem cap una carena enfrontada a Olivella. De tant que hem pujat, el castell (que de fet havia de ser el famós molí del rector) està al nostre nivell al cim d’una muntanya que ens queia a llevant, i Olivella, que està dalt d’un turó, la veiem a sota nostre. Hem trobat la primera farigola florida d’aquest any i ens ha fet molta il·lusió. Quan el camí ja no pot anar més enlaire és que és l’hora de baixar, i baixem sense parar fins arribar a can Suriol (El gran mas de can Suriol (dit antigament de la Roca) està format per un conjunt de cases, la més important de les quals és coneguda com ca l'Amo, un gran edifici del 1791 caracteritzat per la doble galeria porxada d'arcs de mig punt. L'origen del mas es remunta al segle XIV... i etc), Estem a tocar de la carretera d’Olivella i el GPS ens indica que ja portem deu quilòmetres. Potser que no calia consultar el GPS, doncs les cames també ho diuen. Ara ja només ens cal fer el mateix tros en la direcció inversa. Riera de Begues cap amunt. Paleontologia: Sempre que venim a Olivella parlem de la famosa cova de can Muntaner i mai no l’hem trobada. Al costat del camí pel que passem hi ha la masia de can Muntaner i de la cova res de res, però l’olfacte ens diu que està a la vora. Avui hem mirat si hi havia algú per la masia, però no, mai no hi ha ningú a Can Muntaner. Hem seguit cap a les roques del Barret del Rector i hem trencat en direcció a Avinyonet (per cert, que el rètol que indica el camí està equivocat i la fletxa assenyala la direcció contrària). A poca distància del trencall, a mà esquerra hem trobat una pila de pedres d’aquelles que es posen per indicar alguna cosa, una fita casolana. Hem vist que del seu costat hi sortia un corriol mig tapat per la bardissa i, curiosos com som, l’hem seguit en direcció a la riera. I sabeu què hem trobat? Doncs efectivament, la famosa cova de can Muntaner. Grandiosa arran de la riera. Ens hem imaginat la vida dels “homus garraferos” en aquell món tan antic, tan nou, tan diferent, i per uns moments hem oblidat el nostre cansament. Tornem a caminar: Hem tornat al camí i hem seguit direcció nord. A la nostra esquerra, ben arran de la riera, sortia un camí antic, mig perdut, que anava quasi paral·lel al nostre i ens ha fet gràcia “Guatia quin camí! Cap on deu anar?”. Al cap de mig quilòmetre de pujadeta, ens hem adonat que alguna cosa no acabava de funcionar, ens estàvem desviant cap a la dreta i això ens allunyava de la nostra direcció; ens hem adonat que el camí bo era el de baix, el que anava arran de la riera. Hem tornat enrera i al cap d’una estona, pel mig d’uns camps llaurats, hem tirat pel dret fins a trobar el nostre caminet. Era ensizador, mig tapat d’herbes, de tant en tant s’aclaria; ara passava la riera i anava per l’altre costat, ara la tornava a passar i venia a l’altra banda. I així hem anat fent fins que hem estat a la vista de Santa Sussanna. Talment un oasi el mig del Garraf, tot el voltant de la masia és una gran plana cultivada de vinyes i també alguna feixa de presseguers i una altra de cirerers. Dos pous curulls d’aigua i la riera que en aquest tram, i només en aquest tram, hi duu aigua. Això de les rieres és curiós, tanta aigua que hi ha a la dels Pèlags i tan poca a la de Begues. Horticultura: Al Penedès, a l’Anoia i al Garraf s’està imposant la vinya plantada a l’estil francès, els ceps ben arrenglerats formant unes i gregues amb els braços enllaçats uns amb els altres. De vinyes antigues quasi no en queden, d’aquelles amb els ceps que semplen mans plantades a la terra, amb els dits estesos cap al cel. Arreu s’imposa l’economia a la bellesa, la modernitat a la tradició. No diré que no siguin boniques aquelles llargues fileres pulcrament alineades, només que jo estic més fet a les soques clivellades. Recolectors: Aquí, als marges de le vinyes del pla de Santassunna, hem trobat espàrrecs. Gruixuts, de dos en dos o en grups de vuit o deu. En una ocasió n’hem trobat dinou de junts. N’hem fet dos manyocs ben grossos i per uns moments ens hem oblidat del temps i del cansament. Una gran truita d’espàrrecs se’ns ha instalat al pensament. Seguim caminant: Just quan menys força ens quedava a les cames, el camí s’ha tornat a enfilar, sort que cada cop era més ample, més arreglat, fins que hem arribat a la urbanització de Can Mitjans, habitada només per gossos segons sembla per l’idioma dominant, i el camí se’ns ha asfaltat. Quin regust de final d’aventura quan hem deixat la carretera i un camí de carro ens ha dut avall pel mig del bosc, pel costat d’una altra vinya, fins que finalment el GPS ens ha confirmat allò que veien els nostres ulls: Havíem arribat. De cerveses: Necessitàvem la cervesa i hem anat directes al restaurant Can Costa d’Olesa de Bonesvalls. Estava tancat. Hem anat al bar que hi ha a la carretera, tancat. No hem povat el de l’Hospital al que anem cada vegada perquè ja sabíem que a les quatre tancaven i ja ho eren. Cap a Begues hi falta gent. A la urbanització del Pi Gros també hi ha un restaurant, però també estava tancat. Desesperats hem passat pel davant del Tropical, de Begues, però també estava tancat. Les forces de l’Univers s’havien confabulat i no ens deixaven cap oportunitat. Finalment, a Gavà hem trobat un bar obert i ens hi hem llençat assedegats. “Una Damm sense alcohol i una Moritz” “Pués va a ser una Bukler i una Cruzcampo” Què hi farem, tot sigui per la cervesa i pel comentari de resum de la sortida: Quina sortida més bonica! Quants pèlags que hi ha als Pelagons! I el silenci? Llàstima dels avions que ens donaven la tabarra. Avui no hem trobat ningú fora d’un pagès llunyà a les vinyes de Santassunna. Estàs cansat? Jo no, jo sí. Els records no pesen a la motxilla i les imatges tan boniques fan somriure. Quan camines et canses i descanses, mires i penses i no pares de parlar. Avui, per diverses raons, no hi han vingut ni el Josep Maria, ni el Ciscu ni el Ramon, però en canvi hi havien de venir el Pere i la Josefina, però circumstàncies doloroses els han fet anar d’enterrament. Ja hi hem pensat, ja, amb vosaltres. Us hauria agradat molt aquest paissatge de distàncies inacabables que semblen epopeies i les muntanyes llunyanes i les gatoses florides i les vinyes cultivades. Si no fos que teníem una excursió alternativa, més curta, més engrescadora per poder-la recordar. Des del cim de la Morella es veu Mallorca, diuen, i és això el que us volíem ensenyar. Avui he sigut una mica llarg perquè llarga ha sigut la caminada. Espero que ho comprengueu. Fins la setmana vinent. Aleix.

RIERA DE VALLVIDRERA

EXCURSIÓ FINS A CAN BOSQUETS. 15 de febrer de 2011.

Estimada colla, ¿recordeu que quan vam anar a caminar per la riera de Vallvidrera us vaig explicar que un home ens havia fet dentetes del tros fins a can Busquets? Doncs avui hi hem anat. Quan et parlen molt bé d’alguna cosa (una peli, un llibre, un restaurant) a vegades passa que no ho trobes tant bonic. Una mica ens ha passat avui, però reconec que és un bon país, que és un paissatge especial i que si per comptes d’aquest dia de peix bullit que ens ha fet, hagués lluït un sol esplendorós d’aquell que convida a cantar als ocelletes i també a nosaltres, tot hauria sigut encara més de postal. Però hi ha el que hi ha i cada dia té el seu encís. Precisament avui hi pensava, que si només sortíssim els dies de sol, sempre veuríem el mateix color de paissatge; en canvi si hi anem quan toca, sigui amb sol, amb pluja o gel, els records són multicolors i el País més plural.

Hem marxat a quarts de nou i hem aparcat el cotxe a Sant Bertomeu de la Quadra, a sobre Molins de Rei, a quarts de deu. Una hora? Doncs sí. La maleïda caravana de la rotonda de Sant Vicenç ens ha aturat en el primer bon dia. A dins del cotxe, tres al darrera i dos al davant, tal com ho sentiu. Avui s’hi ha afegit en Josep Maria Canals, un bon amic nostre de quan érem joves i de sempre, de la colla de Sant Boi. He pensat que si el Zapatero no ho impedeix i us podeu jubilar ben aviat, haurem d’anar pensant en comprar entre tots un minibús per quan sortim d’excursió. De totes maneres, ara no toca i ja en parlarem quan sigui el cas.

Deia doncs, que a quarts de deu sortíem del cotxe i hem pres la gran baixada fins al fons de la riera de Vallvidrera. Avui hem seguit riera amunt, hem passat el saltant encisador i per camins ara enfangats, ara mig enfangats, hem arribat al conjunt de cases conegut per La Rierada. Nosaltres rierada amunt.

El camí s’ha endinsat a la bardissa, com un túnel amb un cobricel de lianes i de brancades de pins, de roures i pollancres, el caminet s’espabilava ben assenyalat en la direcció contrària del corrent de l’aigua de la riera. De tant en tant una merla cantava pluja. Cada vegada que havíem de traversar el curs de l’aigua, un collaret de pedres ens feien de passera, i amb això ja us dic que en els prims no hi havia més de quatre o cinc dits d’aigua.

Al cap de poc el Nani s’ha alarmat “No anem bé” “Òndia, òndia” hem pensat els altres quatre. I hem començat la parafernàlia de caminar una mica amunt, una mica avall, una mica cap a la riera, una mica cap al bosc, però el GPS es feia el pagès. Ningú no recordava que haguéssim passat cap trencall, excepte jo. He recordat que a cosa de cent metres hi havia un corriol que s’enfilava a mà esquerra. He retrocedit i a seixanta passes l’he trobat. L’hem seguit i hem comés l’error que ens ha fet fer una volta de quatre o cinc quilòmetres no previstos. De fet, el camí que havíem de seguir era un de mà dreta, però això no ho hem sabut fins a la tornada.

El camí pujava i pujava. El Nani i el Josep Maria ens anaven agafant avantatge i sort que de tant en tant s’esperaven una mica, perquè si no, ells haurien acabat una hora abans que nosaltres. Hem arribat a una urbanització que primer no sabíem com se deia, però una senyora molt amable ens ha informat que estàvem a La Floresta. Hi hem entrat pel sector que pertany a Molins de Rei i n’hem sortit pel costat de Sant Cugat. Primer ens ha informat una noia tota plena de piercings i amb dos gossos “A can Bosquets? És molt fàcil. Jo hi vaig moltes vegades. Primer amunt, després tombeu, després baixeu i després pujeu. Aparriba!” I només ens hem recordat de l’anell que duia al nas. Al cap d’una estona, una senyora que baixava d’un cotxe ens ha dit que no en tenia ni idea, però que pujant i trencant a la segona cruïlla hi sortia un camí que portava a una font. Hi hem anat, però no pas perquè ens ho hagués dit ella, sinó perquè el Nani i el Josep Maria s’han fixat que feia estona que seguíem les senyals del GR-92 i precisament ens duien per on ens havia dit aquella dona.

Hem notat una cosa molt curiosa, que potser ha sigut casualitat. Resulta que els gossos del sector de Molins de Rei tots ens bordaven, alguns amb ràbia, els altres amb molta ràbia, i en canvi, els de la part de Sant Cugat no, eren més educats, ens miraven, no diré que amb respecte però sí amb una mena d’educació. És notava que eren de casa bona.

Al cap de poc de sortir de la urbanització (o potser s’escau més de dir Ciutat Residencial? No ho sé. Tractant-se de Sant Cugat, ves a saber) una pista ben fressada planejava molt amunt de la riera. Hem decidit aturar-nos a fer un mos. El Nani i el Josep Maria estaven molt lluny i els hem cridat. Al cap d’una estona han vingut acompanyats d’un excursionista que els ha deixat un plànol, però l’escala era massa gran i no detallava gaire. De fet era poc més que una bola del món (Alaska, Dusseldorf, Manresa, La Floresta i Barcelona), i ens ha sigut impossible localitzar can Bosquets. Ell ens ha dit que era una masia que hi havia després de dos revolts. Naturalment hi hem parlat, era un bon nano. Venia de Sants (tothom ho sab que a Sants hi predomina la bona gent) i se n’anava a Rubí “I quants dies trigaràs?” li ha preguntat el Ramon. Ell ha marxat, nosaltres hem acabat de menjar la taronja i la barreja de nyoca (músic) del Ciscu i hem continuat el camí que ens hauria de dur a la cervesa.

Al cap de dos revolts hem vist una masia imponent, com una aparició, semblava nova, amb la gespa retallada, les andròmines de decoració (que si una arada, que si una mola, que si una premsa) vernissades i acabades de respallar. Tot impecable, quasi feia la impressió que estava fora de lloc. Tingueu-ho present, si mai algun geni d’una làmpada us demana un desig i penseu en una casa, no ho dubteu, can Bosquets.

Aquí hem deixat el camí que potser ens hauria dut a Vallvidrera i hem tornat a baixar cap la riera. Hem retornat al bosc tenebrós de lianes i falgueres i fronda exhuberant. De seguida ens hem topat amb una arbre monumental, un pollancre com mai n’he vist cap. Ens hi hem fet la foto de grup i hem continuat. De seguida hem sigut al nivell de la riera, de seguida l’hem travessada pel damunt d’un rosari de pedres i no gaire lluny hem retrobat el camí a l’alçada d’on ens havíem extraviat feia unes hores. Era comprensiu que no ho haguéssim vist, perquè el trencall es perdia dins la riera i no s’hi veia el camí fins després d`un revolt invisible des d’on veníem. Ara ja ho sabem i si mai hi voleu anar ja no ens hi perdrem.

Hem retrobat La Rierada i els gossos ens han bordat “Estem a Molins”. Hem seguit per la carretera esfaltada i hem pujat sense pietat fins a dalt a Sant Bertomeu, més amunt d’on hi teníem el cotxe. Però no hi fa res quan ja ets a dalt, ara tot era baixada i fins sense esma hi hauríem arribat.

Hem anat a fer la cervesa al Foment de Molins de Rei. Ja eren les dues i, vulgues que no, tens més tendència en pensar en el dinar. El Josep Maria diu que li ha agradat i que dimarts que ve tornarà a venir. I ens ho hem pres com un cumpliment.

Resumint, que hem caminat quatre hores i mitja, o sigui catorze quilòmetres, hem pujat tres-cents setanta metres, que són els mateixos que hem baixat, hem passat una mica de fred quan anàvem i una mica de calor quan tornàvem. I a les tres ja estàvem a casa. Ja està.

Que passeu una bona setmana.

Aleix.